Per Agustín (s’argentí de Ca’n Monjo) i en Pep Carles (en Xispa)

Tornar a Mallorca era un pla de vida, però va ser Son Macià qui ens va triar primer. Hi vàrem aterrar el 2020 cercant salut i sentit. De Madrid vàrem partir sense cap certesa, només amb “lo essencial” dins un cotxo petitó carregat fins es sostre i es cor en un puny. Mos vàrem instal·lar a sa finca ancestral de sa família de sa meva companya, una casa de pedra feta a mà per quatre generacions, que portava anys tancada, però que mos va abraçar des del primer dia amb una pau que no es pot explicar. Va ser es nostre refugi, i prest vàrem saber que també seria es nostre hogar.

Jo venia de ser un citadino redomado, expert en transport públic, cafés trasnochadores i presses eternes. Mallorca me sonava només per lligams afectius, però lo que vaig descobrir va ser una altra cosa: una xarxa humana on tot té història, cada gest compta i res és anònim. En plena pandèmia, quan tot tremolava, al súper des poble, a sa plaça, en ses paraules de benvinguda des veïnats, vàrem començar a refer-nos.

Aquest nucli petit des Llevant mallorquí es fundà oficialment el 1919, però té arrels mil·lenàries. Aquí devora, a s’Hospitalet Vell, hi ha restes d’un poblat talaiòtic que conviu amb empremtes romanes, islàmiques i catalanes medievals. Des de sa prehistòria fins a sa gent que va venir de sa mar, passant per immigrants que avui arriben en avió o ferry, com jo. Son Macià ara no té ajuntament propi, sinó que depèn de Manacor, juntament amb altres entorns molt diferents: urbans com es centre, turístics com Portocristo i ses cales, i disseminats per s’interior. Amb es seu col·legi, sa farmàcia, sa plaça i s’autobús (un de sol, però hi és), a Son Macià només n’hi ha una de cada cosa, però s’identitat i sa comunitat bateguen fort.

Adaptar-nos aquí no va ser automàtic. Veníem d’una cultura urbana individualista, on sa solitud és norma i sa desconfiança, un hàbit. Aquí vàrem haver d’aprendre a demanar ajuda, a deixar que mos coneguessin, a tornar es gest. Te coneguin molt o poc, ets veïnats t’aturen a sa plaça per xerrar de lo que surti, quan sigui. Es temps aquí es mesura més amb es calendari que amb es rellotge: ara venc, a poc a poc, mos deim coses. Sobretot, sa pràctica de gaudir es benestar propi sempre va de bracet amb contribuir al benestar comú. Això ho aprenem com s’aprèn tot lo essencial: vivint es dia a dia junts.

En un món que pareix rompre’s per tot, aquest poble és exemple d’equilibri possible. Allò clàssic i allò modern conviuen: tenc internet de fibra òptica i gallines baix es tarongers; faig feina en informàtica amb equips de mig món, i també en projectes des col·legi i a s’associació de veïnats. Lo rural no ha de ser sinònim d’endarreriment, ni lo urbà, garantia de benestar. Hi ha una saviesa que no es romp, avui més viva que mai: en es temps llargs, en es saber des padrins, en sa xarxa de favors que te salva quan sa burocràcia s’enfonsa.

Clar que no és un paradís: hi ha reptes grossos. S’envelliment, es preus desbocats de s’habitatge, sa manca de feina diversa. Però també hi ha oportunitats immenses: es teletrabajo, sa migració de tornada, s’activisme local, sa cura des territori, ets enllaços cara a cara. Això se veu i se toca quan surten i entren es nins des col·legi, es dia que ve es metge o s’infermera a s’espai cívic, ses ocurrències de cada dia o es gran moment de ses festes. Te jug lo que vulguis que hi ha futur, si cuidam aquesta base.

Son Macià, com tants altres pobles, és a una cruïlla. Però té una cosa que moltes ciutats ja han perdut: sa dimensió humana feta amb temps, memòria i estima. Viure aquí m’ensenya tot es temps que s’arrelament no és tornar arrere, sinó projectar futur des de lo compartit. S’identitat no és nostàlgia, sinó una decisió col·lectiva de fer xarxa on càpiguem tots.

Per això neixen aquestes aguafuertes macianeres: per contar, sense mitificar ni idealitzar, com és viure en comunitat quan “comunitat” vol dir qualque cosa real. Per compartir reptes, contradiccions, però també sa bellesa des quotidià en aquest racó… i per oferir una pregunta oberta a tot es món: què és viure bé? Segur que no hi ha una sola resposta. Però a Son Macià, se veuen pistes universals.