La visita de Satanàs i l’arcàngel Sant Miquel són els protagonistes d’Els Bons, la tragicomèdia de Ramón Madaula dirigida per Paco Mir que es representarà a l’Auditori el dissabte vinent, 5 de maig. Són uns personatges que parteixen de ‘Els Pastorets’, on la màgia de Nadal s’apodera de l’escenari i transporta a un món ple de fantasia i tradició que combina humor i emoció que ha captivat generacions a Catalunya. Madaula confesa que mai ha fet Els Pastorets, però la seva àvia el duia a veure’ls i l’espectacle li va inocular el verí del teatre. A partir d’aquí va voler fer un homenatge al teatre amateur que havia vist de petit a Sabadell. 

Quines palanques cal activar per què aflori la maldat necessària per ser un bon Satanàs? El bé i el mal estan dins tots nosaltres però, de vegades, un és més dolent que bo i viceversa, segons les circumstàncies. L’intercanvi de rols és una metàfora que ens parla de qui són els bons i qui són els dolents i, per això, a l’obra, hi ha aquest joc on el bo no és tan bo ni el dolent tan dolent. 

En una entrevista demanaren a Madaula si creu que en els mons del poder de què tracta l’obra la bondat existeix. Madaula contesta que no volia caure en la innocència que havia caigut en altres moments. Durant molts anys havia confiat amb gent que tenia poder pensant que hi havia bondat rere els seus actes però amb l’edat ha tornat un descregut. On sí que havia trobat bones persones era entre la gent corrent. 

Comprendre el lloc que ocupem a l’engranatge de les tasques col·lectives omple la vida de sentit i d’alegria, de força per superar els embats d’adversitats i contradiccions. Fer per fer, perquè em varen dir, per quedar bé amb qui exerceix el poder, és reduir les enormes possibilitats que cada ésser humà pot aportar a millorar tot allò que podem millorar. A inventar, a crear. 

Potser seria bo que, d’incògnit, molts caps passin una setmana a ser subalterns en algun lloc que no els conegessiin i haguessin d’obeir, sense xisclar, ordres i feines aparentment ineficaces i suportar el mal geni, les dificultats i els horaris capritxosos d’alguns caps. I viceversa, que alguns empleats ocupassin càrrecs de caps una setmana per veure com els va. Perquè no és una tasca fàcil organitzar, planificar, crear. I que puguin proposar i canviar allò que estimen que s’hauria de fer, veure si millora o no afecta el resultat final que es busca. Posar-se literalment a les sabates dels altres podria dur bones conseqüències. 

Som testimonis de com costa adaptar-se a noves situacions i acceptar-les. Alguns estan tan acostumats a ser caps autoritaris, en realitat capatassos, que quan no tenen qui manar es desbaraten. El canvi de rols és saludable. 

El món es veu, es percep, es raona, des d’allà on som i vivim. Els drets humans tenen geografia i circumstàncies. 

Podem inventar futurs optimistes i nous camins, noves possibilitats, si convoquem la participació real de tothom, no només el diàleg sinó també l’acció i, per això, cal comprendre visceralment, des de les entranyes, les realitats que ens són alienes. 

En resum, “Els Bons” ofereix una reflexió