«I have a dream»
Aquestes paraules, que van ressonar fa més de mig segle en la veu de Martin Luther King, no són només l’eco d’un passat de lluita pels drets civils. Són també un cant etern a la utopia, a aquest espai que construïm amb la imaginació, on hi cabem totes les persones, on podem ser lliures, podem ser feliços, podem ser qui som sense por.
Perquè somiar no és un acte ingenu. Somiar és, potser, el gest polític més poderós que tenim. Imaginar mons nous és el primer pas per habitar-los. I en els orgulls, fem precisament això: celebrem la vida, l’amor, les identitats múltiples, però també reivindiquem el dret a existir sense ser perseguits, sense ser jutjats, corregits ni assassinats.
També és important recordar que les diversitats sexuals, les dissidències, les infinites formes del desig i de l’afecte, mai no han tingut la mateixa interpretació al llarg de la història. Hi ha hagut temps i llocs on estimar algú del mateix sexe era simplement estimar; on la fluïdesa de gènere no era motiu de persecució, sinó una expressió més de la humanitat. Així era —i és— al món de l’antiga Grècia o en moltes tribus i societats asiàtiques.
Però després van arribar els textos sagrats mal llegits, mal utilitzats —la Bíblia, l’Alcorà i tants altres—, instrumentalitzats per estructures de poder que veien en els nostres cossos i passions una amenaça. I així vam ser llançats a la foscor, a la culpa, a la vergonya. Ens van convertir en monstres per justificar la seva pròpia violència.
La veritat és que tots i totes, en algun moment, ho hem sentit: el pes de les mirades, els comentaris desafortunats a l’esquena, la por del rebuig familiar, el silenci imposat. Però les nostres realitats són especialment fràgils perquè, des del moment en què ens manifestem com qui som, quedem exposats, despullats, en un món que ja de per si és precari.
Estimar, desitjar, mostrar-nos tal com som, s’ha convertit en un acte de coratge. Perquè cada abraçada pública, cada beso robat en un semàfor, cada pas que fem agafats de la mà són petites revolucions. I alhora, recordatoris dolorosos de tot el que encara queda per conquerir.
A mi, personalment, una cosa tan senzilla com la meva orientació, o com a qui he estimat, ha acabat convertint-se en una lluita. I crec sincerament que no hauria de ser així. Però lluitaré incansablement fins a la mort. M’ha condicionat… tota la vida. Ha fet que processos que moltes altres persones viuen amb tranquil·litat, o si més no amb una certa pau, en el nostre cas esdevinguin processos extremadament precaris. Processos que, si ho penso bé, s’assemblen a caminar per la corda fluixa. Un funambulisme existencial constant on un pas en fals pot significar perdre l’amor propi, l’acceptació social o fins i tot la seguretat física. Podem autodestruir-nos molt fàcilment.
A diferència d’altres espècies del regne animal, els humans dels nostres col·lectius hem estat jutjats i esborrats de la història. Un autèntic damnatio memoriae, com es deia a l’antiga Roma quan s’esborrava algú de la memòria col·lectiva, que ens ha llançat a la vergonya, al silenci, a la foscor.
Però si mirem bé, si escoltem la mateixa biologia, aquesta ens crida una cosa evident: nosaltres som tan naturals com la pròpia natura. De fet, el que és realment antinatural és la rigidesa, aquesta inacceptació obtusa del que l’univers, la vida, Déu —o com cadascú vulgui anomenar-ho— decideix crear.
I en un món tan polaritzat com el que vivim avui, on emocions primàries com el fàstic i la ràbia són alimentades i dirigides amb astúcia cap a les majories per fracturar-les i atacar-les, per enfrontar-les, la compassió esdevé un acte profundament subversiu. Una autèntica rebel·lió. La compassió és una rebel·lió. I el respecte, un acte de rebel·lia, però no oblidem que és la major de les virtuts humanes.
