Revista 07500
El bar ideat per Guillem Cànoves i Cati Rigo a partir del forn familiar obert al carrer de Ciutat de Manacor el 1960, compleix quatre dècades. I això es mereix una celebració.
Can Lliro sempre ha estat un refugi. Un d’aquests llocs on, sense saber ben bé perquè, sents la necessitat d’investigar, de passejar a través del temps, de les rajoles o de les sales. Un espai que ha passat de l’obrador a la barra i d’aquesta als concerts, tot seguint la transició d’un poble en transformació. Ara, que fa 40 anys com a emblemàtica cantina manacorina, és moment de recordar i celebrar.
Com dèiem Can Lliro va començar com un forn. Inaugurat el 1960 per Biel Cànoves i Catalina Miquel, va obrir l’actual local quan el turisme despertava i el carrer de Ciutat començava a ser una artèria comercial i de pas freqüent. Guillem Cànoves, ara propietari juntament amb la seva dona i els seus dos fills, tenia aleshores quatre anys: “Els meus pares ja tenien un forn al carrer Martí i Bassa, no massa lluny d’aquí. Allà vaig néixer. Van triar aquesta cantonada perquè els va agradar la zona i perquè té 450 metres quadrats. Tot Manacor comentava: “En Biel s’ha engatat… però de bon vi”. El pare de Guillem, que és germà de deu, ja havia après l’ofici de manera autodidacta en acabar el servei militar. Ensaimades, pastissos, coques o panades eren el denominador comú de l’obrador de Can Lliro.
“Al principi, aquí on ara tenim l’escenari dels concerts, hi havia dos forns ‘morunos’ separats, un que tenia la boca baixant uns escalons, i l’altre a dalt, que aprofitava la calor del primer, on també s’enfornava. Encara record que estaven folrats amb petites rajoles grogues, i que la columna en tenia unes altres de similars, però de mirallet. La meva mare despatxava a l’entrada del forn, a la tenda; i darrere hi eren el meu pare amb els meus germans Benet, Joan i Biel”, explica Guillem, qui va començar a fer feina a Can Lliro als 15 anys, per ajudar els diumenges. “Era un estudiant normal, de sis i mig… així que tot me va anar duent fins aquí”.
Al cap de tres anys, el 1963, va venir la primera reforma “que va ser quan vam passar a un sol forn de 4 metres de diàmetre, en el qual ja podies avivar el foc i enfornar al mateix temps, no com abans que havies d’estar vigilant i grenant tot el temps per evitar que el fum fes que el pa fes mala olor i tornés negre. A més, això va permetre fer les 10 o 12 hores seguides de feina que necessitàvem”.
El procés estava estudiat: “El pa a 200 graus, les coques de quarto i les ensaimades a 180 i la pasta de fulls entre 200 i 210 graus. Depenent de la quantitat, el temps… però els pans han d’estar més o menys una hora i la pasta de full no més de 15 minuts”, recorda Guillem, que encara ara continua elaborant ensaimades per als sopars que Can Lliro ofereix dijous, divendres i dissabte.
9.000 panets diaris
“Monpare va comprar el que es deia un ‘tren de laboreo’, que permetia enfornar entre 8.000 i 9.000 panets diaris a l’estiu, que era quan teníem més demanda. De cruasants en podíem arribar a fer 800 diaris”. El turisme havia explotat i des de l’obrador del carrer de Ciutat es repartia als hotels de la zona costanera de Llevant sense pausa. “Teníem entre 10 i 12 treballadors i quatre furgonetes”, afegeix en Lliro, que aclareix que el seu ‘malnom’ no prové dels Cànoves, sinó de la part familiar dels Amengual… Ca sa Madona Lliro.
“Quan vaig complir 17 anys vaig començar a treballar de nit. És un art molt instructiu i entretingut, encara que de vegades sigui una mica fotut al principi.” Panades, cocarrois o braços de gitano. “Començava a les deu de la nit i no acabava fins a les quatre del capvespre. Després dormia cinc hores fins a les nou de la nit, i encara me quedava mitja hora per festejar. Això ho vaig fer durant tres anys. En aquell temps estava fort i podia; tenia els dissabtes lliures i els diumenges tancàvem a la una del migdia. Era un gust feinejar entre germans i amb treballadors joves… tot lo dia escoltant Bob Dylan”.
Finalment, el 1981, Guillem Cànoves va decidir comprar totes les petites parts familiars del forn. “El meu pare ja havia mort i jo sabia com portar-lo. Tengui en compte que, com que tenia un ull vago, el servei militar me’l vaig mamar tot aquí”, explica. Al mateix temps, Cati va muntar la que va ser la primera botiga de dietètica de Manacor. “Fèiem coques de kéfir, veníem soja germinada per coques integrals, bosses d’herbes a granel, duiem coses de Barcelona…”, afegeix desde l’altre costat del taulell.
“Per aquells anys vam deixar de repartir tant a fora. La normativa sanitària obligava a plastificar els panets; no teníem màquina i costava dos milions de pessetes comprar-ne una… així que vam decidir ser més una botiga de poble”. La idea del bar arribaria només uns anys més tard i gairebé per inèrcia.
La idea del bar
Al voltant de 1983 va tancar el bar de ca Ses Guapes, a la plaça de Sant Jaume, per qüestions sanitàries. “I com que anaven de lloguer, van decidir anar-se’n. Dic això perquè vaig sentir la necessitat de canviar de negoci. A la zona faltava un bar i vaig pensar que estaria bé combinar les dues coses, un portal pel forn i un altre per a una cafeteria”. Des de 1985 fins a 1989, Can Lliro va ser les dues coses.
Però de cop, un altre canvi de rumb per seguir tenint personalitat pròpia. “Sempre hem tengut tot tipus de clientela i tothom ha estat i és benvingut… però vam arribar a un punt que tot eren cerveses i màquines escura-butxaques. Eran un gran negoci, perquè podíem aconseguir entre 40.000 i 50.000 pessetes setmanals, però veies com amics i clients de tota la vida es destrossaven la vida. Record que van ser moments de reconversió bastant durs”, diu Guillem, qui va haver de tornar a posar-se el davantal blanc i omplir-se les mans de farina. “Entre el 95 i el 98 vaig tornar a ser forner al Forn de Can Beca, a Artà”.
El lema i la música
Va ser llavors, acabant el segle, quan Can Lliro va prendre una implicació política més clara: “Llegir i conèixer la història ajuda molt”. Es va posicionar com a penya oficiosa del FC Barcelona i va defensar clarament la llengua pròpia de Mallorca… però tot això necessitava un lema, una imatge. “La idea va sorgir d’una pluja d’idees entre na Cati, en Tomeu Ferrer i en Tomeu Caragol. Ells van proposar una tassa de cafè de la qual sortia un fum que formava les quatre barres catalanes. Llavors, la meva dona va veure la botella d’Estrella i tot va cobrar sentit: Can Lliro, un cafè amb Estrella”. El relat i la identitat pròpia són marca de la casa. “Sempre hi ha hagut gent intolerant que ha escupit o ha llançat ous i pedres al mostrador. Però són 30 anys ja del logo i no el canviarem”.
Can Lliro sempre ha estat un bar actiu. El 2006 va recollir el testimoni del Bar Catòlic i Sa Pua i va començar a organitzar les Nadales, una altra de les seves actuals ‘marques registrades’ que cada desembre omplen el local. “Teníem un escenari improvisat, fet de caixes de begudes i taulons, però sense majors pretensions”, concreta Lliro. Amb la clientela en ascens i veient la necessitat real d’una sala de concerts com a part d’un circuit estable, va ser el seu fill Joan, arribant de Barcelona on havia estudiat Sociologia, qui va acabar de convèncer els seus pares.
On eren els forns, un gran escenari semicircular i, a la coberta, posidònia seca per sonoritzar la nova sala. El bar sencer va entrar en un procés de reforma contemporània, afegint elements i tomant-ne d’altres… sorprenent sempre. Realitzada per Carles Oliver i Francisco Cifuentes el 2019, amb l’ajuda artística de Cati Lliro, el resultat ha cridat l’atenció de diverses publicacions d’arquitectura.
Informació
