Amb la llibreta i motxilla surt de casa seva gairebé cada dia a recollir històries que circulen pel món, les respira, les observa i les dignifica, transformant-les en paraules i dramatúrgia sempre amb una mirada social i humanista, ja sigui conduint grups de teatre, generant textos teatrals o amb tallers d’escriptura creativa.

Escriure teatre des del patiment, “me ploraven els dits”, diu en Manel durant el procés de creació de Jardins Salvatges, obra estrenada aquest passat dijous 26 de juny al Teatre Municipal de Manacor.

No és gens ni mica fruit d’un dia, d’un mes, d’un any, és una travessa iniciada en aquest cas amb el grup d’Estepa Teatre, elaborada goteta a goteta, amb anades i vengudes, amb desencants i alegries, que ara culmina en aquesta peça meravellosa alhora de dolorosa, poètica alhora que crua, perquè és plena de realitat, de veritat, però aquella realitat que evadim, que evitam, que no volem veure, però que coneixem ben bé totes les famílies. És la continuació natural de formar un grup, generar uns vincles i obrir el canal (i obrir-se en canal) per transcendir a un estadi més profund de les persones i les seves vivències.

Qui gossa avui parlar del suïcidi, dels secrets familiars, de les pautes transgeneracionals que perpetuen el dolor i el patiment de padrines, fills a nétes? Idò si, només una persona valenta agafa aquest camí, amb perseveració, tot solet treballant com una formigueta, amb tots els costos de sofriment que acompanyen al recorregut, i sí també poden esdevenir com a constel·lacions familiars del nostre inconscient col·lectiu tan individual com universal.

Jo estaria atent a no perdre el pas d’aquesta joia, Jardins Salvatges d’Estepa Teatre, ara estrenada, necessitam que corri pel món. També has de ser valent i deixar que et generi impacte transformador.