Admir Miquel Brunet com a músic i compositor.

Enguany, coincidint amb el cinquanta aniversari de la Coral de Felanitx, la directora, Margalida Massutí, li va plantejar la possibilitat d’estrenar una obra nova per a l’efemèride. Brunet va prendre versos del poeta felanitxer Miquel Bauçà per compondre una simfonia coral en què se superposen tres elements: Guillem Sagrera, com a metàfora de la construcció d’un edifici/projecte, la paraula com a valor patrimonial i el cant com a eix vertebrador d’una societat en desenvolupament. Amb tots aquests elements va néixer “Edificant” que vàrem poder escoltar a l’esplanada de Sa Bassa Nova de Porto Colom amb orquestra, cors, soprano i recitadors.

Miquel Gelabert i Glòria Julià van alternar fragments d “El Canvi” bauçanià. A partir d’aquí va aparèixer aquest tríptic en què la veu de la soprano Irene Gili va donar pas a la massa coral, formada per gairebé un centenar de veus integrants de la Coral amfitriona (amb algunes incorporacions de la Coral de Sant Joan), la de Son Servera (que dirigeix Francisca Mas) i l’Orfeó Artanenc (que dirigeix Magdalena Oliver).

Jo vaig viure una sensació de plena satisfacció. Tan sols hi vaig trobar coses bones i fins i tot alguna sorprenent.

Des de la perspectiva de l’espectador consider un privilegi poder escoltar en directe una música i uns textos que tothom hauria de conèixer per indubtable interès poètic i històric.

El concert va estar ple de detalls i subtileses, començant per les dinàmiques piano, delicades però sense perdre articulació, fins a forts de perfecte empastament en què sempre es va mantenir la sensació de control i calma.

A “Edificant” els adorns varen estar sempre dins el context i les propostes entre cada secció es veien replicades amb la màxima naturalitat, sempre al servei del so general.

Per descomptat, la plantilla orquestral de l’Orquestra Lauseta (no endevin a saber si aquest número se’l van posar en honor al negre de Tirant lo Blanc o pel nombre d’un ocell o per una altra raó…) comptava amb excel·lents músics, però ja se sap que això no és necessàriament garantia de res si no hi ha hagut una feina i un criteri unificat com els que es varen veure amb claredat al concert.

A la batuta Xisco Amengual va traçar amb precisió, coherència, bellesa i energia unes línies que van donar forma a instruments i veus de forma magistral.

Cal destacar que el responsable del segell Ona, Miquel Brunet dedicàs una primera part a Palestina, inspirat en textos de Costa i Llobera i de poetes palestins actuals, i en què participen els instrumentistes Iti (sitar), Eduard Riera, Wojtek Sobolewsky i Pep Lluís Garcia.
Com diu ell mateix i que comparteix aquest genocidi ha de ser present cada dia i “Ser humans és molt més que un concepte.”

En definitiva, és gairebé impossible destacar ningú per sobre de la resta, però cal emfatitzar l’actuació d’Iti amb el sitar, oferint sensació de seguretat, rodonesa i amb un so realment bonic en un instrument que als llecs ens sembla complicat i la tècnica del qual, per a nosaltres, ratlla en allò esotèric.

Segons els aplaudiments finals, el públic que omplia l’esplanada va haver de compartir la meva satisfacció per allò escoltat, que es va resumir amb brillantor una nit de gaudi.