Bartomeu Mestre ‘Balutxo’

Te n’havies d’anar, com tothom, i ho has fet com havies previst i com volies: sedat a Can Gazà i amb la teva gent. Allà va ser on, fa un parell de mesos, vàrem parlar per darrera vegada a la presentació de Mon cor aflama estels, les teves ApoElegies, prologades per Jaume Mateu, el teu més lleial amic i suport, i dedicades a les morts més joves de la teva família, amb el recull d’una quarantena d’obituaris, epitafis i qualque epigrama que pregonares, al llarg d’anys i panys, per acomiadar moltes amistats, entre d’altres algunes de compartides (Guillem d’Efak, Jeroni Fito, Antoni Serra, Pere Mulet, Antoni Riera Siquier…). T’esbravares en les evocacions. Ara et toca a tu passar a la zona incontestable del record. Ja no hi ets, però et fas present a les voreres del camí de moltes de vides; de la meva des d’aquella presentació de Dos pams d’home a l’enyorada llibreria L’ull de vidre, on Biel Vilanova va cantar els poemes que t’havia musicat: Crec que el fanal als ulls, mata la llum i les ganes de veure-hi/ Crec que l’infern és un invent dels sàdics i un negoci rodó pels mercaders de por/ Crec que els tractats de moral i altres herbes són un invent dels coixos perquè els altres no corrin… Era l’any 1970 i, d’aleshores ençà, són tantes coses, Jaume, tantes de coses!

Des de la nostra coneixença, em vaig implicar amb les teves dèries i activitats (La Sapiència, l’Hospital de Nit… preludis del Refugi i de Can Gazà). El 1978 em vares fer un dels pròlegs al meu primer llibre …com un aleig enmig de la calitja, amb una rèplica al poema que t’havia dedicat i una sentència contundent que he repetit adesiara: els signes són una arma carregada de poble! El 1979 tu i en Jeroni Fito em vàreuimplicar en un projecte ambiciós: Terra roja (perquè Mallorca és terra – deia en Jaume – i hauria de ser roja). Aquell projecte no reeixit girava a l’entorn del cantant, músic, actor i poeta Guillem d’Efak. El barracaner, com tu, cantaria el Siau qui sou!, la seva història de Mallorca musicada per Antoni Parera Fons. S’havia d’anar, de poble en poble, a deixondir consciències, bastir il·lusions, mobilitzar la gent, especialment els joves… Hi hauria teatre, poesia, música i, per descomptat, vindicació política per una terra més justa i solidària. El maig de 1980 a la Sala Imperial de Manacor, Guillem d’Efak amb el grup Los Amigos (amb Tomeu Matamales i altres), varen estrenar la rapsòdia. L’eufòria va ser tan gran que donàrem per fet que Terra roja ja estava en marxa, però eren temps de preautonomia i precarietats i el recital va ser flor d’un dia… com tantes coses, Jaume, tantes de coses!

El 1983, quan Sa Nostra va assumir-ne l’edició, a la col·lecció Turó de Poesia vares publicar En nom del pare, amb pròleg de Jacint Planes i Santmartí, i em demanares que en fes la presentació a una casa de cultura de Manacor estibada. Qui no recorda aquell vers teu davant la mort: Cabroníssim avantatgista, Déu! La insolència generà una allau d’atacs i protestes a l’entitat editora, atiades per un col·lectiu inquisitorial i emmascarat rere el nom de Catòlics anònims (la gracieta burlesca ja anava amb el nom) que demanaren el meu cap. Miquel Àngel Riera s’assabentà de la moguda i t’ho degué dir, perquè aquell mateix any, 1983, quan et vaig demanar per anar a les llistes del PSM al Parlament, em vares respondre_ A una persona que s’ha jugat la feina per tu, no se li pot negar res. Així va ser que compartírem campanya i, a la plaça del malnom, predicares 12 hores seguides al peu del bon rei. El teu diari t’havia censurat un article i TVE havia postposat l’emissió del documental Vivir cada dia dedicat a la teva tasca a l’Hospital de nit. També, allà mateix, vaig compartir qualque encadenament per posar en solfa la desatenció als desvalguts. Vaig aprendre de la teva imaginació i, sobretot, vaig saber que, abans d’iniciar qualsevol acció, s’han de tenir previstes totes les possibles sortides. Vaig aprendre tantes coses, Jaume, tantes de coses!

El PSM no va assolir l’impuls que desitjàvem i el 1986, sense canviar d’horitzons, baratàrem de barca. Amb ERC ens hi sentírem més a gust i durant més anys. Inaugurares la seu del partit, amb Heribert Barrera, promogueres, amb Magdalena Torelló, els exitosos Sopars per a la Independència a Ses Tarragones. vares organitzar els primers homenatges a Son Coletes i també els primers a la Germania de Mallorca, vares ser fonamental en la creació del Comitè de Defensa de Macià Manera, amb Josep Maria Llompart i Antoni Serra, i anàrem a Madrid a la pantomima de judici. També fores determinant en el Comitè de Defensa de S’Arenal de Mallorca, amb Llompart i amb Guillem d’Efak, per vindicar la llibertat d’expressió… Encara el 2010, Jerònia Quetgles te dedicava un detallat retrat i, per indicació teva, m’entrevistà per fer el teu perfil més polític; segurament el més polèmic i polièdric, encara que tots els teus caires ho eren. I, què he de dir de la vaga de fam de Jaume Sastre? Deixares de banda les batusses i obrires de pinte en ample les portes de la Casa Llarga! Vares ser clau en tantes coses, Jaume, tantes de coses!

Alguns s’han apressat a dir que eres una gran persona i han posat l’accent en el teu rol de poeta. Em sona a poca cosa. Has estat, part damunt de qualsevol altra cosa, un lluitador que ha sabut estar on tocava estar. Quantes de curolles, quantes dèries, quantes il·lusions compartides! Quantes amistats veig desfilar suara per la memòria (Biel Camps, Enric Rovira, Norma Tolosa, Xisco Seguí, l’amo en Pep Estelrich, Miquel Barceló, Miquel Fullana, Damià Quetgles, Joan Escanelles, Catalina Alorda, Delfí Mulet…). Tret de les meves discrepàncies amb la severitat i, al meu entendre injustícia, d’alguns judicis públics teus (Damià FerràPonç o, més recentment, Biel Majoral i Miquel Àngel Riera, per no amagar els seus noms), durant molts d’anys m’he sentit representat per la majoria dels teus somnis expressats en poemes, novel·les, articles a la premsa i, els darrers temps, en les opinions publicades al teu blog (on encara escrivies dia 9 de maig sobre el nou papa de Roma), per les teves lluites, per la defensa dels drets del teu poble i, més enllà, la dedicació als més febles, siguin del nord, siguin del sud. Com amagar que has estat un independentista, un referent de valentia, una bèstia gegantina del Manacor que ha creat i criat espècies com el canonge Alcover? D’aquesta raça, dreturera i forta, et pastaren i no valia que et proclamassis conillet de camp. Has defensat el dret a equivocar-te i a ser contradictori (i qui no ho és?), però amb una capacitat creativa fora de la normalitat i un poder immens capaç d’emocionar, de commoure, d’engrescar. Has sabut aclarir i ens has fet aclarir moltes de coses: de quines egües venim i per quines tresques hem d’agafar els tapins per arribar a la terra promesa. Ens has brindat metàfores, vivències… tantes coses, Jaume, tantes de coses!

Gràcies, doncs, per haver viscut!

Nota.- En negreta, avís indicatiu de les imatges que segueixen en el mateix ordre