La directora-gerent de la Institució Antoni Maria Alcover, Amàlia Salas (Felanitx, 1984), va fer aquest dissabte un dels discursos més ben estructurats i emotius dels darrers anys per donar inici a l’entrega dels Premis Ciutat de Manacor. Un parlament que reproduim tot seguit:
Benvinguts i benvingudes a la desena edició dels Premis Ciutat de Manacor en les modalitats literàries, uns premis que volen fomentar la creació en llengua catalana i un dret fonamental com és l’expressió en la llengua pròpia.
Els Premis Ciutat de Manacor són representats per grans noms del panteó cultural manacorí com són Maria Antònia Oliver en la modalitat de Novel·la, Miquel Riera en la de Poesia, Jaume Vidal i Alcover en la de Teatre, i Antoni M. Alcover en la d’Assaig.
Manacor vol honorar aquests grans autors i gran autora, així la Institució Pública Antoni M. Alcover aporta el seu petit granet d’arena, no només organitzant els premis, sinó també en l’espectacle que oferim a l’inici d’aquesta gran festa de les lletres catalanes. El 2024 encetàrem l’esdeveniment amb la lectura dramatitzada d’alguns fragments de l’obra de Maria Antònia Oliver i enguany l’equip format per Joan Toni Sunyer, Maria Bauçà i Roger Pistola han fet el mateix amb dos relats breus de Miquel Àngel Riera, ja que no només destacà en l’àmbit poètic.
És curiós com les persones estan enllaçades, connectades sense ser-ne conscient, ni saber-ho. Avui ens hem reunit aquí per fer una festa, per commemorar l’escriptura i enaltir la importància que tenen les lletres i podríem dir, que en conseqüència, els llibres. Parlava de la connexió silenciosa entre les persones perquè la mare d’en Roger Pistola, Magdalena Mascaró, va ser pràcticament tota la seva vida, i si m’equivoc Roger em corregeixes, la bibliotecària de la Biblioteca Municipal de Felanitx, que vos puc dir que va ser i encara és la meva segona casa. La biblioteca, l’escola, i perquè no dir-ho, la pel·lícula de “La Bella i la Bèstia” em van ensenyar a estimar els llibres.
Alcover també estimava els llibres, fins i tot es va comprar una impremta, fou impressor. Començà a fer les seves pròpies edicions de les rondalles quan ja n’havia recollit un nombre considerable. En vida, va arribar a publicar 12 toms de rondalles i en va deixar preparada una tanda més que després de la seva mort esdevendria el tom número 13, amb un total de 433 rondalles publicades.
Alcover aconseguí, que amb el seu aplec, es pogués gaudir d’una rondalla amb tots els sentits: tocant, ensumant, mirant, escoltant i fins i tot assaborint. Qui no s’ha imaginat mai el gust que devien fer aquelles 14 olles de faves i aquells 14 pans que menjava cada dia en Pere?
Les noves tecnologies són eines que ens ajuden en el nostre dia a dia, fins i tot, són les que afavoreixen que moltes persones d’arreu del territori de parla catalana es presentin als Premis Ciutat de Manacor, però aquestes no poden reproduir, tornant a les sensacions, l’olor de la tinta impresa o el tacte d’un paper porós entre els dits.
Sentir, palpar els llibres ens poden transportar a moments de la nostra vida en els que ja no hi pensam, com aquells primers dies de setembre quan els llibres de text esperaven a la teva impremta de referència, on arribar i veure tots aquells grans caramulls es convertia en tota una experiència. Endur-te’n els llibres a casa, escriure-hi el teu nom i forrar-los amb aquell plàstic que sempre deixava aquelles maleïdes bimbolletes, perquè arribessin en bones condicions fins a final de curs.
Uns llibres que te transporten als primers dies d’escola, en el meu cas una escola pública on els docents em varen ensenyar a estimar els llibres i que el coneixement mai fa nosa, et cultiva, o com sempre he sentit a ca nostra “el saber no ocupa lugar”, i com és que ho he dit i sentit en castellà? Perquè la primera llengua que vaig aprendre va ser el castellà, la llengua de ma mare, mon pare i els meus padrins.
Gràcies a l’escola pública vaig aprendre el català, la llengua de la terra que va acollir tots els meus padrins quan migraren a Mallorca per fer feina en el boom turístic. L’escola em va donar eines per entendre la terra en la qual havia nascut, a estimar-la, sentir-la com a pròpia i defensar-la. Ser conscient que quequetjar et fa d’un lloc concret, que no només es queda al teu municipi sinó que resulta que les persones que vivim a les comarques de Llevant i Migjorn tenim aquest tret.
