Carles Gayà Sunyer (Manacor, 1974) fa 22 anys que és darrere la barra de Bar Vermut de Manacor. Un projecte senzill però d’una eficàcia demostrada. Cuidant el menjar i de la gent. Creant un microclima al centre del poble que ara continuarà Clàudia Gómez. Parlam amb ell de les sensacions del darrer dia, de la festa d’aquest dissabte i del futur.

Fa anys d’aquell al·lot que va començar als Esperits. Com hi va entrar?

Joan Toni Oliver, l’amo després den Manolo Badia, me va oferir fer-hi feina. Després d’un any o dos li vaig comprar la meitat del negoci. Vam anar a mitges durant 7 anys. L’ambient era de tota classe de gent, des d’advocats fins a picapedrers. Tota ben avinguda. Obríem cada dia a la una del migdia i lo únic que teníem per menjar era patatilla, tot el demés era per beure.

Com era la música?

Mesclàvem estils, des del rock, al jazz passant pel blues.

I sen va anar quin any?

Devers l’any 1997. Me vaig posar a fer feina d’altres coses… uns quants anys a l’hospital i uns altres a una tenda de mobles… res veure; fins que va sortir l’oportunitat d’agafar aquest local, el 2003.

Què era abans el Vermut?

Era Ca na Marcela, una espècie de botiga de la llar. Cercàvem un local amb na Catalina (Julve) però tampoc no era una condició que fos al centre. Diguem que va anar tot rodat. De fet la primera vegada que hi vaig entrar no veia com podia transformar-se en un bar… ho veia massa petit i malgarbat.

Amb na Catalina Julve sempre present

Na Cati m’havia d’ajudar a arrencar la cosa… però al final va quedar de cuinera i fent una feinada.

Per què ho deixa anar? Cansament?

És el moment en que veig que ja tenc una edat, que si me despist un poc hi quedaré, i m’estim més anar-men estant bé que cremat. Vull fer altres coses.

Sempre ha tengut una clientela fidel

Sí; de fet vam obrir un bar perquè pensava que ja tendria una parròquia feta, la dels Esperits. De fet així va ser. Això també va fer que vegués més gent nova amb ells.

Tornarà?

Al món de l’hosteleria no. Segur.

Ha estat molt esclau tenir un bar durant tant de temps?

Sempre hem procurat tenir un horari equilibrat que ens deixés hores lliures. Si no hagués estat així ja no hi seria, ho hagués deixat abans. Tampoc és cert això el que diuen que tenim horari de funcionari [somriu].

Quina és l’especialitat de cuina que ha caracteritzat el Vermut?

Els tàrtars sempre han estat la nostra especialitat. Hem procurat fer una carta molt curta però creim que molt ben feta, amb bons productes. Una cuina freda, sense fogons però amb molt d’enginy. També perquè la cuina no dona per massa cosa més.

Quina és la sensació ara que s’acosta l’hora?

Aquestes darreres setmanes he combinat moments de molta pena i molta eufòria… he plorat també; una cosa molt estranya. Però no men pened. La satisfacció i l’alegria guanyen a totes les altres sensacions.

Ara ho agafarà Clàudia Gómez, amb un esperit de continuitat supòs. Com es va gestar el relleu?

Na Clàudia fa 8 anys que hi és, o sigui que tot continuarà més o manco igual. Fa dos anys que en xerràvem, però va ser pel setembre que ho decidírem més seriosament.

Què se’n duu?

Men duc moltes amistats i bones experiències. Com deia amb una sensació d’agraiment per a tota la parròquia de clients. Agraïnt tot el suport de la gent que ha passat per aquí, no dic noms perquè men deixaria i me sabria greu… als veïnats i a la propietat. Hem intentat ser un bar de barri, sense pretencions però fnt sempre les coses bé i cuidant el bon ambient.

Hi ha hagut clients que no hagin fallat cap dia?

Hi ha hagut clients d’horari fixe que no ha importat ni demanar que volien prendre perquè ja m’ho sé.

Com es planteja la festa de demà?

Serà a partir de les 18h. Treurem la barra defora i deixarem el bar buit. Tendrem un concert de Train of Love. Fins a la 1h que tancarem. Estarà tancat 15 dies, per temes burocràtics més que res, fins el pròxim 1 d’abril que na Clàudia torni a obrir.

I ara què farà? Com aprofitarà el temps?

A tocar la bateria, per procurar fer una mica més d’esport, per cuinar i per fer cursos a fi de trobar una nova feina. El que tenc clar és que no tornaré a posar res pel meu compte [riu]