Jaume Brunet Fuster (Manacor, 1984) va estudiar Psicologia a la UIB per poder tractar amb persones i ajudar-les. La música va arribar més tard, però amb la mateixa voluntat terapèutica. Acaba de guanyar el Premi Ciutat de Manacor de Cançó Guillem d’Efak i de publicar el seu primer volum de cançons a Spotify. Raons suficients per convocar-lo a parlar.

 

-Psicòleg per vocació?

Realment no. Als tallers que faig pels instituts sempre dic que era la meva tercera opció, però que a l’hora de triar, tot i que tenia la nota per entrar a totes les opcions marcades, em vaig decantar per Psicologia. I devers tercer ja vaig tenir clar que havia triat bé.

-Quines eren les dues primeres?

Per ordre, Turisme i Magisteri en educació primària o en educació física. En tot cas el que tenia clar era que el que era vocacional era fer feina en contacte directe amb persones, a fi de poder ajudar.

-La música ja havia aparegut?

La música sempre m’ha agradat des de petit, però no va ser fins que vaig tenir 24 anys que m’hi vaig implicar de manera activa. Fins el 2010 no vaig començar a cantar, per exemple.

-Quin va ser el primer grup?

Un duet amb el meu amic Jose que ens dèiem els Big Wheels, nom que ve de la primera frase de la cançó Sweet Home Alabama, que va ser la primera cançó que vàrem aprendre a tocar i cantar. Jo tenia un cajón flamenc que tocava de forma tombada com una espècie de bateria. Record que un dia abans de debutar a principis de juliol de 2011, a un concert al pub Dec’n’Festa a la plaça de Sant Jaume, quan va acabar el concert, en Christian Volker, que sabia que ens estrenàvem el dia següent, ens va dir que pugéssim a l’escenari i en vàrem tocar dues.

-I d’aquí als Suricats?

Encara no. D’aquí vaig passar als Funky Crackers, on ja fèiem temes propis i només cantava. Després van venir altres grups com Jumbo Jams, Es Ca de Sa Plaça, Frisses o DePotada, que se’n va anar a norris amb la pandèmia. Tot just després, va ser quan el gran Daniele Fregapane a la guitarra i veu i jo vàrem decidir formar The Suricats.

-Amb èxit

Relatiu. Perquè hem anat fent concerts de petit format una mica per tot, i ens hem anat donant a conèixer.

-Ha trobat en la bateria el seu instrument?

Al principi dels Suricats vaig tornar començar tocant el cajón… fins que finalment vaig adaptar-me un peu de taula amb un pedal damunt que funciona com un bombo electrònic. Amb l’altra mà toc la caixa, els toms i plats.

-Per què no té un bombo físic i el toca amb els peus?

En primer lloc, com que no vaig aprendre a tocar la bateria, sinó que vaig anar evolucionant la percussió, vaig anar afegint i llevant coses. En segon lloc, perquè quan me vaig adonar que tal vegada podria utilitzar un bombo, resulta que duia massa estona tocant així. És cert que amb els peus control els efectes de les veus i canvi de pàgina de les lletres, però això es podria automatitzar. Per tant, el més important és que jo no volia que el meu braç esquerre quedés inutilitzat i volia que fes qualque cosa rellevant dins l’acte de tocar. Finalment, per molt que volgués, el bombo no m’hi cap dins el cotxe.

-Fa molt que li manca l’avantbraç esquerre?

De Naixement. Es diu Agenèsia Congènita.

-Com es fa per participar al Premi Guillem d’Efak de Cançó?

Havia d’enviar tres cançons i el jurat decidien quins eren els finalistes. Les persones seleccionades havíem de defensar en directe dues de les cançons que havíem presentat.

-Què es valora exactament?. Ja està decidit quan toquen en directe?

Imagino que es fa una valoració conjunta entre les cançons que varen rebre i la posada en escena. Quan vàrem acabar els tres, el jurat va partir a deliberar i es donar el veredicte.

-Va ser inesperat?

No m’ho esperava, vista la manera en que van interpretar els seus temes tant Carme Vives com David Cabot i la qualitat de les seves creacions, ho veia complicat.

-Va presentar el primer tema amb Daniele Fregapane a la guitarra. Continuarà al grup? Continuen com a Suricats?

En Daniele i jo vàrem fer el darrer concert junts com a The Suricats a la festa de final de curs del Molí d’en Xema i, l’endemà, ell em va acompanyar als premis, perquè no podia dur res enregistrat prèviament i va tocar la guitarra. Va ser un bon final i inici d’etapa. Després, com a The Suricats, continuaré jo tot sol, sempre amb en Daniele dins el cor, i amb algunes de les seves guitarres d’acompanyament dins l’ordinador. Mostra del bon rotllo i l’estimació que ens tenim ha estat no deixar que la nostra amistat es vegi afectada només per mantenir un projecte en actiu. De fet, fa una col·laboració a Ara i aquí, del Volum 1, i els coros a Shapiro-Wilk, del Volum 2.

-Quants de temes té ja com a Jaume Brunet?

D’octubre a febrer me’n varen sortir fins a 21 cançons amb lletra i música. Però finalment només n’he enregistrat 16.

-Com s’ho fa?

Quan puc, m’aixec molt prest, bé per fer feina o bé per fer música.

-A la portada es pinta amb una cinta de cassette com a cap i una tassa de cafè

Tot el que he fet, com que ho feia prest, sempre ha anat acompanyat de cafè. He jugat molt. Però també hi ha molta de feina de persistència al darrere.

-Fins a quin punt les cançons són autobiogràfiques o basades en fets reals?

Com que quasi tot surt de mi, al final acaba parlant una mica de mi mateix. Si després surt més introspectiu o no ja és una altra història. Dins els volums hi ha dos tipus de cançons: les que ha fet en Jaume personatge, més extrovertides, i les que ha compost en Jaume real, més cap endins.

-Com composa? Quina és la metodologia?

No tinc un mètode i he provat de tot: començar per un ritme de bateria, una roda d’acords, una línia de baix, però quasi mai he començat per una melodia.

-Ha tret el primer volum de quatre cançons. Cada quant en tendrem més?

El primer ha estat ara, i durant els següents mesos n’arribaran a sortir fins a quatre, 16 temes en total.

-Necessita estar trist per fer cançons o més bé alegre?

Necessit estar concentrat [somriu].

-Hi ha coses d’Antònia Font a les lletres, pot ser?

L’Astronauta Rimador ha tingut un pes important en algunes de les cançons, sobretot en una del segon volum. També he volgut fer referència a “Sa Cantera” a totes les formacions manacorines o artistes que han tingut una influència en mi: Roig!, MAC, Kard’s Piken, Tots Sants, Miquel Serra, Jorra i Gomorra, Sebastià Gris o Guillem d’Efak. Trob noble agafar refrències reals i properes… influències de quilòmetre zero. M’identific més amb la gent propera que amb una banda de Wisconsin.

-Qui toca els demés instruments del disc. Muntarà una banda?

Tots els instruments són creats meus amb l’ordinador. En realitat el procés té una part molt artesana i una feinada de concentració.

-On ho ha enregistrat?

Tots els temes han estat enregistrats a l’estudi Tramuntana de Jaume Gelabert, a Consell. La gravació va durar dues setmanes. Va ser tota una experiència. És un regal que m’he fet coincidint amb la crisi dels 40 [somriu].

-Quines són les seves influències musicals?

A banda dels artistes abans mencionats, Dave Mathews Band, Jason Mraz, Joan Dausà, Els Amics de les Arts… però que m’agradin o que m’hagin influit, no necessàriament vol dir que sonin a les meves cançons. Pot ser d’una forma indirecta. Crec que som més de cançons que d’artistes

-Quina és la seva projecció com a músic. On es veu a mitjan plaç?

La meva projecció i pretensió és passar gust. Ho he fet amb l’ambició d’estar satisfet amb el què he fet. Si li agrada a algú, m’ho agafaré com un afegit. No vull fer-ho des de l’angoixa. Tocant a un bar pas 10 vegades més de gust.