No puc recordar quin any era exactament quan vaig conèixer a Cosme Pila. Solament sé que fou a la tenda que duia Xús Oliver (familiar seva) al carrer Olesa, vora la plaça de les Verdures. Els meus fills eren molt menuts i quasi cada setmana hi comprava o bé drossinulas, o molklossans, o própolis… també xocolata de garrofa, que posava amb quelitas a la meva filla, i que ella tirava dissimuladament a la paperera de la classe, fins que la professora m’ho va contar, molt estranyada. Li va demanar perquè ho feia, i la menuda contestà: “ho tir perquè no és xocolata, és garrofa!”. Encara reim d’aquesta història, i era en aquesta època quan vaig conèixer a Cosme Pila, que passava alguns dies per la tenda i exercia de conseller sobre medicina natural.

Temps després, amb Xús Oliver, vam fer juntes cursets de psicologia transpersonal que sempre recordaré, i vam seguir mantenint una relació molt cordial. Uns anys després, vaig demanar a Xús si em podia donar el contacte de Cosme Pila, perquè el volia entrevistar per a un treball sobre l’estada del Maharishi Mahesh Iogui i John Lennon a Cales de Mallorca, de la qual en va ser testimoni directe. Fou al 1971 quan va ocórrer el famós episodi en el qual John Lennon i Yoko Ono acudiren a Cales de Mallorca i se’n portaren a Palma, sense permís, Kioko, filla de Yoko Ono. Van ser denunciats pel pare de la nina davant la Interpol, i foren detinguts i portats als jutjats de Palma, encara que posteriorment el que es va encarregar del cas va ser el jutjat de Manacor.

Cosme era una persona molt parlaire, un gran contador d’històries, i en aquest sentit sempre m’ha recordat al pare protagonista de Big Fish, que conta unes històries inversemblants on mescla realitat i fantasia que, després, al final, són totes certes. Les primeres vegades que vaig parlar amb ell (per al que seria després el llibre Vaig veure John Lennon) vaig quedar molt sorpresa, perquè algunes coses que deia em feia dubtar de si eren o no veritat. Era cap el 2016-2017, quan jo feia la tesi doctoral i es feia necessari presentar, en el seguiment anual de la tesi, investigacions, articles o bé llibres publicats. I, naturalment, el que presentava havia d’estar realitzat des de l’òptica de les Ciències Socials.

Si dic això, és perquè hi va haver moments en els quals la conversa amb Pila em va sobtar, perquè algunes coses semblaven tenir un punt d’interpretació personal i fantasia. Per exemple, em va dir que el Maharishi (en la darrera etapa de la seva estada) emprava un helicòpter i anava de Cales de Mallorca a Cala Millor amb ell… Ho contava rient, perquè li feia molta gràcia: “Ala, mira, partia d’aquí i ja era arribat allà….”. Jo no podia assimilar com, a la Mallorca de 1971, els helicòpters poguessin ser usats gairebé com a taxis, i menys podia entendre que l’artefacte es passegés pel cel mallorquí a les primeries dels 70. No veia jo com allò podia haver passat, i escoltava Cosme Pila amb els ulls ben oberts.

També em va contar que l’organització del Maharishi portava els seus propis cuiners, i com compraven només pits de pollastre, verdures escollides, la majoria dels plats vegetarians… era una cosa de veure! Jo pensava, internament, que potser Cosme magnificava aquelles cuines i cuiners, pollastres i verdures, perquè havien passat molts d’anys…

La cirereta del pastís era Yoko Ono. La duia entre cella i cella, i trobava que aquella dona no era pel seu amic John Lennon de cap de les maneres. Em va contar que un dia ella “no es va despendre del telèfon, parlava, i parlava; saps que és no aturar-se?”. Afegia que John Lennon tenia molta paciència amb ella, molta i molta.

De fet, va anar a veure-la a Palma, quan va tornar molts anys després a la Fundació Pilar i Joan Miró. Això va ser el 8 de maig de 1995, i Cosme Pila (amb alguns amics més, em va dir) es van plantar a la seu de la Fundació. I em contava: “I tu creuràs que ens va veure i no ens va dir res? Després de tot el que vam fer per ells! Ni ens va saludar!”. Record que vaig pensar dues coses: ha passat molt de temps, és normal que Yoko Ono no recordi les seves cares; o bé que, veritablement, no eren persones a les quals Yoko Ono hagués de recordar “especialment”. Sobre tot tenint en compte que ha estat una de les dones més mediàtiques de la segona meitat del segle XX i que ha conegut, ben segur, milers de persones d’arreu del món. Perquè havia de recordar Cosme Pila? I perquè aquest deia “després de tot el que vam fer per ells”?

El cas és que el to de Cosme era genuí, ell no era una persona de parlar malament perquè sí (pensava llavors i pens ara mateix). Sempre em va donar la sensació de que algun detall se m’escapava: per exemple, jo em demanava en quin idioma s’entenien, o el perquè Cosme els va acompanyar a Manacor i Palma per a les gestions davant el Jutjat (perquè hi havia aquest grau de confiança?). Quin grau d’acceptació o d’influència tenia Cosme Pila dins l’organització del Maharishi?

La investigació té una necessitat: s’han d’intentar comprovar les dades. Així, vaig intentar aclarir alguns detalls de les històries de Cosme Pila. Vaig descobrir que el Maharishi era un enamorat dels helicòpters, i existeixen fotografies d’ell i Lennon muntats sobre un d’ells (https://thebeatlesplus50.com/2018/03/13/the-stalk-of-a-derelict-flower/). El músic Pep Alba em va confirmar que, durant un temps, es va parlar dels helicòpters i l’organització del Maharishi a Cala Millor. I quan vaig comprar algunes fotos a Torrelló (que va capturar les imatges famoses sobre Lennon als jutjats de Palma), li vaig preguntar si era possible que hi hagués helicòpters per llogar a Mallorca, cap al 1970, i em va dir: “Clar que sí! Un d’ells era emprat per Planas, de Casa Planas, per a fotografiar i fer reportatges periodístics a l’illa”. Bono, vaig pensar jo.

Sobre les cuines, un article de l’ABC (5-XI-1971: 44) descriu «l’organització» (del Maharishi, com deia també Cosme). A l’article s’explica com es feien càrrec dels serveis de menjador, cuina, càmeres, magatzems i bodegues. Els cuiners pertanyien també al grup, així com els cambrers. Bono! Vaig pensar altre cop. Aquesta cosa dels cuiners sembla que era ben certa.

Gràcies a la meva amiga i col·lega felantixera Agnès Oliver vaig poder parlar amb una parenta seva, que havia estat al càrrec de la centraleta telefònica que llavors connectava Cales de Mallorca amb la resta del món. Bé, el fet és que ella confirmà que les telefonades de la Sra. Yoko Ono eren habituals, internacionals i… llargues! (sense comentaris).

La darrera vegada que vaig parlar amb Cosme Pila va ser acompanyada de Sebastià Sansó, director del 07500, per preparar el número 1 de la revista. Com va passar amb Xús, jo vaig ser la persona “contacte”, i així Cosme ens va rebre al seu foravila, on vivia i conrava verdures, hortet, fruites… ens va explicar moltes coses, una d’elles molt significativa per entendre la seva personalitat: havia sabut, feia anys, que el seu cognom Pila era l’abreviatura d’un llinatge de grecs que s’havien assentat a Menorca. En realitat, era molt més llarg (posau Piladapoulos, alguna cosa així), i amb el temps l’havien escurçat. Ara entenia d’on provenia la seva bella testa coronada amb uns rínxols perfectament deliniats, el nas clàssic i la noblesa de faccions.

Aquest dia, però, va contar una dada que jo desconeixia totalment. Amb to distès, ens va dir que ell havia acompanyat John Lennon amb molt de gust, en tot el seu periple per Manacor i Palma. I afegí: “Bé, això és una cosa que no he contat mai, i no sé si ho hauria de contar. Però jo era familiar d’un alt càrrec dels cossos de seguretat de l’estat…”.