Són temps estranys els que vivim darrerament. Sembla sorprenent que els nats en aquest segle hagem viscut, en un temps en el que suposadament la humanitat mai havia estat tan ben preparada (o no?) per fer front a qualsevol adversitat, anacronismes que semblen extrets de relats de fa més de mig segle i que han estat, com ara l’apagada i abans la pandèmia, recurrents aquests darrers anys.

El que es va viure als carrers de les ciutats peninsulars durant tot el dilluns fou de tot menys normal i corrent. Els riscos que comporta una apagada massiva d’electricitat en un territori tan gran, són immensos. En molts de casos desesperants: trens que es queden aturats enmig del no-res i metros immobilitzats en punts aleatoris de la línia, cotxes elèctrics que no es poden carregar, hospitals obligats a dependre de generadors, i un llarg etcèterca de limitacions a la nostra comunicació; i en d’altres fins descompensadors de la balança vital per a la gent malalta.

Però per a la gent a qui les 12:30 d’aquest 28 d’abril els va plegar en un ambient no molt complicat, un component social i fraternal entre els habitants va aflorir. I això, com a estudiant manacorí que viu a Barcelona, va ser realment sorprenent.

Arribada a la conclusió col·lectiva que no era que els mòbils dels meus companys ni el meu no tenien cobertura, ni que tot l’edifici no tingués llum, sinó que ningú en general en tenia, van començar les conspiracions: que si s’ha desconnectat alguna cosa a la Torre de Collserola, que si s’ha trencat el cable submarí que transporta electricitat entre continents… o si això podia arribar a ser cosa dels russos. Però com que no hi podiem fer res, vam anar a comprar i dinàrem.

Mirant per la finestra, els edificis eren plens de gent que guaita pel balcó, esperant veure gent al carrer amb la mateixa cara de sorpresa i dubte. Efectivament, així era. Els policies comencaren a arribar per dirigir el trànsit, ja que la majoria de semàfors havien cessat la seva activitat, i els comerços i restaurants van tancant perquè no podien cobrar sense datàfons (desastre especialment sever entre els turistes que com a màxim duien un bitllet de dòlar a la cartera, i que es va reflectir en cues infinites als caixers automàtics) ni preparar menjar per culpa de les cuines elèctriques.

Davant la incertesa, a la meva residència d’estudiants es va optar per organitzar un “tardeo” al terrat. El fet de reunir-nos, cosa no tan habitual a causa de les llargues hores d’estudi, va resultar ser tot un èxit. Èxit que vaig posar en parèntesi per sortir al carrer, anar a la platja i veure com havia estat la reacció de la gent a altres zones de la ciutat.

Per les places de Ciutat Vella la gent estava reunida, asseguda al terra i, el que més em va cridar l’atenció, amb petits transistors que demostràren a molts que aquell trasto obsolet i polsós tornava a tenir una vida útil. La música i la ràdio van regnar a moltes zones urbanes durant quasi tot el dia.

Molts qualifiquen d’esperançador aquest resorgiment de l’ús de la ràdio i reivindiquen ara el seu valor en uns anys en que sembla que s’ha convertit en un mitjà oblidat. Tot i així, les xifres no diuen el mateix: a Catalunya, just fa una setmana, la cadena RAC1 va aconseguir superar el milió d’oients, un rècord històric per a la ràdio en català que encapçala el periodista Jordi Basté i el programa El món a RAC1 superant els 700.000 aficionats. Dilluns, almenys, aquestes xifres estaven a la vista.

La platja de la Barceloneta, encara que no massificada per manca de calor, sí que estava plena de gent arribada per passar-hi el capvespre, amb aparells d’antena propis o cominitaris, creant una escena que semblava extreta del film Dies de Ràdio de Woody Allen. Cap al barri de Gràcia les places eren plenes de gent tocant música i congregada a terrasses de bars en els que, per sort, els tiradors manuals de cervesa seguien funcionant.

Ara bé, la reflexió de tot plegat no és optimista si tenim en compte que per a moltes persones ha fet falta una apagada a nivell nacional, per a adonar-se’n de la dependència que tenim a tot allò electrònic a l’hora de divertir-nos (no confondre amb necessitar electricitat per complir funcions bàsiques).

Ha estat recurrent també escoltar que, igual que amb la ràdio, a la fi es veia gent jove llegir, quan realment estam al capdavant de la població que més llegeix. Són dues activitats que no estan en retrocés, ni molt menys han mort, l’únic que va passar és que per no estar sols a casa sense llum, la gent va fer-ho fora.

Però per damunt de tot, això ha succeït perquè s’ha pogut posar pausa, encara que durant poc temps, a la vida de les persones que treballen jornades infinites, estudien temaris inacabables, o en general s’han de fer càrreg de moltes coses simultàniament i no tenen temps de lleure, més enllà dels pocs minuts que utilitzen per distreure’s amb el que tenen més proper i immediat, que és, en molts de casos, internet.

Són temps estranys, sí, però és en aquesta estranyesa on trobam la necessitat de parar.

I per a la gent que, com jo, dilluns va viure un aniversari d’allò més surrealista, no se m’ocorr millor cançó que Cumpleaños Total, de Los Planetas:

“No será peor de lo que era, no será peor, seguro que es mejor”