Dia 31 de juliol a les 22.00 h, en els Dijous Culturals organitzats per l’Associació de Veïns de Cala Morlanda, podrem assistir a una trobada poètica en la qual escoltarem les veus d’Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Joan Manuel Homar i Antoni Riera Font, a la Plaça Ginebró, presentats per Bernat Nadal.
Sempre que he pogut passar temps amb Ponç Pons o Antoni Vidal, sorgeix la paraula bondat, que combina afabilitat, tendresa, atenció, connexió, empatia, compassió i fraternitat. Es tracta de tot l’aparell emocional que ens permet estar atents a les necessitats dels altres.
També voldria estendre aquesta reflexió a Joan Manuel, Antoni Riera i Bernat Nadal, dels quals destacaria l’amabilitat, una acció en què tractem l’altre amb la consideració que es mereix tota persona pel sol fet de ser-ho. Potser no és necessari ser bona persona per fer poesia (hi ha molts exemples), però el fet de posseir aquesta condició em fa sentir més lligat a la seva obra.
M’agrada un aforisme del poeta i dramaturg Jules Renard, en què es queixava de llegir versos i versos, i no trobar-hi més que paraules buides. Però també passa al revés: molta poesia existeix més en allò que no són versos ni poemes. La poesia no consisteix en escriure versos elegíacs que embalsamen el dolor. Més enllà del gènere literari, l’esperit poètic es manifesta com a una manera de veure el món, una perspectiva que cerca allò subtil, allò simbòlic i allò profund en la realitat quotidiana. I tots els anomenats poetes tenen aquesta actitud creativa. Perquè sempre estan atents, i és fàcil advertir que parteixen de l’ordinari del dia a dia, que el punt de vista canvia si es canvia la manera de mirar, i que si canvia la manera de mirar, canvia també la presa de posició al món. Les coses serveixen per viure, però la mirada poètica serveix per sentir-nos vius.
Quan els poetes converteixen la informació sensorial en informació perceptiva, es posicionen al món, però també creen món. I nosaltres, en llegir-los o escoltar-los, veiem el que som, però també som el que veiem en imaginar-ho. Bernat Nadal sovint em diu que en qualsevol art som autors dels nostres propòsits, però que mai no oblidem que som coautors dels nostres resultats. Té raó: entre els nostres propòsits i els assoliments s’obren intersticis en què passa la interacció amb els altres, la influència del món, les mediacions culturals, les restriccions de les condicions materials, la relació amb les metes i els somnis dels altres, moltes vegades en dolorosa incompatibilitat amb els nostres. Rousseau sentenciava que la llibertat és l’obediència a la llei que hom ha prescrit. Es pot capgirar aquest argument: quan un es desobeeix a si mateix per no trencar el projecte en què ha decidit habitar-se, està celebrant un dels actes poètics per antonomàsia.
Els quatre poetes escollits en aquest acte fan poesia amb la seva vida per anhelar tornar-la a viure.
