De què parlem quan parlem d’educació. «Algú sabria indicar quin és el lloc més perillós del món o quines persones ostenten aquesta condició?». Potser algú respondrà prejudiciosament ciutats i països com Síria, Bogotà, Iraq, Afganistan, Sudan, o persones migrants.

Aquests darrers dies en un diari de Mallorca apareixien dues notícies, en principi semblants tret d’una excepció. En una d’elles deia “una persona és assaltada per un marroquí“. L’altra: “un cambrer és agredit per un turista”. Turista? Nacionalitat? Què dius? En aquest darrer cas no es dirà perquè el diari no sigui amonestat pel consolat corresponent, a semblança, aquests mateixos dies, de les queixes de França per haver desallotjat d’un avió de Vueling a València un grup de joves turistes, jueus francesos, per aldarulls i per no obeir les ordres de la tripulació, fins al punt que la Guàrdia Civil hagués d’intervenir.

Jo diria que “el lloc més perillós del planeta és el cervell d’una persona educada malament”. Quina és la distinció entre una persona mal educada i una altra educada malament? Fonèticament tots dos sintagmes sonen igual, però semànticament són descripcions molt divergents. En aquesta diferència es pot encapsular el sentit de l’educació.

Quan ens referim a una persona mal educada ho fem per assenyalar un comportament irrespectuós amb la conducta cívica, o que en aquell precís instant sorteja els mínims ètics que considerem irrevocables perquè la vida compartida sigui una experiència grata. Però una persona educada malament és aquella que pateix analfabetisme sentimental.

Què podem entendre per educació: Educació, una ètica del sentir bé. Una persona educada malament és una persona que sent malament. En el seu entramat afectiu hi ha una prevalença més gran de valors i sentiments que entorpeixen en gran manera la convivència que d’aquells altres que la fan més amable i justa.

En una persona educada malament hi ha dèficit de capital cognitiu i afectiu per elaborar sentit comunitari i traslladar-lo a una acció intel·ligent que beneficiï el personal, però també el públic.

Moltes vegades s’ha estès que l’educació consisteix que “els alumnes aprenguin com més aviat millor a competir per un lloc de treball”. És literal, perquè aquestes últimes setmanes la política espanyola s’ha vist esquitxada per falsos currículums.

La majoria d’alumnes si se’ls demana per què fan màsters i màsters, idiomes i més idiomes, contestarien que és perquè se’ls demana a les ofertes de feina.

Ens hem obsessionat tant amb la titulació per accedir a un mercat laboral rendit a la productivitat que hem arraconat els sabers que ens podrien fer millors persones. I això mateix per pujar en política.

L’educació serveix per eixamplar el punt de vista, per contextualitzar i comprendre, per fugir de les gàbies cognitives que tant agraden als llocs comuns, per entrenar els hàbits afectius que confereixen rellevància a la interdependència i la cura, per dubtar, per prendre consciència de la mida de la nostra ignorància, per fugir del dogmatisme, per evitar les friccions que suscita viure una vida superposada amb altres vides, per crear-nos una subjectivitat valuosa que sàpiga deliberar, per construir espais polítics més equitatius, per acceptar deures cívics col·lectius sense els quals és força difícil incoar processos d’autonomia personal.

Una persona educada bé és aquella que concedeix als altres com a mínim la mateixa dignitat i el mateix valor positiu que sol·licita per a si mateixa, eleva aquesta màxima a condició amb què autodeterminar la seva vida i l’exigeix a les institucions a través de l’expressió política.