El teatre no pot ignorar la presència física d’actor i espectador. Tot allò que no inclogui aquesta condició indispensable és una traïció inconcebible. No obstant això, no seria la primera vegada que les escoles del teatre n’investiguen la naturalesa posant-la a prova, com el metall al foc, per provar-ne la resistència. Durant segles el teatre es va crear sense direcció (amb el degut respecte als directors) i va continuar sent teatre, després es va crear el teatre sense text i (amb el degut respecte als dramaturgs) va continuar sent teatre. El teatre es va crear sense escenografia i seguia sent teatre. Hi havia dos elements: l’actor i l’espectador. I sense actor o sense espectadors?
També s’ha provat, però el teatre sense actor és, en tot cas, una instal·lació, mentre que el teatre sense espectador és… bé, és horriblement trist. I això que el Teatre Lliure amb Radicals s’atreviren a presentar obres sense actors com és el cas de ‘La consagració de la Primavera’, en què Roger Bernat, amb ajuda del famós ballet d’Ígor Stravinsky, posava a ballar els espectadors. Ajudat per uns auriculars, que emetien alhora la música i les instruccions, el públic intentava recrear la mítica coreografia que Pina Bausch va idear el 1975. Tampoc hi havia actors a ‘Stifters Dinge’, de Heiner Goebbels, encara que en aquest cas el protagonisme el tenien cinc pianos que sonaven sense pianista i que, movent-se sols per l’escenari, intentaven fer un homenatge a l’autor que havia inspirat l’obra, el romàntic austríac Adalbert Stifter.
Per tant, què és el teatre?
És millor deixar aquesta pregunta sense resposta. O fer-ho amb paraules de veus més autoritzades. El 1970, Jerzy Grotowski, avantguarda del teatre del segle XX, afirmava que en el seu teatre pobre «podem, per tant, definir el teatre com el que passa entre l’actor i l’espectador». Alhora, Peter Brook, un mestre encara en actiu, deia: «El teatre, com a paraula, és tan vague que no té significat o resulta confús quan una persona parla d’un aspecte d’aquest i una altra d’una cosa completament diferent. És com parlar de la vida. El terme és massa gran per tenir algun significat. El teatre no té res a veure amb edificis, textos, actors, estils o formes. L’essència del Teatre la conté un misteri anomenat “el moment present”. El moment actual és impressionant. Com en els fragments trencats d’un holograma, la seva transparència és enganyosa.
Quan aquest àtom de temps s’obre, la totalitat de l’univers queda continguda a la seva infinita petitesa.
De moment pensaré que mentre un actor aconsegueixi crear vida i un espectador estigui disposat a creure-hi el teatre respira i s’il·lumina.