Els metges, enfrontats en la seva tasca diària amb la mort, la tracten únicament com un fet puntual i natural i deixen que aquesta sigui abordada moltes vegades per la literatura, el cinema… i, sobretot, més analitzada per teòrics i filòsofs. Una cosa notòria, ja que en realitat la mort ha de ser tractada, escodrinyada i esperada per cada ésser humà.

Ells, els filòsofs, han abordat el tema i per això han sorgit expressions famoses i controvertides, des d’una visió optimista del conegut sofisma d’Epicur: «La mort no existeix per a mi, mentre existesc ella no hi és i quan ella vengui jo ja no existiré», fins a una visió pessimista una mica més difícil de digerir: «La individualitat de la majoria dels homes és tan miserable i insignificant que res perden amb la mort» (Schopenhauer, Metafísica de la mort). Per ell no em van bé cap de les dues.

En canvi, sí, pens que morir i néixer, com anota Edgar Morin, «no només és una sort excepcional, és un misteri ontològic». La vida és a cada instant una victòria sobre la mort i, en nosaltres els humans, pren el caràcter de conflicte que cadascú resol, bé o malament.

La mort de Jaume Santandreu suscita gran quantitat d’emocions intenses i confuses per la seva trajectòria religiosa, humanista, poètica i provocadora. Per això no és tant la seva mort la que suscita sorpresa, sinó que, arribat aquest moment, són els elements que sempre el van acompanyar els que ens reclamen l’atenció. En tot cas, encara que la mort sigui una realitat constant i l’acte de morir sigui part de la condició humana, no ens hi acostumam fàcilment.

La seva trajectòria és de sobres coneguda pels mitjans de comunicació. Només faré menció del gener del 1993, quan funda Es Refugi al carrer Apuntadors. Com que la gent que hi vivia —unes tres-centes persones, totes marginades— no agradaven a alguns veïns de la zona, el maig d’aquell any els van tirar una bomba incendiària, que es va saldar amb deu intoxicats. Un any després es traslladaren a Sa Placeta, situat als baixos de La Misericòrdia, just al costat de l’Hospital General.

Va ser allà on vaig tenir contacte amb ell i els seus marginats, que tant freqüentaven el servei d’Urgències i les sales d’hospitalització. Vull remarcar que durant el temps que hi van ser tenien metge propi, el Dr. Barceló, que combregava amb el seu projecte i que em va ensenyar tant sobre marginació.

A part d’això, no m’estendré sobre la seva vida, ja prou coneguda, ni en anècdotes que no vénen al cas.

Vivim en una cultura materialista on la mort no sembla explicar els plans que mouen els fils de la vida de l’home modern i, per això, se cerca tot allò que pugui fer oblidar la realitat. Només el sentiment d’una vida viscuda plenament dóna sentit a la mort. Per aquest motiu recordarem Jaume Santandreu.

Crec que ell pensava que la vida i la mort eren fenòmens supra-individuals i no successos amb què s’havia d’enfrontar l’individu. Aquest pròpiament no moria, sinó que anava a un lloc on l’esperaven els que havien mort abans, especialment els seus marginats, i la mort només és el canvi d’una manera d’existència.

Com a mort i, tal com pensen algunes cultures, a partir d’ara Jaume Santandreu tendrà un poder més gran que quan era viu, ja que els que queden podran servir-se dels coneixements superiors del difunt i, per això, fins i tot se’l podrà anomenar «déu» (1 Samuel, 28, 13).

On morir?

Òbviament una cosa és on es mor i una altra on es voldria morir, i ell va triar casa seva: traspassar des de l’hermós jardí de Can Gazà.

Dubt de la seva fe en el Déu que ens ensenyaren. No hi té més importància per a mi. No en va deia Tolstoi que el moment de néixer i morir són com dos forats que treuen el cap al més enllà.