La parròquia de Crist Rei queda petita en el funeral de Jaume Santandreu, el capellà combatiu que va dignificar els marginats de Mallorca

Una sensació de tranquil·litat i esperança ha acompanyat aquest dimecres la missa funeral pel sacerdot dels marginats, el capellà que sempre va creure en un camí alternatiu, més directe, de l’Església cap als feligresos més desafavorits.

La parròquia manacorina de Crist Rei ha quedat petita en el comiat vital de Jaume Santandreu i Sureda (Manacor, 1938), una cerimònia que ha servit per a diverses coses: per demostrar presencialment l’afecte que el seu poble natal sempre li ha tingut (unes 300 persones a dins i una cinquantena que ha quedat a fora), i per unir el seu camí secular amb el perdó ja manifestat durant els seus darrers mesos de vida, cap a tots aquells que pogué haver ofès amb els seus discursos (però no amb les seves obres).

El bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, ha presidit el funeral juntament amb el rector de les parròquies de Manacor, Antoni Amorós, centrant el seu discurs en la lectura del capítol 25 de l’evangeli segons sant Mateu (que parla del judici final), i detallant les darreres hores que va passar amb Santandreu a Can Gazà, el pulmó solidari d’un capellà que visqué sempre fidel als seus principis.

«Així com en Jaume veia a prop el seu final, només un dia abans de morir, em va manifestar el seu desig d’esperança. Amb les mans eagafades vaig veure en el seu rostre la voluntat de reviure altres pensaments d’estimació, de perdó, de reconciliació… un desig sincer d’arribar aviat a una vida millor», ha recordat Taltavull, amb un cert to de retret velat cap als moments “contradictoris” en la vida de Santandreu.

«Em va dir que mai no havia perdut la fe en Déu, ni en els bons moments ni en els difícils. Fins i tot amb el vent en contra, creia en un Déu que estima i en un Jesús que vetlla sempre per la dignitat, especialment dels més pobres i desafavorits», ha afegit el bisbe menorquí de Mallorca, que també ha recordat el moment en què va conèixer i parlar per primera vegada amb el capellà manacorí, «fa ja vuit anys». «I record especialment el dia que em va dir que ja no aniria més contra ningú i que volia demanar perdó pels errors que hagués pogut cometre».

De fet, Jaume Santandreu va triar Taltavull perquè presentàs a Manacor, ara fa set mesos, el seu darrer llibre titulat Mon cor aflama estels, precisament un exercici final de redempció cap a algunes persones amb qui havia entrat en conflicte al llarg de la seva vida.

La missió que li canvià la vida

Nat a Manacor el 9 de juny de 1938, en plena Guerra Civil, Santandreu va créixer en una família pagesa, fins que amb pocs anys es traslladà a Palma, on estudià amb les Germanes de la Caritat.
Amb només deu anys va entrar al Seminari Menor de Mallorca i el 1954 inicià els estudis a La Sapiència. El 1960 fou ordenat sacerdot, exercint primer a la parròquia de Sant Francesc de Paula, a Palma, i posteriorment com a vicari a sa Pobla.

El 1964 se’n va anar com a missioner a Piura (Perú). Va ser realment entre els més pobres on descobrí la seva vertadera vocació: dedicar-se completament als exclosos. Una necessitat que va unir a un discurs moral i polític que progressivament es va anar separant de l’Església més tradicional.

De tornada a Mallorca, el 1967, es convertí en un capellà obrer i combatiu. Treballà en el sector hoteler i inicià la seva faceta com a escriptor. El 1976 fundà el Casal d’Acolliment La Sapiència, destinat a persones en situació d’exclusió. El projecte creixé i el 1981 es traslladà a Can Pere Antoni. El 1990, juntament amb el també capellà manacorí Pere Fons, obrí un menjador per a persones grans a Maria de la Salut.

Després de diverses associacions i espais, el 2003 creà finalment Can Gazà, epicentre mallorquí de la lluita contra l’exclusió social.