“Menú tancat” és una comèdia gastronòmica en la qual tres amics es reuneixen periòdicament per sopar i celebrar la vida plegats. Aquest sopar, però, serà diferent, ja que el cuiner els ha preparat un menú especial que els farà recordar els moments més incòmodes del seu passat, obligant-los a confrontar les seves emocions i decisions. Tendran nostàlgia? O ja estan bé tal com viven?

Jordi Casanoves, l’autor de “Menú tancat” diu “Quantes vegades hem tastat un àpat, una beguda o un dolç i la memòria ens ha transportat a un moment agradable del nostre passat? Què passaria si, en comptes de moments agradables, els gusts ens duguessin a recordar moments que voldríem mantenir en l’oblit o definissin les nostres pors actuals?”

La paraula nostàlgia deriva del grec nostos (llar) i algia (dolor). Va ser creada a finals del segle XVII pel metge suís Johannes Hofer per descriure l’estat d’ànim dels soldats suïssos que lluitaven fora del seu país, que sentien una “tristesa originada pel desig de tornar a casa seva”.

Hi ha molts motius per a la nostàlgia: Una cançó desperta el record d’un amor del passat; l’olor d’una coca de quartos transporta a la infància perquè recorda els que preparava l’àvia; un grup de joves somrients amb motxilles evoca la despreocupació i l’alegria de la joventut…

La nostàlgia és una felicitat trista. Es recorda el goig del passat, però sap que totes aquestes experiències ja no poden tornar. Per això és el dolor de la memòria. Allò perdut sembla inoblidable, únic i irrepetible. Es té nostàlgia per alguna cosa que creus que et va fer feliç, per allò que sembla complet, que trobes perfecte.

En realitat hi ha tants pocs moments de felicitat a la vida que gairebé podem recordar-los tots i, per això, els idealitzam. Així que estam davant d’un sentiment trampós, perquè no hi ha més paradisos que els que s’inventa la nostra memòria.

No és el mateix deixar-se dur de tant en tant per la nostàlgia que viure-hi esclavitzat. Ningú està lliure de sentir nostàlgia alguna vegada. Però és molt diferent recordar amb enyorança la joventut un matí a la platja que ser infeliç a la vellesa perquè es recorda la joventut com el paradís que no tornarà.

La nostàlgia excessiva gairebé sempre apareix quan el present és desagradable i el futur és amenaçador. Però la nostàlgia ens pot aportar alguna cosa positiva? O es tracta simplement d’un passeig inútil per l’ahir? Potser no en hem de sentir culpable per deixar-nos endur, tot i que millor només de tant en tant, pels cants de sirena de l’enyorança.

En aquesta obra Casanoves indaga sobre la vida de tres amics, una generació d’homes que ara se sent atacada pels canvis, que té molta nostàlgia de les èpoques passades i que es resisteix a posar en crisi els seus valors més antiquats perquè, potser, tenen por d’on els pot dur.

Tendran dins la cuina les eines necessàries per deconstruir-se, com ho fa Ferran Adrià amb una recepta original, per esdevenir millors homes?

No som amos del que sentim, però sí del que fem. Així que, per vacunar-se contra la nostàlgia excessiva, hi ha una recepta molt clara: no idealitzar el passat. Si una persona s’hi instal·la, anul·la el present i hipoteca el futur. I no tot era perfecte en els vells temps.