Mon Joan Tiquat (Joan Vila i Salbanyà, Es Pont d’Inca 1991) presenta aquest proper dijous 5 de juny a partir de les 20,30h a la Sala La Fornal de Manacor, el seu segon disc Sinònims de cosa. Ho fa en format quartet. Una nova aposta vital d’un artista i unes cançons en estat de gràcia, que faríeu malament si no veis en directe. En parlam amb ell de tot plegat dies abans de la cita.

Com va triar el nom del disc? Quins ‘Sinònims de cosa’ em sabria dir?

El títol és un joc, perquè m’agrada jugar la carta de crear curiosistat i que algú pugui demanar-se de què va això i intuir-ho alhora. Ja es pot esmsumar que és una cosa mig irònica, mig divertida, però també curiosa… perquè és vera que si pensam quins sinònims té cosa, a priori diríem que no en té cap… i a posteriori crec que tampoc [riu]. De fet vaig intentar cercar-ne però no eren exactament el que solem entendre com a ‘cosa’.

Pot ser hi pot haver un paral·lelisme amb les cançons, que poden ser sinònims d’allò que vull expressar. Es tracta de cercar sempre un poc l’absurd en tot. No li sabria dir cap sinònim perquè és excepcional, és cosa, és tot i és res al mateix temps!.

En què es diferencia aquest disc respecte l’anterior amb que va debutar?

Hi ha una evolució respecte el primer disc, però seguint el meu tarannà. Tal volta sí que la proposta ha crescut en potència i magnitud… i sobretot en músics. Perquè l’he gravat a un estudi a diferència de Es temps i sa llavor que va ser enregistrat a casa totsol, i ara he comptat amb col·laboracions. Envoltat de professionals com en Michael Mesquida que m’ha ajudat en la gravació, en la mescla i la masterització, cosa que ha marcat bastant la diferència en la qualitat de so.

Però a nivell de composició de lletra és un any més de la meva vida. Quan vaig saber que ja tenia data per entrar a l’estudi vaig composar unes quantes cançons més. En el sentit que no és res més que plantar un disc, deixar que creixi i d’aquí uns anys dir ostres!, jo feia les coses així en aquella època, pensava d’aquesta manera; i veure que el que m’agradava aleshores ara no m’agrada gens, o el que me pensava que era una tonteria ara ho trob súper interessant. Intentar ser el més sincer i directe per deixar una petjada el més autèntica possible.

Quin serà el format del concert de dijous a La Fornal?

El format de La Fornal serà a quartet, que és com a partir d’ara vull defensar aquest àlbum. Amb en Miquel Amengual a la bateria, en Juanan Torrandell al baix i Roger Pistola a la guitarra elèctrica i el coros, que és com estar súper ben amparat. És una sort, li tenc tota l’estima i admiració a la seva música; no podia ser un altre, no conec masses guitarristes que t’executin aquestes cançons i a damunt t’hi facin uns coros complicats i ben afinats, o sigui que estic alabat. I després jo estaré amb el piano i la guitarra acústica.

Intentarem defensar les cançons sense calcar el disc. El disc és una cosa i el directe volem que sigui una altra. A partir de les cançons però amb la voluntat de passar-ho bé nosaltres quatre, tocant amb una xispa d’improvització i escolta, i intentant que soni viu i que la gent quedi sorpresa.

Per cert, perquè tots els títols de les cançons estan en majúscules?

Perquè crec que les cançons en majúscula, a nivell estètic, queden més clares i ordenades i menys jeràrquiques. Pot ser és una moda tonta. Pot ser li dóna una certa importància… és vera que destaca. És un recurs estètic com a d’ordre lineal… però podria estar en minúscules i no passaria res.

D’on li ve la vocació?

Mumare és cantant i sempre ha estat ficada dins el món musical coral, operístic i clàssic. Així que sempre hi ha hagut pianos a casa i encara que no hagi cursat estudis reglats i hagi après de manera autodidacta, sempre hi he fet molta feina i hi he posat moltíssimes hores. Record que en acabar Batxiller quan et toca decidir cap a on vols anar, parlava amb amics que anaven al Conservatori i com a que havien perdut la il·lusió… Em feia certa por perquè m’estimava massa la música com per passar-ho malament o avorrir-la. Sempre he estat un cul inquiet amb piano, després amb la percussió, el cello…

Recorda el seu debut?

No fou realment tocant. Va ser amb quatre anys actuant a l’òpera La Flauta Màgica, al Teatre Principal. Crec que a partir d’aquí em va venir el mono d’escenaris. Després com a primer concert com a Mon Joan Tiquat no fa tantc, sempre fins ara havia estat més al darrere.

Com es fa per mantenir la il·lusió en la professió?

És una feina quasi diària de recordar-te a tu mateix perquè fas això; perquè és molt fàcil quan et professionalitzes agafar neures i obsessions i oblidar-te que realment ho feim per passar gust. Procur fer aquest entrenament a casa per estar despert, d’escoltar música, d’anar a concerts que m’empapin per tornar a sentir l’emoció.

On seran els pròxims concerts?

Dia 14 de juny al Teatre Xesc Forteza, el 19 de juny a Cas Retratista de Montuïri, però en aquest cas anirem al poblat talaiòtic de Son Fornés, així que pot ser molt xulo. I dia 12 de juliol a Sa Font, que és un centre cultural amb un escenari increïble, a Pòrtol, que és on estam assajant i on ens feia ganes per moure públic de la zona. Estam a l’espectativa de dos o tres més i el que surti!.