Què va inspirar al dramaturg Mike Bartlett per escriure Love, love, love? Mike Bartlett va neixer l’any 1980. La seva generació anava de banda a banda per Londres, sense arribar a final de mes, vivint en pisos horribles, lluitant per pagar el lloguer, intentant (i, sovint, fracassant) fer el que volien a la vida, mentre sentien històries dels increïbles estils de vida dels anys 60 i principis dels 70 que tenien llavors els joves. En canvi la seva generació tornava als seus pisos diminuts després de visitar els pares a cases enormes i molts diners. 

Molts dels espectadors d’aquesta obra són baby boomers i han viscut els mateixos anys retratats al primer acte de l’obra. No es pot negar l’impacte cultural, social i econòmic que tengueren els boomers a Gran Bretanya i a altres païssos. De joves van revolucionar completament la cultura. Després, a la mitjana edat, van revolucionar l’economia i el país sencer on vivien. És pot criticar i trobar errors en moltes coses que varen passar, però el que no és pot negar és que fos una generació inusualment influent. Si mirau com s’estava a mitjans dels anys 60 i feim una exploració honesta i sincera dels somnis que tenia aquella generació, quins es van fer realitat i què van aconseguir, quins varen ser els èxits i els fracasos, és una història que no deixa indiferent. 

L’obra explica tot això a partir de l’evolució d’una parella, centrada en tres moments diferents. S’inicia l’any 1967, era de l’amor lliure, feminisme de segona onada i idealisme polític, per examinar les interseccions entre allò personal i allò polític. Dos joves de 19 anys, Kenneth i Sandra, estudiants d’Oxford, seguidors del moviment hippie, que trencava estereotips i convencions de la societat occidental que sortia dels sotracs de les grans guerres del segle XX. La gran convulsió que, com a tot arreu, sacseja la societat britànica. Els joves, despreocupats i somiadors creuen fermament en la revolució que mudarà el món i que ells faran possible. S’evidencia que, tot plegat, és bàsicament el poder i la força de la joventut. The Beatles ho simbolitzen amb cançons com All you need is love. 

En Kenneth i la Sandra del 1990 estan acomodats, tenen un fill i una filla i la convenció, l’estament, malgrat la rebel·lia, tot i el convenciment i fermesa del possible canvi, han entrat a la roda de la costum social majoritària. No hi ha joventut, no queda somni ni lluita. Els fills es fan grans i una nova generació sense somnis o somnis incomplerts. La culpa? La generació anterior, que els va fer creure en una lluita quixotesca o els va acomodar. El fracàs de la nova generació, la no consecució d’allò no assolit, certament, és culpa dels pares? I un nou xoc de retrets que aïlla i alça murs, però l’amor segueix movent el món. 

El diàleg de Bartlett posa la mirada sobre la joventut, l’envelliment i el que queda d’idealisme a la meitat de la vida i podem dir que l’autor inglés no té compassió ni pels ‘boomers’ ni per la Generació X. 

Love, love, love, és una sàtira punxeguda sense el menyspreu que la sol acompanyar. Personatges amb els quals mostram simpatia i odi al mateix temps i acabam estimant-los una mica. 

Quatre interpretacions, dirigides per Julio Manrique que, encapçalades per Laia Marull, apliquen tots els colors d’una paleta que, malgrat moments