“És cert. Hi ha poques coses d’alegria. Però sempre hi ha un brot de taronger que va, en silenci, cap a la taronja”. Blai Bonet.
A “Lluna plena” coneixem Tetsuo i Fujiko Niré, una parella que viu en una residència per a gent gran. Fujiko té alzheimer i es va oblidant de les coses. Fins que un dia es desperta i no reconeix que l’home que l’acompanya és el seu marit. La infermera li diu que és el nuvi i que aviat es casaran. Fujiko es tranquil·litza i Tetsuo es veu obligat a redescobrir la seva dona i, de passada, la seva relació de dècades. Tetsuo creu que la coneix bé, però la veritat és que no tenen tant en comú i, realment, no es coneixen tant com suposava.
A través d’aquesta nova fase de la seva relació, Tetsuo descobrirà secrets que feia anys que estaven guardats. Aspectes de la seva dona, de la manera com la va tractar i del que ella sentia, que altrament mai no hauria descobert. Aquesta és una història de persones que creuen que es coneixen, de veritats ocultes, de sentiments equivocats. Una història que es va desvelant, gairebé una investigació en què Tetsuo se submergeix en el seu passat per descobrir que allò que va viure no és el que ell creia.
Delicada, sentida i senzilla, aquesta història és d’aquelles que t’arriba al cor. Els protagonistes duen una vida plàcida fins que el passat toca a la porta per desmuntar-la. Sense grans escarafalls, sinó de la forma més natural i fortuïta. Aki Shimazaki sap transmetre els sentiments que viuen els personatges. Fujiko sempre ha viscut la vida que se n’espera, la dona japonesa, mare i esposa amant, que es lliura a la seva família, fins i tot té cura dels sogres. Però també en Fujiko hi ha una persona amb sentiments, amb pors i emocions més enllà de la figura maternal que tots coneixen.
Cal destacar la dolçor amb què s’aborda la malaltia neurodegenerativa. La vida ens posa a prova de moltíssimes maneres. L’ésser humà pren decisions segons el credo, la forma de viure o, simplement, perquè no té elecció. Som allò que som gràcies a aquests errors i aquestes decisions. Aquesta obra planteja una mica tot això.
Les cigales viuen més del 98% de la vida sota terra abans de viure un sol mes a l’aire lliure. Aquesta obra empra aquesta metàfora per evocar la vida matrimonial de Tetsuo i Fujiko. Quan arriben als 40 anys de matrimoni, Tetsuo s’assabenta de quant ha patit la seva dona per la manca de demostració amorosa. Ella també li revela un secret ocult que el molesta, però ofereix a aquesta parella gran una nova oportunitat d’estimar-se de debò.
I en aquest nou estat, surten a la llum els secrets, els records bons i dolents, els enganys, els amors i els desamors, la paternitat, la mort, la infidelitat, amb la nostàlgia del mite japonès dels cirerers florits i, també, amb el so d’estiu del cant de les cigales, quan la calitja ofega, que és quan aquests insectes mascles emeten el seu reclam i sedueixen les femelles.
Color, llum i so estenen sobre l’escenari un mantell simbòlic que no ha de menester gaire paraules, tan sols les que Aki Shimazaki posa en boca dels seus personatges: la parella protagonista, els esmentats Tetsuo i Fujiko (Benito i Castell), una treballadora de la residència (Miranda Gas) i un altre resident de la “maison de repos” (Pep Munné). Un quartet ben avingut que fa que els quatre tinguin el seu paper essencial en la història.
Àlex Rigola ha adaptat la novel·la i s’ha limitat a fer el mínim, a una contenció discursiva que sovint és també el màxim. La narrativa de la vida convertida en un alè de supervivència. Les mirades perdudes.La gestualitat insinuant. Els silencis plens de significat. La simbologia emparada en la natura. I tot davall un cirerer florit.
