Andreu Manresa (Felanitx, 1955) va presentar, el setembre de 2023, la seva dimissió com a director general d’IB3 després de vuit anys en el càrrec. Però Manresa va més enllà de l’entitat pública i catòdica. Periodista múltiple i polifacètic, ha retratat com pocs la societat balear política, social i gastonòmicament. En parlam una estona.

 

En quines coses manté l’interès ara Andreu Manresa?

En mirar, llegir i recercar. Gaudir del temps i les passions, però amb un altre ritme. Procur fer bon menjar, per a mi i pels meus amics.

Menjar per meditar?

Me costa anar a dinar totsol a un lloc, pot ser sigui un malcostum meu. M’agrada menjar en companyia. Som un bon informador culinari i sé molt bé on anar si vull disfrutar.

Un plat felanitxer que faci i recomani

Moltes vegades men duc caragols de Can Felia i els reescric. Amb carxofa, a dins un arròs però sense closca… caragols frits amb verdura. Ha de ser una influència francesa, perquè a Mallorca només se’n mengen a Felanitx i a Sóller.

És més de llegir que de veure la televisió?

M’agrada llegir però també rellegir, molt. Ara estic amb Albert Camús, sobre l’olor del silenci i de les ombres de Palma. Som lector de diari, fa estona que vaig desconnectar la televisió que tenia devora el llit, durant la pandèmia. M’agrada espigolar, faig cates de memòries, dietaris, novel·la i assajos, per aquest ordre.

I d’autors mallorquins

Tenc un punt d’enyorança d’escriptors que vaig conèixer: de Blai Bonet, de Miquel Àngel Riera, Damià Huguet… també tenc a prop llibres de Miquel Bauçà o de Ramon Rosselló, o de la literatura periodística de Pla o Estelrich.

N’ha pogut entrevistar moltes de persones significatives

El 1993 vaig poder entrevistar Varga Llosa, per exemple, quan el van fer espanyol. Ser gran o major et permet una llarga trajectòria i memòria. Joan Miró, Robert Graves, Tàpies, Utzon, l’arquitecte de l’òpera de Sydney… tota aquella generació dels anys 70. Vaig ser el primer periodista en entrevistar Miquel Barceló, érem veïnats de ca son pare. La primera entrevista fou precisament al Setmanari Felanitx l’any 1974 i les primeres il·lustracions al Diario de Mallorca on hi feia feina.

En què pensa quan passeja?

Passeig i me venen preguntes de les que en faria reportatges: Per què hi ha tantes cases a Felanitx tancades amb panys i claus, de cases que fan obra amb les portes tancades. De restaurants que s’han obert a la plaça de ses Palmeres, el Bar Mercantil o una llibreria com el Call Vermell.

Però continua en actiu…

Intervenc un pic per setmana durant un minut a la Cadena Ser, els divendres. I per El País de tant en tant. Al darrer reportatge he volgut respondre a la pregunta de per què ell pa mallorquí no té sal. És per l’humitat?. Per això he recorregut fins a 14 forns mallorquins per tastar-ne el pa. Segons els historiadors, l’única referència en 400 anys és la sal que es posava a la sola dels forns. Me moc entre Palma i Felanitx amb la cusses i les dues màquines (dos ordinadors portàtils).

Amb quina sensació en surt com a director d’IB3 Televisió?

Després de més de 50 anys de feina periodística intensa s’imposava una pausa terapèutica, però no m’agrada tampoc parlar d’allà on ja no hi som. He fet el que he pogut i crec que ho hem fet bé. S’han comès errors però en general estic satisfet i orgullós. Ha estat un parèntesi experimental positiu. Men vaig anar emprenyat però no maltractat. Gairebé tot el que es volia dir es va dir.

Vostè es sol definir als llibres com a periodista, però de premsa escrita

Me defineixo com a periodista de El País perquè hi he estat 30 anys, però també he estat a Ràdio Nacional d’Espanya i vaig ser cap de premsa del Govern… de Gabriel Canyelles. A IB3 també m’hi he sentit còmode. Vaig respondre a més 600 preguntes en sessions de control del Parlament i he donat la cara en tot moment, vam afrontar la internalització dels treballadors…

Per cert, mantenen encara relació amb Canyelles? I amb Maria Antònia Munar?

A Munar no hem tornat a coincidir des de fa anys. Amb Canyelles, l’altra dia ens vam veure a una clínica i vam fer una rialla circumstancial… i ja està. Vaig ser el seu primer cap de premsa. Però me costa ser amic de persones que s’han demostrat corruptes.

Què s’ha de menester per mantenir-se periodista?

Tenir la capacitat, estar sempre a l’aguait, una obsessió social per saber et manté espabilat… sobretot a una societat petita. A El País sempre m’hi he sentit còmode i lliure. Mai me van dir això no ho pots treure. Només una norma: no t’equivoquis, sempre parlar també amb el subjecte aludit, no esperar a l’endemà per tenir dues notícies… maldament de vegades quan els cridis t’intentin fer pena o t’insultin. Fets i descripcions i no òpera. Deix alguna gent erosionada, però el sentiment és mutu.

El periodisme és la millor professió per perdre amistats?

Per no fer-ne sí. En aquesta professió tenir massa amics és un impediment.

Com veu la baixada estadística en l’ús del català?

És que demogràficament som una minoria. Tampoc no mos hem de creure una minoria selecta, però està clar que mereixem una defensa.

Què és ser felanitxer?

Una manera de viure el món i d’intentar explicar el món dins el meu redol. Som molt crític amb Felanitx, no n’he renunciat però tampoc ho veig amb adul·lació.

La truita del restaurant de Sant Salvador era…

La millor Omelette soufflee de tot el món, i això que n’he provades a Palma, Barcelona o París, feta al forn de llenya, amb gelat o sense. Però també cal una menció a l’arròs salvatge de Sant Salvador.

Es considera taurí?

Vaig conèixer el toros als 30 anys a La Monumental de Barcelona. En aquells moments feia feina amb Joan Soto Viñolo, biógraf de Manolete. Anàvem a un parell de corrides l’any… però mai he estat torista militant. Dels toros m’interessa l’aspecte ritual, l’ambient a la plaça, la coa de bou i les turmes arrebossades.

Com es fa per escriure bé?

Intentar no ser repetitiu però sí reconeixible. Com deia Josep Melià, el lector s’ha identificar tant amb la crònica que se pensi que l’hagués pogut escriure ell. No s’ha de ser contradictori ni incongruent.

Escriurà unes memòries?

Les memòries d’un periodista, o són molt bones o si són sinceres són impublicables. Jo tenc dos o tres episodis flamígers que quedaran per a mi i els meus amics. Ara el que vull és disfrutar del temps vigent i del que em queda, que procuraré que sigui saludable. Jo, com tothom, no som etern, ni infalible ni superior a ningú.

La darrera. Què n’opina de la polèmica amb la serie Norats?

Estic molt content d’haver encarregat la feina a Joan Carles Martorell. L’any 2017 ja es va estrenar el documental. És una aventura fascinant d’un pare i un fill amagant-se per les muntanyes de Mallorca, migrant a Algèria i després acabant a Eivissa. És digna de contar.

 

Sebastià Sansó / Setmanari Felanitx