LA PRESÈNCIA. Dissabte a l’Auditori.

Contar històries és com fer una paella, mai no està al gust de tots i poden lapidar-te en nom dels cultivadors d’arròs bomba a què et descuidis.

Això dels oficis creatius és igual, excepte per un detall mínim: l’única cosa que no et pots permetre és un “meh”(manca d’interès o avorriment en xarxes socials com Wsp) I, en el gènere que ens pertoca, explicar una història de terror amb humor, menys encara.

Cuinar una bona comèdia de terror és tot un art que exigeix ​​ofici i mesura; qualsevol vaivé pot esdevenir en desequilibris que solen produir acidesa.

Intento recordar en teatre obres d’aquest gènere que estiguin en equilibri i ara mateix em resulta difícil encara que en cinema podria destacar, I am a Hero (Shinsuke Sato, 2015, El ball dels vampirs (Roman Polanski, 1967) i el Camarada Drakulich (Márk Bodzsar, 2019) les converteixen en artesania de la hibridació: mala llet, intel·ligència i un complet i absolut desvergonyiment.

Totes elles tenen en comú a part de la seva indiscutible qualitat, la bona feina de l’elenc i aquest “je ne sais quoi” que et marca amb llums de neó parpellejants que assisteixes a un espectacle a estones delirant, a estones terrorífic, sempre entretingut, que s’aproxima a aquesta proporció àuria de les grans obres. I, per més que la sensació de no saber què s’està veient exactament hi sigui, enlairar-se els ulls de la pantalla per si et perds alguna cosa d’aquesta bogeria tan macabra i graciosa és una tasca impossible.

I ara cal parlar de “ La Presència” obra que és representarà a l’Auditori de Manacor dia 1 de març.
Si és poc habitual que el gènere de terror s’abordi al teatre, aquí es realitza de manera que l’espectador experimentarà un efecte únic en combinar elements de terror amb moments de comèdia que treuran rialles al públic. Això s’aconsegueix gràcies al tàndem format per Carmen Marfà i Yago Alonso sota la dirección de Pau Carrió en “La presència” que converteix el teatre en una casa a punt de quedar aiïllada per la neu i a la qual s’accedeix entre trons , llampecs i alguna baixada de tensió eléctrica que ja ens prepara pel pitjor.

Durant la funció moments esotèrics, contribueixen a crear una atmosfera intrigant que pot sorgir a qualsevol part. L’obra incomoda i és que on hi ha la veritable por és en veure quin grau de misteri pot arribar a tenir la condició humana: “Cal tenir por pels vius, no pas pels morts”, com es diu.

El director Pau Carrió compta amb quatre intèrprets que treuen tot el suc de l’última proposta de Carmen Marfà i Yago Alonso.

Quan de provocar l’humor es tracta, l’espectacle tira de Marc Rodríguez que s’emporta el major número de rialles i qui el personatge interpretat per Pau Roca dona un bon grapat de divertides rèpliques. A Nausicaa Bonnín que interpreta la filla, a partir de recordar anècdotes i secrets del difunt serà quan es descobriran algunes de les raons per les quals es va distanciar. I a Anna Sahun, la metgessa li correspon projectar una aura misteriosa que a poc a poc es va fent ja evident abans que arribi el clímax final que li posarà llum a la foscor de tots els misteris.

I fidels a l’espectacle cal a dir que, més enllà de la por i més enllà de les rialles, el text vol entrar també en aquella altra mena de terror que no té res a veure amb les presències fantasmagòriques, sinó en les coses inquietantment terrorífiques que passen tan sovint dins de les famílies. La vesant més dramàtica de tot plegat s’escola alhora dins d’una obra que té tantes ganes de barrejar l’ensurt tan sobtat, amb la comicitat, el psicodrama mortuori i la mica de denuncia dirigida al masclisme i que alhora compleix amb l’objectiu de provocar una mica de por mentre provoca també somriures i rialles i a vegades un aire més seriós, tot recolzant-se en un sòlid quartet interpretatiu.

Elevem idò una pregària per les nostres pobres ànimes despullades del riure; en aquests temps terribles que ens ha tocat viure, menys que una riallada que tirar-se a la boca. Que el terror, si és amb comèdia, té un regust molt menys amarg.