Cosme Oliver Pila (Portocolom, 1941) ha mort aquest divendres als 83 anys d’edat. Nat al municipi veïnat de Felanitx però arribat de molt jove a Cales de Mallorca, la seva vida de novel·la el va dur a conèixer, meditar i levitar amb el ‘beatle’ John Lennon, a gestionar diversos negocis o a sortir a la mítica TVManacor, on va arribar a convertir-se en una estrella mediàtica.

Vos deixam amb la darrera entrevista que li férem, a mode de reflexions, sobre el pas de John Lennon per Cales de Mallorca i la seva amistat. I que va ser inclosa a la primera revista 07500 en paper, el 2023.

-Tot va començar entre finals de novembre i principis de desembre de 1970. Els encarregats de l’organització del Maharishi llogaren hotels a Cales de Mallorca, amb qualque recepcionista local però amb els seus propis cuiners. Van ser almanco dues vegades, des de finals de tardor fins que arribava la temporada turística. El darrer any van llogar també hotels a Cala Millor perquè ja no bastaren… amb helicòpters i tot per anar d’un lloc a l’altre.

-Van venir a Mallorca perquè no trobaven on poder organitzar els cursos als Estats Units. Diria que fou perquè la costa est de Mallorca oferia en aquells temps, un reducte d’intimitat i privacitat mal d’aconseguir a qualsevol altre lloc. Cales era una urbanització nova i allunyada de les zones més populoses… enfora de Palma i de les càmeres; on els hotelers no tenien cap problema en llogar els edificis en temporada d’hivern si així en podien treure qualque benefici.

-El meu germà tenia una tenda oberta a Cales de Mallorca. Cada dia li encarregaven flors… va arribar a ser tanta la demanda que ja en comanava a camionades. Això també va beneficiar altres floristeries de Manacor, com la Fullana, per exemple.

-Lennon i jo ens enteníem sense parlar. Coincidíem en la curiositat, l’interès per meditar i la intel·ligència creativa. Vam connectar sobretot a partir del segon any, encara que des del primer moment ja es va deixar notar, tot lo dia cantant el veu baixa ‘Let it be’.

-Tot i que que molta gent digui el contrari, John Lennon no era molt conegut per Mallorca… s’ha de tenir en compte que per aquells anys a Espanya encara no hi arribaven massa discos de l’estranger i que a l’aeroport te requisaven totes les revistes que poguessis dur de fora.

-John vivia a l’habitació que en temporada alta era la vivenda del director de l’Hotel America de Cales de Mallorca. Era on també fèiem les classes de meditació trascendental.

-El menjador estava controlat per l’organització. Hi havia molt poca carn, només un poc de pollastre. La resta eren verdures de tota casta.

-Ni ell ni jo sortíem massa de Cales, només arribàrem un parell de vegades fins a Manacor, una de les quals fou per anar a cercar el certificat com a professors de meditació trascendental al notari Francisco Soler, que tenia l’oficina davant l’església dels Dolors.

-John, un nordamericà de nom John Black i jo mateix aconseguírem levitar!… fins aquesta altura aproximadament (fa una marca en l’aire amb la mà a un poc menys d’un metre de terra). Tots tres ens posàvem amb les cames creuades, amb els ulls clucs o oberts, això era igual, i ens anàvem elevant. Tant Lennon com jo ens aguantàvem bastant bé, però a l’americà, quan semblava que ho havia aconseguit li pegaven les rialles, es desconcentrava i queia d’una culada enterra!.

-Tant ell com Yoko Ono ho tenien tot planejat. Fou a finals d’abril de 1971. Primer es varen registrar amb noms falsos a l’hotel Palace Mallorca de Palma, com a senyor i senyora Smith. Després partiren cap a Anglaterra per, dos dies més tard, el 22 d’abril, tornar al mateix hotel. Era dissabte dematí quan aprofitant que el pare de la nina, el productor de cinema Anthony Cox, era a classe de meditació, tots dos es van desplaçar fins a Cales en un Seat 124 Coupé negre, conduït per un xófer del mateix hotel.

-Els nins solien jugar davall una espècie de pinar. Els pares deixaven els seus fills bona part del dia amb unes ‘nurses’ que duia l’organització. Sempre eren a l’ombra darrere ca nostra. El rapte es va descobrir perquè una de les nines petites va dir a la policia com era el cotxe i va descriure la parella que se n’havia duit Kyoko.

-La Policia Nacional no va estar molt a lligar-ho tot. Tenien una denúncia, un cotxe, un xófer i prest van tenir el nom de l’hotel al que pertanyia. Es personaren a l’habitació el mateix vespre.

– Yoko Ono era el karma de Lennon, negatiu en aquest cas. L’acompanyava per tot.

-Els van agafar dissabte a l’hotel perquè el pare de la nina va cursar una denúncia directament a la Interpol per por que no se n’anessin del país. El mateix dia la policia els va dur cap els jutjats de Palma… però quan va arribar, el jutge va dir que tot l’assumpte depenia de Manacor. Així que l’endemà dematí jo mateix els vaig acompanyar de Ciutat fins aquí. Partírem devers les 8,45h de Palma; no semblaven gens nerviosos, encara que ella remugués tot el viatge. El jutge de guàrdia va decretar llibertat condicional amb la restricció que havien de tornar per signar cada quinze dies.

-Això era el mes d’abril, per tant les fotos d’ells dos al claustre de Sant Vicenç de Manacor que van donar la volta al món, no són d’aquell dia sino probablement del 19 de maig, que va ser quan aconseguiren que el jutge els permetés presentar-se a firmar al consulat espanyol a Londres i així no haver de tornar cada vegada a Mallorca… d’aquí que les seves cares que surten a les fotografies siguin d’alegria.

-El meu llinatge té origen grec. Els meus rebesavis eren mariners que van acabar al port de Maó. El llinatge era molt més llarg, però a Menorca els ho van acursar i va quedar en Pila. Tot això ho sé perquè un registrador de la propietat de Ciutadella, on hi tenc casa, me va ajudar a descobrir-ho.

-Vaig ser molt feliç a la televisió. Durant deu anys, cada dimecres des de les 21h i fins a mitjanit ajudava, en persona o per telèfon, a molta gent. El programa es deia ‘Alternatiu’, encara que els dos darrers anys va estar dins el ‘De tot i molt’ de Miquel Àngel Ariza, on també hi feia la secció de les xafarderies.

-A ‘Alternatiu’ no hi havia temàtica. És a dir, jo no sabia sobre què parlaríem abans de començar el programa. Les cridades telefòniques eren les que marcaven cap a on aniríem.

-Només li diré que, per alguna cosa que científicament no es pot catalogar, coneixia a tothom a l’altra banda de la línia, encara que no els hagués escoltat mai. Al final de molts de programes, tot i que no sempre, feia una bolla d’energia amb les mans perquè tothom qui volgués fiqués a dins les seves preocupacions o mals físics. M’han dit que hi ha gent que ho té gravat en cintes VHS i encara li funciona.

-Era la persona més feliç del món… i encara ho som. Però mai amb doblers. He tengut restaurants, discoteques o lloguers… m’he guanyat bé la vida, però considero que els doblers són per gastar-los. Si no, no tenen sentit.