Ocells, garatges i segrestos

Fa uns dies estava assegut, observant el flux de pensaments que em creuava la ment. Com de costum, vaig apartar aquests pensaments i em vaig posar a escoltar. La carícia de les fulles de les oliveres, el camió que hi havia a casa del meu veí; i tota una simfonia (excepte el camió) primaveral d’ocells que em va portar a un estat de tranquil·litat i pau —molt breu, això sí, però— total. Tot seguit, un pensament va irrompre, i vaig recordar que, pel que sembla, allò que em calmava d’aquells ocells no eren els hertzs als quals cantaven, ni la bona qualitat dels meus audiòfons (que de vegades, de fet, els fan sonar una mica estridents).

Aquella pau està inscrita en la meva genètica. A més del nen —traumatitzat— que habita en mi, també hi ha un animal. Ja hi ha cert consens que aquests sons (excepte, espero, el camió del meu veí) contribueixen a reduir l’estrès, i alguns estudis ho atribueixen als nostres gens. Les hipòtesis que he trobat, de vegades, es basen en el fet que, des de temps remots, s’ha establert una associació entre el seu cant i l’absència de perill.

Sigui com sigui, es refuti o no més endavant, fins i tot la seva manera de comunicar-se ens influeix (cal recordar que a Spotify i a les poques botigues de CD que queden, sovint hi ha discos o llistes de reproducció de cants d’ocells). Allò que “diuen” els ocells ens mou a sentir alguna cosa. I això mateix és el que passa amb totes les interaccions comunicatives (si és que n’hi ha cap [interacció] de lliure de comunicació).

És possible que aquest article no et doni les respostes sobre com assolir aquest equilibri de què parla el títol, però potser et pot servir de suport si això que exposaré —potser— t’està passant: no implica que siguis una persona inadaptada.

He vingut a aquest processador de text a parlar-te de “l’enganxament” i, de manera més o menys encertada, a intentar analitzar quines vies podem trobar per ser en aquest nou món de l’era de la informació i la comunicació, i aspirar a mantenir uns mínims de salut mental i autonomia personal (quasi res). Però això només és un petit resum: encara em queda molt per dir.

La primera cosa per solucionar un problema és adonar-se’n. És el que m’han dit moltes vegades al llarg de la meva vida, aplaudint-me per haver-ho identificat. Però la frustració de comprovar que, a sobre, encara que saps què tens, no ets capaç de resoldre-ho, pot acabar convertint-se en un nou i gran problema. Bé, doncs que no cunda el pánico (si més no, un poc): la primera cosa que revelaré és que —”atenció!”— ens han segrestat, i no pas en un garatge amb una mordassa a la boca.

És un segrest amb classe (“classe” en el sentit “glamurós”, però també de “classe social”). Bromes a banda, som com ratolins de laboratori, i alguns d’aquests laboratoris, irònicament, sí que van començar o van estar relacionats (o això es diu) amb un garatge: un garatge a Califòrnia.

Crec que, per emancipar-nos, primer ens hem d’alliberar d’alguna cosa; en aquest cas, penso que necessitem desempallegar-nos d’aquells que ens han segrestat. Però també hem de deixar la porta oberta a la possibilitat que certes opressions no vinguin només de fora; de vegades vénen de dins, i d’altres vegades són exògenes i esdevenen endògenes. (Si no em moro abans, publicaré un assaig sobre això.)

Aquí parlaré d’emancipar-nos tot alliberant-nos d’allò que ens ha segrestat “mitjançant la comunicació” (fent un gir: entendre com ens atrapen fent servir la comunicació, i així poder alliberar-nos-en o, almenys, no caure-hi tan sovint).

L’ús de la comunicació i el coneixement del comportament humà per a finalitats comercials o polítiques no és cap novetat. Edward Louis Bernays està considerat el pare de les “relacions públiques”; tot i que, al meu parer, més aviat diria que és el pare de la manipulació de l’opinió pública al servei del mercat.

Mitjançant l’estudi de la nostra conducta, Bernays va aconseguir que la població cregués necessitar coses que en realitat no eren essencials —per exemple, els pals de selfie o les neveres amb càmera i IA—, impulsant així el motor del consumisme.

Un exemple d’antany és que va fer que les dones comencessin a fumar, tota una efemèride (malgrat que funesta). Amb l’ajuda d’altres psicòlegs, físics i psiquiatres de renom (i talent), es va coure la fórmula de l’actual capitalisme consumista: aconseguir que la gent desitgi alguna cosa, generar goig i plaer (dopamina) satisfent aquest desig, produir així guanys i flux econòmic, i finalment tenir una població entretinguda, dòcil i estable: ideal per apaivagar el pensament crític. Els senyors de Philip Morris, Silicon Valley i alguns de l’IBEX 35 fan brindis a la nostra salut (en doble sentit). Anem per parts, com Jack l’Esbudellador.

No ens han segrestat en el sentit estricte de la paraula, però sí que han segrestat parts de nosaltres. Parteixo de la base que els productes estrella del “capitalisme de vigilància” són, essencialment, tres: la nostra atenció, la nostra intimitat i la nostra autonomia (l’autonomia per decidir, l’autonomia per interpretar; és a dir, moltes de les coses que ens permeten no ser oprimits o fins i tot emancipar-nos). Primer de tot, em centraré en el “capitalisme de vigilància”.

Me vol conèixer per saber com em comporto

Segons Zuboff, el “capitalisme de vigilància” o surveillance capitalism presenta diverses característiques. Per començar, aquesta vigilància es basa a observar (després explicaré com) i recopilar les nostres experiències privades (incloent-hi la intimitat), per després crear productes i mercaderies a partir d’allò que ha vist queens pot interessar. Un exemple il·lustratiu seria totes aquelles vegades en què he parlat d’un tema —per exemple, que tots els meus mitjons tenen forats— i casualment (!) a Instagram no passen ni 24 hores i ja tinc una estupenda marca ecofriendly anunciant-me el seu producte quan obro l’aplicació. És un cas extrem en què se m’ha escoltat quan, en teoria, estava tenint una conversa privada amb el meu pare (però jo no vaig revisar totes les clàusules de les condicions de privacitat interminables i gairebé inintel·ligibles per a qui no n’és expert).

Hi ha altres exemples menys sinistres, com passar-me uns quants dies buscant coses a Google sobre un determinat tema i, de sobte, també apareguin anuncis sobre això a Facebook o en altres llocs. D’alguna manera, es prediu la meva conducta (que voldré comprar calcetins; o prèviament, que m’interessen els productes sostenibles, una conclusió que —en aquest cas— Google extreu en revisar el meu historial de visites web, o els continguts que he buscat a Youtube sobre permacultura i coses “eco”) basant-se en unes dades que s’han recopilat sobre mi per crear-hi un contingut a imatge i semblança. Per predir la meva conducta, la clau és monitorar el meu comportament (també en la intimitat). Si hagués col·locat un micròfon (a l’estil Alexa d’Amazon, però sense el seu consentiment) a casa dels meus veïns i, a partir de les seves converses, hagués deduït que el sòl que tenen no és adequat per a l’agricultura (perquè és massa argilós), podria —gràcies al generós lliure mercat— haver venut aquesta informació a Google i voilà!, després només cal posar-los en contacte amb una empresa que els porti un camió amb una meravellosa barreja de sorra, sulfat de calci i mantillo. Però això no s’acaba aquí; fins ara només parlàvem de publicitat.

Recapitulant, allò que penso/sento (o manifesto que penso/sento a través de determinades conductes) són dades que es poden emmagatzemar i que serveixen per construir una imatge de la meva identitat i —entre altres coses— de les meves necessitats o capricis (però també de les meves pors): una esplèndida base de dades. Les dades quantitatives sobre mi són útils, però encara més les qualitatives: per això la meva intimitat és tan atractiva (per al mercat, vull dir), perquè revela aspectes més específics i profunds sobre qui soc. Un bon espia és aquell que passa desapercebut, un innocent telèfon intel·ligent que em serveix per fer fotos i per posar-me en contacte amb la meva mare podria aconseguir-ho. Com més profunda i íntima sigui la informació, per exemple, si ahir durant la sobretaula vaig dir “Meloni és la persona que està aconseguint blanquejar el feixisme i normalitzar el racisme” i en la mateixa conversa vaig afegir “les persones LGTBI ens haurem d’enfrontar a temps molt foscos, que em recorden altres moments històrics, i fins i tot tinc por de morir” , la profunditat d’informació recollida és emocional i ideològica: una mina d’or. I si, a més, hagués tingut un Google Home connectat a la cuina per escoltar la resta de la conversa després d’aixecar-me de la taula (i deixar-hi els telèfons), aleshores els punts d’extracció de dades haurienestat encara més nombrosos. L’’economia de l’acció’ és a allò que es refereix Zuboff quan menciona les diverses estratègies que utilitza el capitalisme de vigilància per influir i controlar el comportament humà, amb la finalitat de predir-lo millor. S’aconsegueix mitjançant arquitectures digitals que monitoren i modifiquen contínuament aquest comportament.”

Me volen conèixer per saber com canviar-me

Fins aquí he explicat que volen conèixer-me, i malauradament no és perquè els sembli que soc una persona interessant i graciosa amb qui prendre unes canyes ni perquè intueixin que això sigui l’inici d’una bella amistat. És per —entre altres coses— crear publicitat segmentada, és a dir, contingut fet a mida per a mi, sabent amb força certesa que m’agradarà o que el necessito (o això em penso).

Però això també passa en l’àmbit polític, l’expressió més extrema és la que va succeir amb Cambridge Analytica (fundada per Steven Bannon, mà dreta de Donald Trump) o a les eleccions dels Estats Units el 2016 o amb el Brexit. Encara que, en aquest darrer exemple que us he posat, no només va passar això: es va modificar el comportament. Ja sabem, doncs, per què la nostra intimitat és interessant: ofereix informació. Tota aquesta capacitat de predir el que creuen que faré, el que han recopilat que m’agrada, el que he dit que penso, o allò que he buscat (que suggereix quins són els meus interessos) dona a un grapat d’empreses com Google (Youtube, Android, el cercador de Google…) o Meta (Facebook, Instagram, WhatsApp…) un poder, com diu Zuboff, instrumental. Aquest poder és el de poder instrumentalitzar la nostra atenció, i la nostra intimitat, per —entre altres coses— modificar la nostra autonomia. Crec que Foucault diria que el poder no només reprimeix, sinó que també produeix: en aquest cas, produeix contingut que captura la nostra atenció i intimitat, per després influir en les nostres decisions i conductes. És, doncs, aquest poder instrumental només productiu quan modifica la nostra conducta? Potser no, potser la repressió ha mutat en una forma més “amable i elegant” , ara et demana permís i ho fa a poc a poc, endògenament.

No he parlat encara de l’atenció, i és crucial per crear aquest conglomerat explosiu que conforma el capitalisme de vigilància. Va dir la gran filòsofa i activista feminista i LGTBI, Audre Lorde, que “les eines de l’amo mai desmuntaran la casa de l’amo”; i, tot i que potser en aquell context o amb el que se sabia llavors aquesta afirmació tenia sentit, avui penso que se’n podria discutir. Conèixer l’«arquitectura i el disseny» de la casa de l’amo ens pot dir molt sobre la seva casa, i sobre l’amo. Per a Henry David Thoreau, “el preu de qualsevol cosa és la quantitat de vida que ofereixes a canvi”; potser, en la societat de la informació d’avui, podríem referir-nos a la quantitat d’atenció que dediquem a aquesta “cosa” comallò que n’estableix el preu. La nostra atenció val molt, és quelcom molt efímer, es pot entrenar, però en general és difícil de mantenir (o de deixar de prestar, de vegades). Hi ha diverses àrees del nostre cervell relacionades amb l’atenció, i en destacaré la còrtex prefrontal.

La Xarxa Neuronal per Defecte és la que s’activa quan estem en “pilot automàtic” i no ens focalitzem en res concret (pasem bona part del dia en aquest mode autòmat). El fet que perdem ràpidament la concentració i tendim a divagar, és una xuxe per a tot producte que per associació (per exemple, la dopamina de les notificacions d’Instagram, o els likes del nostre darrer post) aconsegueix que, de manera aparentment involuntària, acabem “dipositant” la nostra atenció en ell. Per tant, la batalla que es lliura en el capitalisme gira al voltant d’això, com diu Marta Peirano, preferim pensar que és una feblesa nostra, que no tenim voluntat; abans que pensar que hi ha una de les indústries més poderoses del planeta desenvolupant sistemes per enganxar-nos, i que ho fan a través de la nostra atenció. És l’anomenada economia de l’atenció. L’usuari mitjà inverteix unes dues hores i quinze minuts al dia a les xarxes socials.

A principis de 2024, Meta té més de 3.000 milions d’usuaris i uns guanys desorbitats. Com diu Peirano, els usuaris ja hem acceptat no només «la banalitat del mal» d’Arendt, sinó «la comoditat de la banalitat del mal». El funcionament de les seves aplicacions s’ha dissenyat per produir addicció i engagement, i el seu objectiu és recopilar tantes dades com pugui (i classificar-les a través de sistemes de segmentació cada cop més intel·ligents i automatitzats). Les xarxes socials utilitzen principis psicològics semblants als de B.F. Skinner. Als anys 40, Skinner va descobrir que un ratolí, en rebre menjar en prémer una palanca, repetia l’acció, creant un “circuit de reforç continu” (es va establir una associació). Més tard, en canviar la freqüència de la recompensa (com quan penso “no sé si ja m’hauran contestat aquest missatge… ”), va observar que la incertesa encara reforçava més el comportament del ratolí, un fenomen anomenat “reforç d’interval variable”. Doncs bé, els comentaris, els likes i les notificacions apliquen aquests principis. I, de fet, si no els atenem, ens genera ansietat (com si no fos poc el que ja tenim).

Aquest procés forma hàbits profunds, executats pel nostre cervell en aquesta xarxa neuronal per defecte. Les xarxes socials, fent servir el reforç continu i d’interval variable, capten la nostra atenció i aconsegueixen, mitjançant la potenciació a llarg termini, que es formin hàbits addictius; després es consoliden als ganglis basals i és aleshores quan em trobo en un carreró sense sortida (o gairebé). Aquestes tècniques van ser millorades per B.J. Fogg, amb els seus treballs sobre la captologia i el sistema d’implantació d’hàbits per trigger (desencadenant). En resum, tant Bernays com Fogg i Skinner van sistematitzar la nostra conducta per utilitzar-la… per ajudar-nos a emancipar-nos? No.

La cosa es complica cada cop més, i tal com explica Peirano, les tècniques per aconseguir més usuaris (com el motivador de l’acceptació social) han acabat creant això quees coneix com a síndrome FOMO (fear of missing out), bàsicament, la por a ser rebutjat per no estar al dia, per no ser a la xarxa, que per a alguns és gairebé sinònim de no existir; o aquesta necessitat que neix de dins (aquest mico que sentim) constantment per aquests xuts de dopamina que hem anat rebent, l’atracció que provoca l’scroll infinit… He de confessar que fins i tot en els meus moments de reflexió existencialista i sobre la impermanència, la identitat que he creat a la xarxa i com serà percebuda entra en aquest espai de reflexió (crec que és una “sort” que Sartre no pugui llegir el que acabo d’escriure); fins i tot en aquests moments, les xarxes socials hi poden ser presents. També explica Peirano que l’algorisme de Youtube té unes conseqüències desastroses, i tot i que el seu objectiu suposadament és entretenir i generar engagement, també és el lloc més propens a les fake news i les conspiracions. Les fake news són molt rendibles, igual que els discursos d’odi o d’indignació, perquè generen emocions altament beneficioses per a aquest engagement. Però també són potents radicalitzadors: així està passant aquestes setmanes amb les eleccions al Parlament Europeu a TikTok, on l’extrema dreta utilitza publicitat basada en aquestes tècniques de comunicació disruptiva amb grans dosis d’emocionalitat; una cosa que ja va passar amb la campanya de Trump, o amb l’adopció de les tècniques de Bannon, tal com jo mateix exposo en el meu estudi.

L’ús de la nostra intimitat i la nostra atenció acaba afectant, doncs, la nostra autonomia. És l’arqueologia i l’observació del nostre comportament, de la nostra biologia, el que fa que l’amo sàpiga què, com i quant donar-nos-ho perquè siguem nosaltres els qui li construïm la casa. Aprofitant-se, justament, de les nostres vulnerabilitats com a éssers humans. La comunicació és el mitjà, el poder és la fi. Mentre la monocultura productivista del capitalisme, de produir i créixer de manera infinita, continuï dominant, serà difícil repensar l’emancipació en la societat de la informació i la comunicació actual, perquè la mateixa informació i la mateixa comunicació segueixen la dinàmica d’aquesta monocultura.

Com diu Boaventura de Souza Santos, necessitem crear una utopia crítica i sortir de les utopies conservadores: la utopia del neoliberalisme és resoldre els problemes radicalitzant el present (p. ex., alliberant encara més el mercat). L’acció col·lectiva és crucial per desafiar i canviar aquestes dinàmiques, però s’ha d’adaptar i conèixer els nous mecanismes i asimetries de poder per saber a què ens enfrontem, de què ens alliberem i com ens emancipem. Crec que el primer pas per ser subjectes emancipats a través de la informació que consumim o compartim, i aquella que generem, és ser cada cop més conscients de com s’utilitza amb nosaltres. Hem d’entendre com s’ha construït la casa de l’amo per deconstruir-la, i, primer, deixar de construir-la. Conèixer com funciona el nostre cervell, les nostres emocions i els processos cinestèsics, i fer-hoprecisament per prevenir que siguin utilitzats per manipular-nos. En aquest potencial humà capaç de descobrir-se a si mateix per esclavitzar altres, hi rau també la força constructiva de descobrir-se per emancipar-se un mateix i alliberar els altres.

La neuroètica i el neurodret, davant aquesta problemàtica, poden ser un possible —i difícil— repte, però potser un lloc cap on encaminar-se. Com deia abans, en mi habita un animal; un animal vulnerable que vol comunicar-se, ser acceptat socialment, però que el present atordeix, amb sobreestimulació i addiccions. En part soc esclau de mi mateix, i en part ho soc del meu telèfon (i d’altres). On podem trobar l’equilibri? La pregunta és: podem fer-ho sols?

Som humans en la mesura que podem concebre, personalment i amb els altres, la vida com un problema comú […] perquè precisament és això: des d’un punt de vista humà, la vida no és vida quan es lliura a la servitud.

Marina Garcés

Quan i com ens adonarem que aquest problema és comú? Fins on (els humans) ens exprimirem?

 

Referències

CASTELLANOS, N. 2021. El espejo del cerebro. LA HUERTA GRANDE.

GARCÉS, Marina. 2019. Emancipación. En: AAVV. Humanidades en acción.

Barcelona: Rayo verde.

CURTIS, Adam, KELSALL, Linda, y LAMBERT, Stephen, directors and producers.

2002. The Century of the Self. [Chapter 1 – Documentary]. BBC Four and RDF

Media.

PEIRANO, Marta. 2019. El Enemigo Conoce el Sistema. Debate.

TERRANOVA, Tiziana. 2000. Free Labor: Producing Culture for the Digital Economy.

Social Text, Vol. 18, No. 2(63), pp. 33-58.

Aplicaciones de mensajería: ranking según usuarios mensuales activos 2024.

Statista [en línea], [sin fecha]. [consulta: 29 mayo 2024]. Disponible en:

https://es.statista.com/estadisticas/599043/aplicaciones-de-mensajeria-mas-

populares-a-nivel-mundial-de/.

ARIGÜEL, M.G., 2021. Qué es FOMO o fear of missing out. ORBIUM ADICCIONES

[en línea]. [consulta: 29 mayo 2024]. Disponible en:

https://orbiumadicciones.com/nuevas-tecnologias/fenomeno-fomo-fear-of-

missing-out/.Opinion | YouTube, the Great Radicalizer – The New York Times. [en línea], [sin

fecha]. [consulta: 29 mayo 2024]. Disponible en:

https://www.nytimes.com/2018/03/10/opinion/sunday/youtube-politics-

radical.html.

Programas de intervalo en psicología del aprendizaje: ¿cómo funcionan? [en

línea], 2019. [consulta: 29 mayo 2024]. Disponible en:

https://psicologiaymente.com/psicologia/programas-de-intervalo.

La CAJA de SKINNER: en qué consiste este experimento – Condicionamiento

operante. psicologia-online.com [en línea], [sin fecha]. [consulta: 30 mayo 2024].

Disponible en: https://www.psicologia-online.com/la-caja-de-skinner-en-que-

consiste-este-experimento-5461.html.

SANTOS, B. de S., 2006. Renovar la teoría crítica y reinventar la emancipación

social encuentros en Buenos Aires / Boaventura de Sousa Santos. 1. ed. Buenos

Aires, Argentina: CLACSO. ISBN 1-5129-0783-9.

RUSHKOFF, D., 2013. Present Shock: When Everything Happens Now. New York,

New York, U.S.A: s.n. ISBN 978-1-59184-476-1.

MEZZADRA, S. 2014. La cocina de Marx: el sujeto y su producción. 160 p. Ed. Tinta

y Limón. Buenos Aires, Argentina.

ZUBOFF, Shoshana. January 2019. Surveillance capitalism and the challenge of

collective action. En: New Labor Forum, Vol. 28, No. 1, pp. 10-29. Los Angeles, CA:

SAGE Publications.

Ganancias de Meta se duplicaron en el primer trimestre de 2024. El Economista

[en línea], [sin fecha]. [consulta: 29 mayo 2024]. Disponible en:

https://www.eleconomista.com.mx/mercados/Ganancias-de-Meta-se-

duplicaron-en-el-primer-trimestre-de-2024-20240424-0090.html.

PAÍS, E., 2024. Vídeo | La extrema derecha conquista a los jóvenes en TikTok de

cara a las elecciones europeas. El País [en línea]. [consulta: 29 mayo 2024].

Disponible en: https://elpais.com/internacional/elecciones-europeas/2024-04-

19/video-la-extrema-derecha-conquista-a-los-jovenes-en-tiktok-de-cara-a-las-

elecciones-europeas.html.

SORIANO CALDENTEY, J., 2024. La revolución de las tecnologías de la información

y la comunicación, y las tácticas y discursos extremistas: la estrategia de The

Movement. Extrema derecha, redes sociales, inteligencia artificial, ética, e

influencia transnacional. En: Accepted: 2024-03-26T06:19:15Z [en línea],

[consulta: 24 mayo 2024]. Disponible en:

https://openaccess.uoc.edu/handle/10609/150074.