MANACOR, ELS MARGES – PREGÓ A CÀRREC DE CATALINA JULVE JAUME

Bon vespre a tots! Benvolgudes —i ara ben enteses— autoritats, Senyor Batle, conciutadans de la vila de Manacor,

M’eixample es cor encetar amb paraules aquestes Festes de Primavera; tenir l’oportunitat d’exposar davant voltros les meves reflexions entorn el que va ser i encara és el meu poble. Un poble que, com molts, es remou per dins, a la recerca d’una identitat un tant manllevada. I com ens podem re-trobar dins aquesta pèrdua…?

A través de la festa, les celebracions, les costums compartides, o els recurrents tics que fan de la manacorinitat una manera de viure. No tenc cap feta prou rellevant per contar. Pens que els caràcters dels pobles están impressos en les seves anècdotes, en la manera de viure els seus drames, i en la particularitat d’alguns dels seus personatges. I sent que aquestes impressions, aquestes gravures emocionals, s’han substituït per anotacions més superficials i que s’esborren amb facilitat. Percep una despersonalització cultural. No tan sols aquí, a tot arreu i a gran escala. I m’entristeix.

Llegint el pregó d’en Guillem d’Efak, he pogut imaginar, amb el seu recull de personatges i vivències del Manacor de la posguerra, que les costums i el caràcter dels vilatans s’estenia en el temps de manera pausada. Els canvis generacionals no eren visibles i la població s’assentava en els seus referents, naturalment. Tot era tangible, manifest, concret i perceptible.

D’Efak contava: “…En els meus moments de soledat, sentia els crits, sentia els renous de Manacor, sentia —sobretot— les serra cintes; els sinfins dels fusters, els venedors ambulants, cadascú amb el crit corresponent… Entraves a un cafè i ja senties l’olor de l’ensaïmada, del tabac…. Caminaves pel carrer i passaves pel celler de can Camunyes i senties olor de vi, o passaves per ca don Guillem de Sa Torre i senties olor de “vinagrillo”. Més envant, les cordadores, hi senties olor de boga, i quan varen tornar envernissadores senties olor de vernís, olor d’olivera… i passaves per ca els Cucos i senties olor de cotxeria. Si eres per devers na Camel·la, per exemple, tenies l’olor dels arbres i, en passar per Can Xisco, senties l’olor dels gelats o la del gel mesclat en sal, ben característica. Baixaves i senties l’olor del forn de can Ribot i una olor de teles noves de Can Colomer. Quan voltaves, t’envestia l’olor de fruita de ca na Dents d’Or. Caminaves unes passes més i t’arribava l’olor de canyella, de pebre bo i de pebre bord de ca ses Pistoletes. Continuaves i hi havia el forn de ca ses Tianes, des d’on sortia s’olor de pi cremat, olor de suor i d’aixella. A l’indret del cap de cantó t’arribava l’aroma d’un gessamí i ja podia dir: Au, ja som a ca nostra!” Idò això…

Jo no record ni sinfins, ni enssaïmades, ni vinagrillos. Tal vegada la meva memòria s’ha anat nodrint de vivències més insulses. De manera que, d’aquest desproveïment em nodriren algunes preguntes: — D’on emergeix la identitat d’un poble? — Quin sentit té la prosperitat en tant que dinamitzadora cultural? — La veritable cultura està en els marges? Evidentment, no serà avui —ni aquí— on aclarirem els meus dubtes. Però bé… he gratat ben endins i això és el que he trobat.

Començaré evocant el barri des Pla, es darrer carrer de s’Alamera de na Camel·la, abans Paseo Antonio Maura. El barri preserva encara cases de dos aiguavessos, fetes de cantó, amb un boulevard, un passeig ombrívol que darrerament millora en les seves reformes, però que ha tengut, durant uns anys, gustos arquitectònics dubtosos. Perquè ho hem de reconèixer: Manacor és lletjó. Ha crescut malament. Com un jovenot malgarbat, que vol… i no pot. Un poc xulet i cregut. Un jovenot que ha fet “duros” i els ha venut a quatre pessetes. De nins, davant ca nostra hi havia un solar amb mens que adesiara pasturaven, i caramuxes per arrabassar i fer fletxes. Es meus germans i jo jugàvem a frontón-tenis amb sa paret de sa finca d’en Pontillo, acabada de fer. Amb aquell referit de picadís marró i els balcons d’alumini. Pegàvem xuts a sa cotxeria de Gráficas Manacor, convertida en porteria. Jugàvem a nes carrer amb es veinats, i a nen Miquel el cridava sa mare des de es balcó de ca seva, maldament fos tres carrers més enfora. Na Catalina de davant tenia un joc de claus de ca nostra, per si de cas. Anàvem a escola a La Salle, a 100 metres de ca nostra. Teníem jonolleres i crosteres de fregar grava i asfalt. Hi havia molts de clots. Més clots que cotxes.

Al mes de maig, compareixia una tropa extraordinària de terrícoles acampant amb rulots i camions a s’esplanada de davant es Bar Madrid. Sa fira era el retrobament anual amb una geografia humana molt particular. Un corpus vivent de personatges nòmades, alternatius, continentals… i que no s’assemblaven gens a noltros. Sa majoria eren forasters, no és com ara —que a ses fires— hi ha artesans i bohemis. Ses casetes o parades eren de ferro i llauna repintada. Hi havia també qualque teló, per amagar no se sap ben bé què, oferint un aspecte teatral i misteriós a tot lo que es venia o es rifava. Compraves uns boletos, com a sa tómbola, un ristrall de números que es firer cantava fort i que —si tenies sort— coincidia amb el teu. Però mai —mai— et tocava es ninot o jugueta que volies. Justament era aquell que mostraven més, penjant vigorós i lluent de ses barres d’aquella porxada improvisada. Hi havia: Nancys, Argan Boys, Madel Mans, Rifles, Escopetes, Metralletes, Naus espacials, Nenucos, Barriguitas, Patos Donald, Pepes Enfermeres, “Tu Primer Tocador”, Mazingers Z, Heidis, pilotes, i més endavant… Naranjitos.

Un dia, tornant de gimnàstica deportiva a Can Costa, me vaig trobar una nina gitana per un d’aquells solars que hi ha de camí. Me va demanar si duia doblers. Jo li vaig dir que no… però va fitar un collaret de bolletes de plàstic que duia a nes coll i me va demanar si li donava. Jo duia un susto de mort, perquè es gitanos me feien por, maldament fossin rossos. Ella era rossa… i li vaig donar es collar,sense dubtar-ho. Quan vaig arribar a ca nostra…vaig rebentar en plors davant ma mare perquè una nina gitana m’havia pres es collar. Tanmateix… no el me havia pres a nes collar. Ni me va acostar cap ganivet a nes coll. Pobra nina… tal vegada només el volia veure de més aprop. A vegades, venien es fills dels firaires a La Salle. Es passaven aquelles dues setmanes compartint aula amb es manacorins… i després se n’anaven. Sa nina des collar era una d’elles, crec que fins i tot ens varem fer amigues.

El record que tenc dels carrers que envoltaven ca nostra va molt lligat a les persones singulars o atípiques que hi habitaven. Una d’elles em va venir a nes cap un dia, no fa massa a nes punt verd. Entre aquell betzum capitalista hi vaig destriar una cadira de rodes vella i rovellada, era devora des contenidor número 3, apunt per tirar. Ni dedins ni defora. Semblava que li estaven donant una oportunitat a renéixer, o, si més no, cedint-li espai a la memòria per evocar abans de desaperèixer la seva imatge i la del seu propietari. Un petit homenatge. L’aparell en qüestió tenia tres rodes: les dues que tenen totes les cadires de rodes i una tercera, més petita, a davant, que —amb una cadena i un plat i els pedals de bicicleta a l’altura dels braços— et permetia desplaçar-la sense haver d’empènyer, fent rodar es plat. No crec que fos més eficaç que les actuals, però devia donar una certa autonomia i una estabilitat valuosa a l’hora de girar. De cop, me’n vaig enrecordar del propietari d’aquell vehicle. El podies veure sovint per na Camel·la, desplaçant-se amb aquella ciclo, veinadejant,i aturant-se als bars de per allà: s’Alameda, es Bar Madrid, s’Apolo, Can Xispa, s’Hípica… Sovint el veies rodant Camel·la amunt, amb una filera de cotxes darrere, esperant que tombàs un carrer o entràs dins una casa. — Com ara ,quan et trobes un tractor quan vas cap a Sant Llorenç, en hora punta— Record pensar amb la força dels seus braços impedits, i el moviment angustiós de banda a banda de la seva espatlla per fer rodar es plat. Crec que tenia una veu aguda, gairebé infantil. El senties xerrar de defora des Bar, arran d’acera. Suposo que xerrava fort per mantenir la tertúlia amb els de l’interior. Aquella cadira degué romandre abandonada dins una portassa, fins que es nebots o algún familiar li va buidar sa casa. El seu record, li deien Toni, va compensar la nostàlgica imatge d’aquella ferralla obsoleta. La memòria visual et lliga amb lo emocional i un objecte et pot remuntar a records que tens dins el calat més fons de la teva memòria. Et fiten en terra, al lloc d’on vens i a les persones que el configuren.

Va, tornem a sa fira…, M’agradava sa FIRA. L’epicentre firal era talment on és ara i semblava que un poble sencer de la península arribàs a Manacor. Aquella agrupació marginal de persones i animals tenien un poder d’atracció brutal per mi, inversament proporcional a la majoria de pares. De manera que les visites a sa fira i es cotxets, sense el control parental, les feia gairebé d’amagat… o dient mentides. Els al·lots d’altres barris també venien, et retrobaves amb aquell xulet que t’havia empès l’any passat… era emocionant. Sa fira me desbaratava es horaris per anar a jugar a La Salle. Feia tard a gimnàsia a Can Costa. Prescindia des entrepans de na Joana de Can Sion — n’hi havia un de pa amb oli amb tomàtiga tallada i… foie-gras, que na Joana untava amb una cullera de fusta… — però fer sa passada diària pes cotxets de xoque era una prioritat, més que berenar. La cronologia setmanal… quan hi havia sa fira per Manacor era la següent:

De dilluns a divendres: A les 17 — corríem de La Salle cap a s’hort des Pla, l’esplanada de sa fira. A les 18 — ja estava ple de joveneia que arreplegava lo millor de cada casa. Hi anaves sense els pares a nes cotxets, — si no és que eres coió… o covar, era un món molt masculi´, ja ho sabeu. T’asseies a mirar en aquells ferros cilíndrics que semblaven ses barres paral·leles de gimnàstica esportiva… i en agafar coratge i fitxes, pujaves amb qualcú dels teus. Sempre hi havia un valent que duia es cotxe ell tot sol. I entre música i llums la teva imatge millorava fins al punt de sentir-te dos anys més gran. Veies al·lots de tot Manacor, socialitzaves… i pot ser — i tot — xerraves castellà. A les 19 — ja no hi havia ni fitxes ni pesetes. A les 20 — ja me renyaven, perquè feia tard a ca nostra. Tornàvem bruts de pols i qualque morca. Això durava una setmana o dues i era una desbaratada excitant a sa rutina d’un poble que ho rebia tot sense filtres i amb fam de novetats.

Dissabte: La Salle organitzava una cursa de córrer, o hi havia exposicions de temàtiques diverses: ● Brodats ● Macramé ● Associació de Radioaficionats ● Es Club de Colombofilia ● Bregues de galls… Això era ben curiós, tant… que s’ho val parlar-ne.

Alguns divendres, i no sempre en temps de fira, en acabar gimnàstica a Can Costa sortíem corrensos d’entreno, i travessavem per una porta petita a es balcó interior de sa pista des pavelló. El terra d’aquell corredor era de taulons de fusta i solets. Retronaven amb ses potades i corregudes d’una vintena de gimnastes, totes elles frissant per sortir d’aquella dictadura física i mental. En sortir, hi trobaves ses gàbies des galls… amb aquells homenots de mans grosses, mirada punyent i cara de poques bromes… vetllant aquelles pobres bèsties, ensinistrades per competir. Feia olor, imaginau: Testosterona tabacot i plomes Afortunadament, mai vaig presenciar cap brega de galls. Mos arruixaven més aviat que de pressa.

El balanç de delictes i accions il·legals consentides i acceptades públicament de la capital del Llevant en aquells anys feien de Manacor el punt de trobada de la clandestinitat. Devia ser divertidíssim i tràgic, alhora. Imagin llars que ho perderen tot en una partida de póker, unes bregues de galls, o qualsevol vici propi de l’època… i que no cal anomenar. Aquesta és també… la dissolució a la qual em referia abans.

Manacor ha deixat de ser un poble per la permisivitat, per esdevenir una ciutat per la cultura. Anam millorant… sempre que, pel camí, no perdem profunditat i genuïna contundència. Bé… tornarem a la civilització.

Diumenge: S’Alamera de na Camel·la, plena de xirmets de colors, cotó de sucre, pomes enlacades de vermell, salsitxes, hamburgueses, perdigoneres cigarros — de veres i de xocolate… …es goix de sa fira. Pobre Miquel. Exposat a la crueltat infantil, com si fos una gran pepa. Em dol pensar amb ell. Crec que… no vam ser justos. Sa Churreria Josana, aparcava a nes nostro carrer. Podíem sentir s’olor de mescla d’oli i sucre de s’escala de ca nostra… i ma mare comprava una bossa de paper de xurros per menjar es diumenge. Davant de s’Escola Industrial, hi havia es futbolins i sa paradeta de TIRO amb escopeta de perdigons. Senties es TAC! de s’impacte des perdigó a sa planxa de llauna i com que ses mires les trempava es firaire… ja vos podeu imaginar: ni havia pocs que el feríen!

Ara que ha sortit s’Escola Industrial… En aquell temps… si anaves a FP —lo que ara en diuen mòduls formatius— volia dir que no eres una fletxa, o que no tenies cap per estudiar. Això ho deien, evidentment, els que anaven a nes Mossèn, a s’Institut. No feia bo. Acabaries essent… peluquera, mecànic, administrativa, fusteret, electricista… Res de profit. Si no feies BUP i COU, era que no anaves de feina. Jo… vaig anar a s’Industrial. Record que me va tocar una aula on tots els alumnes venien des Simó Ballester, que per devers La Salle tenien una fama espantosa. Va ser un dels anys més feliços de sa meva adolescència. Tots eren… divertidíssims. Els professors també: en Pep Barrul, na Marta Sancho, en Biel Galmés… i els que no ho eren… al manco te deixaven viure. Jo venia de fer quatre mesos de pòlisses a nes Mossèn Alcover… i el grup des Simó me va salvar sa vida i s’any acadèmic.

DIUMENGE Carrosses!!! Tractors engalanats de paper Pinocho i cartolines de Can Rotger, pasta de paper, xinxetes, flors, paperins, covetes i monyos, leotardos, maillots… El fruit de convocatòries, concursos i assaigs escolars, reunions de pares per triar allò que aglutinàs en tres voltes a na Camel·la, en comparsa o tractor, l’explosió i el naixement de la primavera. L’esperit de Botticelli, davallant entre la multitud i fent-se lloc entre cadires reservades per padrines, es padrins a nes cafè, i gent… obstruint el pas. Hi havia una gentada!! Tot passat per un filtre dels anys vuitanta, lluent i brillant de purpurina. Eren altres partides. Altres pressupostos. Tot per fer. i zero burocràcia… (…altres temps). I encara tenim… Carrosses. Potser defineixen el que hem estat i som com a poble. Darrerament m’han dit que són… fallones. (massa informació colateral… i poc a dir?) Està tot fet? Potser reflecteixen un esperit estentís, propi de desfilades militars, a on els que miren escruten, i els que desfilen demanen acceptació? En tot cas… aquí estam: mantenint-les, conservant-les, resistint.

Any 1984. El Manacor va pujar a Segona B i ho va fer de la mà de mon pare: en Joan Julve — aquí assegut —. Ja sabeu que m’agrada molt jugar a futbol. De petita hi jugava a La Salle, amb els mascles, al pati, i es capvespres, quan ja no hi havia escola, i deixaven es pati obert. Evidentment… no hi havia equip femení de futbol. M’hagués agradat moltíssim jugar amb el Manacor de fèmines. Ho hagués donat tot.

Crec que vaig perdre la relació amb Manacor quan me vaig fer es carnet de motoret. L’estètica i la música ens feren mirar defora, mantenir una relació absent amb els que havien estat els meus veinats. Manacor, de cop se’m va fer hostil i incòmode i me’n vaig anar. Tornaré a citar en Guillem d’Efak: “Als pobles hi ha una convivència molt difícil que a les capitals no es dóna. Si vius a Barcelona o a Nova York, pots conèixer la gent que tu vols. Aquí, no. Aquí has de conèixer tothom. I has de conviure amb tothom. Però arriba un moment que, amb això, no en tens prou… i has de créixer per rompre el test.” El test es romp… i vessa. I en aquesta desvellissada, dins la vall receptora i incondicional, quan tornes i caus, t’hi trobes els teus. Els mateixos dels quals fugires, cercant firaires i escenaris desconeguts. El poble t’acull, passi el que passi, t’alimenta, et fa anar viu, tocar de peus a terra… …i és el lloc a on et reconeixes. Perquè Manacor et fa de mirall. Un mirall on no hi ha: ni cases de pedra, ni palaus ben conservats, ni fonts amb aigua que devalli de ses muntanyes… Tampoc tenim una estètica urbanística definible. Tot plegat és… una devastació patrimonial descontrolada, fruit de 50 anys de creixement immobiliari. Però… si surts a fora i parles amb els que han passat per aquí… et diuen que el que passa a Manacor no passa en tot Mallorca. Que la vida cultural d’aquesta ciutat és única. Que aquesta voluntat de ser, aquesta fam, aquest desig, és el que ha fet que els que vivim aquí tinguem fam de lletres, de música, i, en definitiva, de cultura. De manera que… si algú vos diu que Manacor és una tifa de ciutat, és perquè no l’ha viscuda. Potser hi té sa casa, però no l’ha sentida. Perquè sentir-la és acceptar-la tal com és: pagesa, ciutadana, forastera, mallorquina, tradicional, cosmopolita… extrema.

Visquem aquesta disparitat com un atribut. Siguem de foranes, dels marges, des-centralitzats, proscrits, si voleu. Si algú vos diu que Manacor és poca cosa, digau-li que volem ser poca cosa. Volem ser de ses foranes, dels marges, volem anar pels racons, per que …. D’aquests racons… és d’on emergeix tot el que som, per bé… o per mal.

Vull pensar que hi som a temps de preservar aquell esperit de comunitat: híbrid… contradictori… de pagesia cosmopolita, nutrida d’una vocació cultural innegable. Una vocació que confirmen: artistes, músics, actors, autors teatrals, poetes, pageses, ciclistes, cavallistes, glossadores, …i tot el públic que ho valora… i ho gaudeix.

L’artista… no deixa mai de ser-ho. Però la societat que el recull i l’agombola, és la que el fa possible. La que el manifesta i el projecta des de la cova on, a vegades, no vol sortir.

Creadors… i conciutadans! Recolliu l’estela de: Guillem d’Efak, Llorenç Ginard, Llorenç Femenies, Miquel Brunet, Martí de s’Alicorn, Joan Riera Ferrari, Mateu “Nirviós”, Joan Serra, Miquel Àngel Riera, Antoni Mus, Jaume Vidal i Alcover, Maria Antònia Oliver, Biel Galmés, Catalina Riera, Joan Aguiló, Rafel Aguiló, Xavier Ramis… Jaume Ramis… i de molts més que, pel que fos, van decidir — o no varen tenir l’oportunitat — de sortir del seu cau. Preservau espai pel silenci… …però quan hi ha festa… sortiu a celebrar!

MOLTS D’ANYS A TOTES i VISCA MANACOR!!!