Reflexionant sobre la pregunta que ha llançat l’Ajuntament de Manacor al voltant del concepte de “manacorinitat”, per elaborar una exposició al Museu d’Història de Manacor ens venen al cap un seguit de preguntes més:
Quants de manacorins i manacorines som a Manacor? Ho arribarem a aclarir? Què passa amb el padró a Manacor? Quin color de pell té qui viu a Manacor? Quin idioma es parla a Manacor? Quantes persones viuen rellogades en habitacions a Manacor? Per qui fa polítiques l’Ajuntament de Manacor? Pot sentir-se de Manacor un infant que no té dret a l’assistència sanitària per no tenir un certificat d’empadronament?
Idò preguntes que tal vegada fa vint anys podia semblar que tenien una resposta òbvia ara ja no la hi tenen tant.
És evident que la presència de residents d’arreu del món ha augmentat la diversitat cultural de Manacor, però això, malauradament, no sempre es correspon amb una interacció inclusiva entre manacorins i manacorines d’orígens culturals diversos.
Fa cap esforç l’Ajuntament de Manacor per acollir les persones nouvingudes i que puguin sentir-se manacorines de ple dret?
Quan revises les webs dels diferents ajuntaments és fàcil trobar-hi una secció d’acollida, on s’indica a les persones nouvingudes a la ciutat que empadronar-se és el primer pas que s’ha de fer per tenir la condició de resident i tenir accés a determinats drets, com ara l’assistència sanitària pública o l’escolarització bàsica dels menors, i és un requisit per a la majoria dels tràmits relacionats amb la Llei d’Estrangeria.
La normativa estatal de referència diu clarament que l’empadronament certifica la condició de persona resident d’un poble o ciutat, i que qualsevol persona, independentment de la seva situació administrativa, té dret i obligació empadronar-se. També deixa clar que el padró dels ajuntaments és un registre administratiu que té per objectiu deixar constància d’un fet (la residència) i que en cap cas ha de demanar documents per qüestionar el dret del veïnat a residir a aquell municipi si queda clara la seva identitat i que hi resideixen.
Tornem a la pregunta inicial: què és, per tant, la manacorinitat? La manacorinitat cal entendre-la com a inclusiva i diversa i no sols lligada a la idea de cultura tradicional o d’haver nascut aquí o allà. La manacorinitat s’ha de fonamentar en un conjunt de valors que inclouen, per necessitat, la construcció d’una societat més justa, igualitària i lliure. I, en aquest context, entenem la llengua catalana com a eina d’acollida i com a vehicle cohesionador d’aquesta manacorinitat, totalment oposat al projecte assimilador espanyol. Perquè manacorina ho és la persona que viu a Manacor. Però per ser-ho de ple dret cal garantir uns mínims indispensables, com són el padró i tenir un habitatge digne. Uns mínims que a dia d’avui no són a la pràctica un dret.
Informació
