El capellà manacorí Jaume Santandreu i Sureda ha mort aquest dissabte a Can Gazà als 86 anys. La setmana passada va decidir passar els seus darrers dies a Can Gazà, envoltat de les persones que estimava.

Fa anys que Santandreu veia propera la seva mort, tot i que no ha estat fins els darrers mesos que la malaltia s’ha fet més present i accelerada. Tot i això no va perdre mai l’esperit crític contra l’Església i contra tots aquells que no preservesin la integritat i la solidaritat entre les persones més vulnerables.

Capellà compromès, la seva vida és resumeix en actes (alguns polèmics) i llibres (exactament quaranta). Enlloc de seguir al peu de la lletra els desitjos i demandes eclesiàstiques tradicionalistes, va triar ser president de Marginàlia, un país petit de bandera blanca i seu a Can Gazà. Fa tan sols uns mesos va editar ‘Mon cor aflama estels’ un llibre sobre el perdó.

Nat a Manacor el 9 de juny de 1938, en plena Guerra Civil, Santandreu va créixer en una família pagesa i des de ben petit treballà al camp. Poc temps després, la seva família es traslladà a Ciutat, on estudià amb les Germanes de la Caritat. Als set anys va ingressar a La Salle.

Amb només deu anys va entrar al Seminari Menor de Mallorca. El 1954 començà els estudis a La Sapiència i sis anys després, el 1960, fou ordenat sacerdot. Exercí primer a la parròquia de Sant Francesc de Paula, a Palma, i després com a vicari a sa Pobla.

Al Perú

El 1964 se’n va anar com a missioner a Piura, al Perú, una experiència que canvià radicalment la seva vida. Entre els més pobres descobrí la seva vocació real: dedicar-se completament als exclosos, i alhora, conegué la llibertat política que li era negada a l’Espanya franquista.

De tornada a Mallorca el 1967, es convertí en un capellà obrer i combatiu, incapaç de restar indiferent davant les injustícies socials. Treballà en el sector hoteler i inicià la seva faceta com a escriptor.

El 1976 fundà el Casal d’Acolliment La Sapiència, destinat a persones en situació d’exclusió. El projecte creixé i el 1981 es traslladà a Can Pere Antoni. El 1990, amb mossèn Pere Fons, obrí un menjador per a gent gran a Maria de la Salut.

Durant els anys 80 i 90, Santandreu intensificà la seva acció social, especialment amb persones afectades per la drogodependència. El 1993 fundà l’Associació Altruista Es Refugi i l’any següent obrí Cas Carrilano. El 1995, diverses iniciatives socials s’unificaren a Ca l’Ardiaca. Finalment, el 2003 creà Can Gazà, un centre de referència en la lluita contra l’exclusió social.

Compromès també amb la política, presidí ERC a les Illes entre 1988 i 1992. Ferm defensor de la llengua catalana i articulista incisiu a mitjans com Diari de Balears, no dubtà a expressar opinions que sovint incomodaven sectors conservadors. Enamorat de Jesús però crític amb l’Església institucional, el 2010 renuncià a la condició de sacerdot. El 2022 va fer pública la seva homosexualitat i va presentar al seu company, Miquel Àngel Castell, amb qui havia compartit més de 25 anys de vida.

“Rafel Nadal me va humiliar molt. Però ni se’n deu recordar que el vaig ‘escopir”