Palestina i Israel: breu arqueologia d’un conflicte.
Per una lectura crítica més enllà de les emocions populistes.
Vaig estudiar Relacions Internacionals i Humanitats per entendre el món; després, filosofia per poder comprendre què hi ha darrere cada acció i trobar solucions ètiques pels problemes contemporanis. Per això, tinc l’obligació ètica i moral de divulgar un conflicte tan enquistat i complex com aquest.
Introducció
Després d’un acte en què l’Ajuntament de Manacor ha denunciat el genocidi d’Israel i de totes les crítiques que aquest gest ha suscitat, he considerat necessari fer algunes aclaracions sobre la història del conflicte perquè la gent, les persones, puguin conèixer la història de l’Orient Mitjà i puguin tenir una visió crítica tant d’una part com de l’altra, i no caure en versions simplistes que només alimenten el fanatisme. I molt menys justificar atrocitats, perquè les atrocitats, vinguin d’on vinguin, no deixen de ser el que són: atrocitats.
Per fer-ho, cal fugir del terreny de les emocions populistes, que —com ens recorda Eva Illouz a La vida emocional del populismo— tendeixen a simplificar els conflictes en dicotomies morals absolutes: bons contra dolents, víctimes pures contra botxins absoluts. Aquestes narratives emocionals, alimentades per mitjans i discursos polítics, bloquegen la capacitat crítica, destrueixen els matisos i obstaculitzen qualsevol sortida justa i realista a la violència.
És per això que proposo aquí una mirada arqueològica i crítica d’aquest conflicte, precisament per defensar allò que hauria de ser el nucli de qualsevol discurs ètic: la protecció incondicional dels drets humans, sigui quina sigui l’ètnia, la religió o la bandera.
Quan Palestina era Palestina
Cap estat es forja sense violència. Aquesta veritat, tan incòmoda com universal, no justifica però cap crim ni cap abús perpetuat sota el pretext de la sobirania o de la defensa nacional. Al contrari: ens obliga a entendre com sorgeixen els conflictes i com es perpetuen, alimentats per emocions col·lectives que acaben esdevenint estructures d’opressió.
Quan Palestina encara era Palestina —és a dir, abans de la creació de l’Estat d’Israel el 1948—, molts jueus hi emigraren fugint de persecucions i pogroms a Europa. Durant dècades, jueus i palestins àrabs hi van conviure en condicions que, tot i les seves dificultats, no es podien qualificar de bèl·liques. Tot el contrari. A les ciutats de Jaffa, Haifa o Jerusalem, les comunitats interactuaven, comerciaven i compartien l’espai públic. Aquesta coexistència no era idíl·lica, però sí real i viva. La fractura actual no és el fruit d’odi ancestral, com sovint es vol fer creure: és resultat de processos històrics concrets i decisions polítiques.
De la Resolució 181 a la fractura irreversible
El gir decisiu es produeix després de la Segona Guerra Mundial. El món, trasbalsat per l’Holocaust i l’extermini de milions de jueus, veu en la creació d’un Estat jueu una forma (potser no massa adequada) de «reparació».
El 1947, l’Assemblea General de l’ONU aprova la Resolució 181, que proposava la partició de Palestina en dos estats, un jueu i un àrab, amb un règim especial per a Jerusalem. La proposta fou acceptada per la part sionista però rebutjada pels estats àrabs i per bona part de la població palestina, que veia com se’ls expropiava la terra on havien viscut durant segles.
La partició va desembocar en la guerra de 1948, en què Israel no només va consolidar les fronteres que li atorgava la resolució, sinó que va aprofitar l’oportunitat per ocupar més territoris. Més de 750.000 palestins foren expulsats o fugiren aterrats: la Nakba (catàstrofe) que marca fins avui la memòria col·lectiva palestina.
Des d’aleshores, l’Estat d’Israel ha anat seguint una política d’irredemptisme territorial, tot aprofitant cada moment de debilitat del seu entorn per expandir els seus límits de facto. Aquest patró es reprodueix un cop més després de la guerra dels Sis Dies (1967), quan Israel ocupa Cisjordània, Gaza, Jerusalem Est i els Alts del Golan. Malgrat nombroses resolucions de l’ONU que demanen la fi de l’ocupació, Israel ha continuat impulsant colònies a Cisjordània i Jerusalem Est, en una violació flagrant del dret internacional.
El foment del radicalisme: un enemic útil
La història, però, no es pot explicar només a través de la conquesta militar. La manipulació política i el foment del radicalisme han estat armes recurrents. No seria la primera vegada: l’Imperi Britànic ja va subvencionar grups radicals per desestabilitzar l’Imperi Otomà. I, en el cas que ens ocupa, es pot afirmar que una part del radicalisme islamista actual ha estat indirectament alimentat per Israel, tal com va passar amb els Estats Units a l’Iraq o Síria.
Fonts diverses han documentat com el mateix Netanyahu hauria reconegut que Israel va permetre —i fins i tot va fomentar— el finançament de Hamas, especialment a la dècada de 1990, per tal de dividir i debilitar la resistència palestina secular (representada llavors per l’OLP). Aquesta estratègia, que buscava crear un «enemic útil», s’ha demostrat catastròfica.
I encara més greu: el fet que un país amb un dels cinquens millors serveis d’intel·ligència del món no detectés una infiltració múltiple de Hamas el 7 d’octubre de 2023 per diversos punts de la frontera és, com a mínim, sospitós. Els serveis d’intel·ligència egipcis, molt inferiors als israelians, ja havien alertat de la possibilitat d’un atac imminent (!).
Les víctimes: un balanç inacceptable
És fonamental recordar que estar en contra del genocidi perpetrat per Israel no vol dir en cap cas estar a favor de Hamas. Tot el contrari: és precisament el respecte pels drets humans universals allò que ens obliga a condemnar amb la mateixa fermesa el terrorisme de Hamas i la massacra de civils palestins.
Les dades parlen per elles mateixes:
Des de 1948 fins avui, s’estima que més de 100.000 palestins han mort com a conseqüència directa de conflictes, operacions militars i repressió. Aquesta xifra inclou les guerres del 1948, 1956, 1967, 1973, les intifades i les ofensives a Gaza.
L’atac de Hamas del 7 d’octubre de 2023 va provocar la mort de prop de 1.200 civils israelians, incloent-hi dones, nens i ancians. Aquest acte va ser un crim atroç que ha de ser condemnat sense matisos.
La resposta israeliana, tanmateix, ha estat absolutament desproporcionada: des de l’octubre fins avui, segons fonts d’ONG internacionals i Nacions Unides, s’estima que més de 36.000 palestins han estat assassinats a Gaza, la majoria dels quals civils, incloent-hi milers de nens. A Cisjordània, els assentaments il·legals han anat acompanyats de violència constant contra la població palestina, amb centenars de morts i una repressió que inclou detencions arbitràries i demolicions d’habitatges.
Aquest balanç de dolor hauria de bastar per a un consens mínim: cap poble no hauria de patir un càstig col·lectiu per les accions d’un grup armat. Com tampoc no és admissible utilitzar el patiment històric del poble jueu com a excusa per vulnerar de forma sistemàtica els drets humans d’un altre poble.
Contra les emocions populistes, per una ètica universal
Com ens recorda Eva Illouz a La vida emocional del populismo, una de les grans trampes emocionals del nostre temps consisteix a convertir el dolor legítim en odi, i a simplificar els conflictes en visions binàries que impedeixen qualsevol matís i qualsevol solució. Tant l’antisemitisme com l’islamofòbia, tant el negacionisme de la Nakba com la glorificació del terrorisme, formen part d’aquesta lògica destructiva.
La crítica que plantegem aquí no és, en cap cas, una crítica antisemita. És una crítica política i ètica al projecte sionista expansionista, tal com es practica avui dia sota governs com el de Netanyahu. Un projecte que busca construir un Estat jueu purament ètnic sobre un territori multicultural i històricament compartit. Un projecte que sistemàticament utilitza el terrorisme de Hamas com a pretext per legitimar l’opressió, tot oblidant que part d’aquest terrorisme ha estat indirectament fomentat per la pròpia estratègia israeliana.
Occident, per la seva banda, ha de fer una profunda autocrítica. Massa sovint, per interessos geopolítics, els governs europeus i nord-americans han tancat els ulls davant la brutalitat israeliana. Les mateixes institucions que es declaren defensores dels drets humans mostren una vergonyosa doble vara de mesurar quan es tracta de Palestina. I els mitjans de comunicació contribueixen a crear un relat binari, que criminalitza tot el poble palestí mentre deshumanitza les seves víctimes.
Una crida final
L’única via ètica i política possible és una crida a la prudència, a la memòria històrica i a la justícia universal. No es pot justificar un genocidi perquè hi ha hagut un atemptat. No es pot construir la pau sobre la base de l’extermini d’una població. I tampoc es pot romantitzar cap forma de terrorisme com a via de resistència.
No es tracta de triar bàndol. Es tracta de defensar la vida, la dignitat i els drets de totes les persones, siguin jueves, palestines, musulmanes, cristianes o laiques. Aquest és el deure de qualsevol consciència ètica. I aquest hauria de ser el principi rector de qualsevol política exterior digna d’aquest nom.
El dolor d’un poble no pot justificar mai la negació de l’altre. Només el reconeixement mutu pot obrir el camí cap a la pau.
Referències
Article 22 of the Covenant of the League of Nations | Balfour Project, [no date]. Online. [Accessed 25 October 2022]. Disponible a: https://balfourproject.org/article-22-of-the-covenant-of-the-league-of-nations/
