Auditori de Manacor, dissabte.

Els amants dels musicals tendim a convertir en teoria general el que sol ser impressió particular, però no crec estar gaire errat si assenyal que la primera vegada que algú veu Cor de teatre amb la seva Operetta i és amant del musical, creu trobar-se davant d’una obra alegre amb bones coreografies i cançons genials del bel canto. Com sempre, el pas del temps constitueix la prova suprema per a tota obra de teatre.
Cor de Teatre recupera l’espectacle amb què el 2011 va dur als escenaris, Bellini, Rossini, Bizet, Verdi , Wagner o Offenbach com ningú no els havia sentit mai amb cant a capella. Sense perdre l’essència, la proposta s’actualitza a tots els nivells, tant artístics com tècnics, per sorprendre de nou el públic.

El principi no pot ser més silenciós i immòbil. Un escenari amb tot el mobiliari tapat amb llençols. Arriba un al•lot i deixa un piano. En sortirà la màgia. S’aixeca la tapa i un per un van sortint tots els membres del cor i comencen a destapar els atris, i tots els elements que aniran apareixent al llarg de l’obra.

El muntatge és una successió de números de teatre gestual i de clown, sense voler tenir cap línia narrativa que els lligui.
Els clàssics elegits són una delícia, nítids i ràpids. Totes les cançons ofereixen números de pura brillantor vocal en què els actors ho donen tot. Des de l’inici i progressivament es veurà un prodigi de tècnica vocal i de sincronització que aconsegueix convèncer els dos sectors a qui va dirigida aquesta obra, l’especialista en òpera i l’espectador més profà, que mai no s’hagi acostat al bel cant.

No hi ha orquestra, només un bon grapat de veus que, a més de fer de solistes, posen el coixí harmònic i aconsegueixen que el públic s’oblidi que no hi ha músics.

Es podrà veure un rodatge impossible del Brindis de La Traviata, o una etapa del Tour de França on els corredors pedalen al ritme del final del primer acte del Barber de Sevilla, o una història d’amor entre dos treballadors de la neteja d’una estació de trens acompanyats per la banda sonora del Cor d’esclaus del Nabucco.

Darrere d’aquest grup hi ha dos homes que han enllaçat tots els números musicals, Jordi Purtí, dramaturg i director escènic i David Costa, que s’encarrega de la direcció musical.

Operetta funciona com un espectacle rodó, amb l’objectiu d’ aconseguir acostar l’òpera a les classes populars sense disgustar els més puristes de l’òpera. I així aconsegueixen innovació artística, un valor pedagògic nou i una obertura de mires d’un gènere més aviat tancat. Sempre aquestes propostes són benvingudes.

PD: En tot cas, si no teniu entrades jo seré a Porto Cristo a Casa de Cultura a les 19:30 amb la pel·lícula Camille Claudel “ . Ja es sap : Les causes perdudes són les úniques per les quals val la pena lluitar” i tal vegada la màgia d’Operetta m’ajuda i podeu ser al mateix lloc al mateix temps i sinó dia 27 a Barcelona a l’Espai Mallorca.