Andreu Gelabert és un professional de la pinta i les estisores. Un arquitecte de barbes que ja de ben petit va encaminar el seu talent al servei familiar. Ara, fets els 65 anys, el darrer dels ‘Curt’ es jubila i tanca el local que des de fa 21 anys té obert al carrer de Ciutat, posant punt i final a una nissaga que en fa cent que va començar. Va ser l’any 1925 quan el seu padrí Miquel va llogar els baixos d’una casa aferrada a la rectoria de la nova església dels Dolors, per muntar una barberia. “Me sap greu deixar-ho, però no vos preocupeu que tenc moltes coses per fer!” diu amb la seva facilitat de paraula habitual, aquella que converteix els membres del seu gremi en una figura entremig del confessor i el psicòleg. Ara l’establiment tornarà a ser llogat, però amb altres propòsits.

Andreu Gelabert Puigserver (Manacor, 1960) recorda: “Farà cent anys de la primera barberia. El meu padrí (Miquel Gelabert Fluxà), monpare (Andreu Gelabert Jaume) i jo, un negoci familiar”. El malnom, curiosament, no els vé emperò de la feina que han tengut avessada, encara que s’hi escaigui, sinó “d’una avantpassat nostro que guardava cabres i ovelles, i que amb l’horari relaxat que tenia, sempre feia tard per tot [riu]… Sempre fas curt!”. “El padrí ja va començar fent coses modernes per aquell temps com els talls a navalla”, recorda Andreu, que explica que també hi ha hagut cosins que s’han dedicat a l’ofici.

Per aquells temps els barbers de Manacor tenien obert els dissabtes fins a les dotze o la una del vespre (quan en sortir del cine els homes es feien la ‘pelsussa’ del cotrell per no haver-hi d’anar l’endemà), i també els diumenges, quan el nuvis aprofitaven per arreglar-se cabells i barba minuts abans de creuar el carrer per casar-se. “Tancaven els dilluns per aprofitar els dies de negoci. Després la llei estatal va obligar a tenir tancat ‘domingos y fiestas de guardar”. Abans, quan els dies es relacionaven amb les supersticions: “Si et talles els cabells en Divendres Sant, et fugia la picor o la caspa… o per no tenir mal de queixal”.

“El meu oncle Sebastià també hi va fer de barber… fins i tot la germana de monpare, Catalina, va provar de fer de perruquera a la mateixa finca, però va tenir problemes de circulació a les cames d’estar dreta i ho hagué de deixar”. “I després els meus cosins Colau, Miquel temporalment… o el meu germà Miquel. Com veu la família ‘Curt’ hi ha estat sempre ralacionada durant tres generacions”.

“L’any 1936, quan va esclatar el Moviment, el padrí tenia mossos joves fent feina amb ell. Aquests o bé canviaren de feina o bé s’enrolaren per anar a la guerra. Va ser aleshores que els fills majors de la família van passar a ocupar el lloc dels mossos. Monpare tenia 13 anys”. Quan es va haver casat, Andreu Gelabert pare es va voler establir pel seu compte a un local just davant, devora el bar de sa Granja Palau, llogat al president de Perlas Majorica, Manuel Morales… “això va suposar un cisme familiar”. Després, al cap d’uns anys i mentre es va tomar i fer la finca nova (comprada per la padrina materna), el negoci va passar devora el bar Las Vegas. “Dins dos aigovessos petits hi podia haver sis o set persones fent feina, set clients i gent esperant… sempre eren més de vint allà dedins”.

Aleshores moltes barberies estaven situades dins bars o cafeteries, llocs on abundaven els homes i, per tant, idonis per un negoci complementari com l’afeitat o l’arreglada de cabells. Fins i tot algunes, com la de Can Noi, tenien dutxa pròpia per si algun client havia d’acudir a una cita sense la picor al coll. “Nosaltres érem devora La Granja i La Reforma, el bar més important de Manacor per aquells temps”. “Les barberies tenien ofertes també. Monpare fins i tot va crear un bono mensual que permetia els clients anar-hi fins a 12 vegades al mes, dues vegades setmanals per la barba, per arreglar, per tallar etc”.

Poc a poc, la ‘brusa’ blanca de barber es va anar fent curt, “monpare la duia de tres quarts, embotonada, i encorbatat… els models han anat canviant, però no l’he deixada mai de dur”, diu Andreu Gelabert, qui a finals de 1988 va obrir un nou concepte de perruqueria unisex al primer pis de la finca de la Weyler, anomenat Reflexes, amb una decoració de granulite i miralls tallats amb formes triangulars. “Em vaig haver de tornar a formar per poder fer la perruqueria femenina”. El 2003, finalment, va passar al carrer de Ciutat (Joan Lliteres) on tendrà obert fins el 30 de maig.