“La meva repadrina tenia una cussa que sempre l’acompanyava per tot; també l’esperava fora de l’església quan ella anava a missa… d’aquí ve el nom de la botiga”, explica Biel Carrió, propietari de la botiga d’ultramarins amb més història de Manacor. Una herència amb olor a cafès, espècies i arengades; els tres productes bàsics des de 1899.

Encara que en això, en la data, en no haver-hi un permís d’obertura conservat que ho certifiqui, també hi ha un cert misteri. “El més probable és que obrís el 1895, però com que no n’estam del tot segurs, hem decidit establir la data en què va néixer la meva padrina, ja que sabem amb certesa que la botiga ja estava oberta”.

Malgrat això, l’establiment continua sent el més antic de tot el municipi. L’edifici, conjuntament amb una finca de nova construcció situada al carrer Capellà Pere Llull i una botiga de sabates (també de la família) instal·lada al carrer Jaume Domenge, va ser construit al segle XV i s’utilitzà com a posada urbana de Sona Moixa, la possessió que el marquès de Cotoner i la seva família tenien a Manacor.

La repadrina den Biel, Margalida Caldentey, va ser una persona emprenedora “molt avançada al seu temps”. A finals del segle XIX, va comprar amb estalvis dues terceres parts de l’habitatge i va començar el negoci. Una botiga enfocada, a més dels veïnats, a majoristes tant de foravila com de les petites botigues que es disseminaven pels barris de la ciutat en un temps sense supermercats. “Recordo que el meu pare Pep anava amb la seva Ossa fins a Palma a cercar els productes petits, i els més grans els demanava i arribaven després en autobús”.

L’estraperlo

En aquella època era freqüent que particulars obrissin a foravila, a les seves pròpies cases, petites botigues de proximitat per als clients de la zona. Durant els anys posteriors a la guerra civil, i donada l’escassetat de cafè, Ca ses Cusses va haver d’enginyar-se per seguir oferint el producte amb la mateixa qualitat. Així que van haver de recórrer al tràfic il·legal i a un pati interior per poder torrar el cafè sense ser vistos. Potser per això mai no van faltar les arengades a la porta, per camuflar una olor amb una altra i no ser descoberts.

“Per les nits se sentia com s’acostava un camió i tocaven a la porta”, explica Biel. “La meva família ja sabia què fer: ràpidament els sacs eren entrats amb dissimul i amagats en un racó pensat específicament darrere d’una de les estanteries”. Al matí següent, els grans eren torrats a l’era, en un bidó rudimentari ple de forats que calia anar rodant poc a poc, per després ser molt i mesclat en la mateixa proporció com s’ha fet durant més d’un segle. Anys més tard, l’empresa Cafés Sorbito s’encarregaria de la feina per seguir servint-los el mateix cafè a mida.

Les arengades de sempre

A la porta d’entrada, des del principi, hi eren, i continuen essent-hi (ara a dins per qüestions de sanitat), arengades duites d’Isla Cristina, a la província de Huelva, a través de les conserves Rosselló. Encara avui dia, aquest peix en salmorra s’associa a Manacor exclusivament amb Ca ses Cusses. De fet, continua sent un dels productes més venuts i demandats, ja que no hi ha cap altra botiga que els serveixi a la zona.

Malgrat que alguns elements dels inicis han canviat amb la reforma que es va dur a terme als anys vuitanta, encara romanen altres elements històrics, com una balança per pesar el cafè o les espècies, que mesura en unces i no en grams. “Així que moltes vegades he de afegir o treure producte perquè concordi amb els pesos de l’altra part de la balança”, recorda en Biel, qui poc a poc ha anat traspassant els ‘poders’ a la seva filla Àngela Carrió.

Per altra banda, l’idili de Ca ses Cusses amb el cafè i les espècies ve de lluny; tant, que des de pràcticament un principi la botiga ja comptava amb la seva pròpia mescla definitoria, la denominada Clàssica, a base de grans de Colòmbia, Brasil, Guatemala i un toc d’Etiòpia “que és el que li dona el cos”. “La nostra clientela té aquest sabor tan interioritzat que és el més demandat”. Aquesta i la mescla Magnífica, cent per cent àrab. En total, encara estan a la venda nou varietats diferents.

Però l’olor tan característic de la botiga d’ultramarins no és només del cafè. També s’hi barregen més de 50 classes d’espècies, totes elles supeditades sens dubte al pebre bo, per la qual qualsevol família dels pobles veïns acudien per trobar en Ca ses Cusses, amb el propòsit últim de barrejar-lo amb la carn de porc procedent de la matança, per crear i conservar les llonganisses i sobrassades per a tot l’any.

Fins que la tecnologia va avançar prou, el gra s’aixafava en un molí duit especialment de Múrcia; “Record que el meu pare s’havia de posar un mocador cobrint-se el nas i la boca per evitar que la pols del pebre li entrés, ja que és més potent que la canyella, per exemple”.