Abans, fa moltes dècades enrere, els campanars marcaven sonorament la vida d’un poble. Anunciaven els morts, avisaven d’un incendi, recordaven les misses… i fins i tot marcaven les hores. El de Manacor, anomenat torre Rubí en honor al rector que va fer construir la segona construcció més alta de les Balears (75 metres només superats per la xemeneia de la central tèrmica alcudienca des Murterar), té a més quatre grnas esferes que també donen una informació visual de quina hora és (sense en teoria hace de mirar mòbils o rellotges de pulsera). El problema és quan cap d’elles marca la mateixa hora i, per tant, és més un embull que un servei.

Aquest divendres, poc abans de les vuit de l’horabaixa, la part que dóna a la plaça Weyler marcava les 14,50h, la que es veu del Palau, pareix indicar les 19,02h. El rellotge que es veu de ca na Vallespina marcava les 22,17h, mentre que el que veu del carrer d’Artà semblava anar bé. Cal recordar que el rellotge del campanar, instal·lat el 1932, és propietat directe de l’Ajuntament de Manacor que és, per tant, el que s’ha d’encarregar del seu funcionament i manteniment.

Via satèl·lit

A 242 esglaons d’altura, la ciutat sembla més lineal i comprensible. Més silenciosa. Quan s’acaben les escales del campanar de Manacor (a uns 60 metres dels 75 que té), un entarimat de fusta sustenta la maquinària on s’alcen les cinc campanes de la també coneguda com a Torre Rubí, a l’església d’Els Dolors. N’Eloi, Vicenta, n’Esperit, Vespretes i Missetes –així es diuen– fa ara 15 anys que es passaren a la tecnologia digital i el seu repic està controlat via satèl·lit, sincronitzat amb el de la catedral alemanya de Frankfurt.

En realitat, el que controla el satèl·lit és el rellotge, però és evident que una cosa hauria d’anar relacionada amb l’altra. Abans cada mitja hora algú havia de pujar fins aquí i fer funcionar el mecanisme. Ara tot és més senzill, el rellotge en teoria no es toca retardar ni un sol minut de l’hora centreeuropea. Fins i tot hauria de canviar de manera automàtica l’hora a la tardor i primavera.

Les campanes va per un automatisme programat utilitzat els matins i els capvespres de dilluns a divendres, un quart d’hora abans de les dues misses diàries, a les 7:45 i 19:45 hores. A primera hora, n’Eloi repica fins a quinze vegades i l’horabaixa trenta-tres. A més de cada mitja hora i per l’Àngelus, a les dotze del migdia, quan la major de les campanes sona en tres tandes de tres repics per deixar pas a deu tons ràpids, realitzats amb dues de les petites.

Després hi ha el programa semi autònom, per a les festes i els funerals i el manual, per si hi ha problemes. N’Eloi continua sent el mite sonor de Manacor. La llegenda situa la seva arribada el 1260, quan un vaixell atrapat per la tempesta, es va resguardar una nit en el que ara és Portocristo. D’ell sen conserven precisament la talla del Sant Crist i la gran campana (refosa en diverses ocasions), de 1,20 metres de diàmetre i 1,4 tones de pes. Les despeses de manteniment del rellotge i el senyal corresponen a l’Ajuntament, ja que és seu, mentre que la parròquia es fa càrrec del sistema de campanes.