Guillem Cànoves ‘Lliro’ (Manacor, no vol dir quin any) va nèixer al carrer Martí Bassa de Manacor, on els seus pares tingueren el primer forn. Pocs anys després, en Biel i na Catalina compraren un local de 450 metres quadrats al carrer de Ciutat. Repassam els 65 anys de (l’ara bar) Can Lliro.

Quan comença la història de Can Lliro al carrer de Ciutat?
Monpare va començar fent de forner autodidacta a un obrador que tenia al carrer Martí Bassa, molt a prop d’aquí on som ara. Allà hi vaig néixer jo. Ja fèiem de tot, des d’ensaïmades fins a panades, passant per pastissos, coques, pa o panades. Aquí, al carrer de Ciutat no hi arribàrem fins el 1960, quan els meus pares, Biel Cànoves i Catalina Miquel, van comprar la casa i obriren el local en un moment en què el turisme despertava i el carrer començava a ser una artèria comercial freqüent.

Va ser un canvi a millor idò
Se pot dir que sí, jo només quatre anys però men record. Can Lliro té 450 metres quadrats i no va ser barat. De fet pel poble es deia: “L’amo en Biel s’han engatat… però de bon vi!”.

Com eren els forns a l’antic forn de Can Lliro?
Al principi, on ara hi ha l’escenari dels concerts, hi havia dos forns ‘morunos’ separats, independents. Un d’ells tenia la boca baixant uns escalons, i l’altre, a dalt i a peu plà, aprofitava el calor del primer per tovar o enfornar. Estaven folrats de rajoletes grogues, amb una columna de rajoles de mirallet. Prest, el 1963, vam fer obra per passar a tenir un sol forn de 4 metres de diàmetre que permetia avivar el foc i enfornar al mateix temps mentre la llenya cremava dedins. No s’havia de grenar a cada instant, el pa no sortia amb olor de fum i facilitava les 10 o 12 hores de feina que necessitaven.

Quan va començar vostè a fer-hi feina amb els germans?
Entre els 14 i 15 anys. Vaig començar ajudant els diumenges. Dos anys més tard ja feia feina de nit. Començava a les deu de la nit i acabava a les quatre de l’horabaixa del dia següent. Festejava mitja horeta i men anava a dormir fins l’endemà. Així durant tres anys. En aquell temps estava fort i podia; tenia els dissabtes lliures i els diumenges tancàvem a la una del migdia. Era un gust feinejar entre germans i amb treballadors joves… tot lo dia escoltant Bob Dylan.

Quin temps havia de menester cada cosa?

El procés estava estudiat: El pa a 200 graus, les coques de quarto i les ensaïmades a 180 i la pasta de fulls entre 200 i 210 graus. Depenent de la quantitat, el temps. Però perquè es faci una idea, els pans han d’estar més o manco una hora dins el forn, i la pasta de fulls no més de 15 minuts”. D’ensaïmades encara en faig pels sopars que Can Lliro ofereix dijous, divendres i dissabte.

La feina sortia i més arrencant el turisme, no?

I tant. Monpare va comprar el que es deia un ‘tren de laboreo’, que permetia enfornar entre 8.000 i 9.000 panets diaris a l’estiu, que era quan teníem més demanda. De cruasants en podíem arribar a fer 800 diaris. El turisme havia explotat. Repartíem pels hotels de tots els pobles de la zona costanera de Llevant. Teníem entre 10 i 12 treballadors i quatre furgonetes.

Per cert, d’on ve el malnom Lliro?

No ho sé, però no prové dels Cànoves, sinó de la part familiar dels Amengual… Ca sa Madona Lliro.

Arriba un punt en que Can Lliro passa a ser tot seu

Sí, l’any 1981 vaig comprar les parts del negoci als meus germans. Monpare ja havia mort i jo sabia perfectament com dur el forn. Tengui en compte que, com que tenia un ull vago, el servei militar me’l vaig mamar tot aquí. Al mateix temps, la meva dona Cati va muntar la que va ser la primera botiga de dietètica de Manacor. Feia coques de kéfir, veníem soja germinada per fer coques integrals, bosses d’herbes a granel; duiem coses de Barcelona…

Baixaren la producció?
Va ser una cosa més bé forçada. A causa de les noves normatives sanitàries que obligaven a plastificar els panets, i vist que només la màquina ja costava dos milions de pessetes, vam decidir convertir-mos en una botiga de poble. Fer altre tipus de feina.

Fins que decideixen donar la passa darrere la barra, però de bar

Devers el 1983 va tancar el bar de ca Ses Guapes, a la plaça de Sant Jaume, allà on hi ha can Costa, per qüestions sanitàries. I com que anaven de lloguer, van decidir anar-se’n definitivament. Dic això perquè vaig sentir la necessitat de canviar de negoci. A la zona faltava un bar i vaig pensar que estaria bé combinar les dues coses, un portal pel forn i un altre per a una cafeteria. Des de 1985 fins a 1989, Can Lliro va ser les dues coses.

La clientela dels anys 80, de totes formes, no era la mateixa que la d’ara

Sempre hem tengut tot tipus de clientela i tothom ha estat i és benvingut… però vam arribar a un punt que tot eren cerveses i màquines escura-butxaques. Era un gran negoci, és ben cert, perquè podíem aconseguir entre 40.000 i 50.000 pessetes setmanals, però veies com amics i clients de sempre es destrossaven la vida. Record que van ser moments de reconversió bastant durs. Va costar… de fet entre el 95 i el 98 vaig tornar a ser forner, al Forn de Can Beca, a Artà, a fi de poder treure el carro.

Com va passar a ser un ‘cafè amb estrella’?

Llegir i conèixer la història ajuda molt. Quan descobreixes la Guerra de Successió i el que ha fet tota la nissaga borbònica, te n’adones de moltes coses. Vam començar del FC Barcelona i a defensar clarament la llengua pròpia de Mallorca… xerram el català de Mallorca. Miri sempre que hem fet militància i defensa del català ho hem fet de bon rotllo: quan qualcú diu “posa’m un cortado”, jo li dic que aquí feim tallats; o si me diuen me dones una ‘servilleta’, els responc que només tenim torcaboques… coses així. Però tot això necessitava un lema i una imatge. La idea va sorgir d’una pluja d’idees entre na Cati, en Tomeu Ferrer i en Tomeu Caragol. Ells van proposar una tassa de cafè de la qual sortia un fum que formava les quatre barres catalanes. Llavors, la meva dona va veure la botella d’Estrella i tot va cobrar sentit, mesclaríem les dues coses: Can Lliro, un cafè amb Estrella.

Els ha duit problemes en qualque moment?

Sempre hi ha hagut gent intolerant que ha escupit o ha llançat ous i pedres al mostrador. Però són 30 anys ja del mateix logo i no el canviarem.

Es sent espanyol?

Em sent legitimat per no sentir-m’hi. Diguem que estic dins Espanya d’una forma emprenyada.

I d’aquí a la reforma i a ser sala de concerts

Can Lliro sempre ha estat un bar actiu. El 2006 vàrem recollir el testimoni del Bar Catòlic i de Sa Pua i va començar a organitzar les Nadales. Primer teníem un escenari improvisat, fet de caixes de begudes i taulons. No va ser fins un poc abans de pandèmia que vam veure la necessitat real d’una sala de concerts com a part d’un circuit estable, va ser el meu fill Joan qui va acabar de convèncer la família… i ha anat molt bé!. On eren els forns, és on ara hi ha l’escenari i tot es va sonoritzar amb posidònia. Tot a l’obra la van dirigir entre Carles Oliver i Francisco Cifuentes el 2019, amb l’ajuda artística també de la meva filla Cati.