L’escriptor i investigador Manel Santana, s’illoter d’adopció estiuenca, ha anunciat la culminació d’un projecte molt especial: un llibre que recull les vivències d’un estiu popular, viscut per centenars de famílies humils que, durant les dècades dels 50, 60 i 70, feien del nucli de s’Illot el seu somni de vacacional.

“El llibre neix pel fet de compartir estiueig amb una sèrie de persones de diferents generacions, especialment d’una certa edat, que m’han anat contant històries vertaderament fasciants i sentides, de la importància que per elles tenia l’estiueig”, recorda Santana. “En vaig assumir el compromís de fer un llibre sobre s’Illot però també sobre l’estiueig, important. “Ha estat un any molt intens, he entrevistat a moltes persones, consultat premsa i recollit fotografies”, afegeix l’historiador.

Un petit nucli de finals dels 20

S’Illot era un nucli petitíssim amb una serie de cases espargides, de finals dels anys 20 i principis dels 30. “Però als anys 60, fruit d’aquella relativa bonança econòmica, Manacor s’havia reciuperat dels estralls de la guerra i dels problemes econòmics de la posguerra, mitjançant la construcció i indústries com la fusteria o la perla”.

“Molts de sectors populars, famílies humils, botigueres, picapedrers, perleres o fusters van trobar a s’Illot un indret on podien comprar, a un preu molt reduit, un solar o sobretot mig solar a mitges. Poc a poc, amb paciència i temps es feien aquella casa”, explica Santana. Es perfila així zona estiueig “eminentment popular, que és conscient dels seus origens humils i austers, moltes vegades on hi havia unes dinàmiques molt particulars i autèntiques, cosa que va fer que aquestes persones n’estassin molt orgulloses”. D’un nucli d’estiueig molt potent des del punt de vista social, col·laboratiu i de companyonia.

Conviure amb el turisme

A partir d’aqui i en paral·lel, es configura una zona turística en cohabitació amb els estiuejants locals. “La zona manacorina de s’Illot és eminentment popular de manacorins, vilafranquers, santjoaners i gent de Palma que havien tengut una certa facilitat d’estalvi als 70 i que poden comprar una planta baixa i els primers pisets o aparcaments”. A la part de Sant Llorenç, en canvi, els veïnats són carrioners i llorencins. “Hi havia la nació dels manacorins, la nació de vilafranquers, la nació de santjoaners, però també la dels peninsulars, que venen a treballar al món de l’hosteleria i la construcció”.

Tot va començar amb una promesa feta a la vora de la mar. Durant diverses trobades amb un grup de senyores —perleres, cosidores, botigueres, treballadores de tota mena— Santana va quedar captivat per les històries que li compartien. “Estiuejar per a elles era un premi, una benedicció després d’una guerra de sang i una postguerra de merda”, explica. Allò que avui pot semblar rutinari, per a elles era una fita extraordinària: el dret al descans, a la mar, a somiar des de la senzillesa.

“Els vaig prometre que escriuria un llibre amb totes aquestes històries. I ho he fet”, diu. Ha parlat amb una cinquantena de testimonis, ha consultat premsa, ha cercat fotografies i ha escrit —molt— per oferir una obra que es mou entre la literatura i la memòria històrica.

Aquest llibre, encara sense data de publicació anunciada, serà també el comiat temporal de l’autor, que assegura sentir-se “sec, sense saba, sense tinta ni benzina”. Tot i això, no renuncia a continuar escoltant. “Ens tornarem a trobar a la platja. Em seguireu explicant històries. I jo vos escoltaré. Sempre vos escoltaré amb molta atenció”.

Un llibre que neix del poble, escrit per un fill del poble, per retre homenatge a la memòria col·lectiva i a la força de les petites històries que construeixen una gran veritat.

Fotos: José Luis Rodríguez/Diversos autors