Ara que es compleixen 30 anys de la seva mort, recordam Guillem d’Efak. Cantant i escriptor manacorí i inclassificable (Asobla, Guinea Equatorial, 1930-Palma, 1995)

Jutge i part de la Nova Cançó catalana, seva fou la joventut a un poble ric d’esperit però malmès dins la posguerra mallorquina. Visqué dins una ponentada tan gran que, com en altres Guillems que en altres Manacors foren, no hi hagué lloc pel penediment

Mon pare, en Toni Fullana ‘Cremat’, era guàrdia colonial. Ma mare guineana. Ell es va jubilar quan jo tenia dos anys i me va dur cap aquí el 1932. A Manacor me va criar una tia eixorca.

Sempre me vaig sentir mallorquí. Moltes vegades contava una anècdota: Quan vaig veure el primer negre me’n vaig dur un puta susto de mort. No n’havia vist cap mai!.

A la Guinea estaven millor que aquí. Mon pare me contava que tenien ordres estrictes de respectar les llengües indígenes, els usos i costums: tribunals, matrimonis, la poligàmia… Nosaltres som pitjor que una colònia, perquè ni ens reconeixen com a tal.

Els primers anys són molt importants per a l’educació d’una persona. Donya Lluïsa Fuster no és que tengués un mètode pedagògic especial, però no sé què passava… t’hi trobaves bé amb aquella dona. Te deixava florir. Crec que l’afició a llegir me la va crear ella, de petit. Ja sé que és una exageració, però inclús a vegades tenia la impressió que, de quan vaig deixar el parvulari, ja no vaig aprendre res més.

Encara que després la vertadera influència fou anar a fer escola a foravila. Classe a al·lots que havien d’anar a fer el servei militar. No sabien ni llegir ni escriure. Jo els ensenyava a sumar, restar i a redactar una carta per quan se n’anessin a fora. Aquí va esser quan vaig entrar en contacte amb els mallorquins de bondeveres. El vespre, en haver acabat, sempre treien el guitarró i feien una mica de ball de bot. I gloses.

Si no eres glosador, als seus ulls no eres res, maldament els fessis classe. I venga!, que el mestre en digui una i vatuadell que el mestre en digui una altra!. Estilísticament allò me va servir tota la vida. Vaig agafar el desllorigador i llavors ja vaig ser un glosador de primera.

El secret per fer una glosa és que no has de començar a pensar els dos primers versos, sinó els dos darrers. O sigui, jo vull dir que en Pere és colló. Llavors els dos versos primers no compten. Podeu dir el que volgueu. Ho enteneu?: Jo tenia un cavalló l’altre dia que sembrava, Pere a mi ja em semblava que eres més de mig colló. Fixau-vos que s’ha arribat a dir que el surrealisme va néixer a Mallorca: A damunt es puig de Randa vaig anar a pasturar es mul, i a una al·lota amb pèls pes cul sa mare no la comanda. Clar, vaig descobrir el truc i vaig dir: Ueeepp! Ja no me fotran més! Vaig prendre el tranc i a partir de llavors vaig esser un mestre respectat.

A foravila vaig aprendre el que volia dir fer feina, estimar els animals i la terra. Eren analfabets però estaven molt culturalitzats. Tenien arrels. La gran sort era que no havien estat contaminats pel foraster. No havien anat mai a escola, per tant eren mallorquins purs. Allà no hi havien arribat ni l’escola, ni els diaris forasters… res.

També sabien i cantaven romanços. Men record que en contaven un den Jordi Roca: Madona des Caparó, en Jordi Roca vos crida assegut a sa cadira que vos demana perdó. Aquella història me va impressionar molt. Era d’un home a qui havien donat garrot. Després inclús en vaig fer una cançó. La recordau?.

En acabar el batxiller idò, me vaig fer mestre perquè mon pare me va dir que me’n podia anar quan volgués de ca meva, però amb un ofici o una carrera. En aquells temps es feia un batxiller llarg i en acabat, amb un sol examen, si l’aprovaves, podies sortir mestre nacional. Aleshores jo devia tenir devuit o denou anys.

Va arribar un moment en què l’ambient de Manacor m’asfixiava, i per això me’n vaig anar. Fou un vint-i-dos de març, la víspera de la meva majoria d’edat. A mitjanit me vaig plantar davant mon pare, amb el rellotge a la mà, i li vaig dir: “Me’n vaig”. “On vas -em respongué- si són les dotze del vespre?”; “A qualsevol lloc -li responc- perquè ja som major d’edat”. “Uep -me rectificà- ara són les dotze en l’hora vella, no en l’hora nova. Au, asseu-te dues hores assus-suaquí”.

Men record que inclús amics meus, sobretot en Guillem ‘Fai’, me deien: Guillem, ves-te’n, ves-te’n! Veien que m’acubava i que me faltava espai per poder eixamplar les ales.

Vaig viure al poble que més escriptors per metre quadrat ha donat a la literatura catalana. A Manacor vaig ser testimoni d’un raig i roll d’esdeveniments que, amb el temps, determinaren el meu compromís cívic.

Com és natural, me’n vaig anar a conquerir el món. I així mateix vaig arribar enfora: a la porta de Sant Antoni de Palma [riu]. Llavors me guanyava la vida fent d’intèrpret en un bar quan venia la flota americana.

Feia d’intèrpret entre els clients i les prostitutes. També les hi escrivia cartes. Me venien i me deien: -Oye, ponle lo que tú quieras. I és clar, jo començava: Desde la noche que tú me has dejado… I és clar totes aquelles dones al·lucinaven i tenia unes coes…

Vaig arribar inclús a posar un bar dins el brut, al carrer den Ballester. Se deia el Bar Paco que ara me pareix que se diu Póker.

Mirau que un dia me veig entrar dos negres al bar. Me vénen i me diuen: -Escolta! Tu tens uns calçons negres? I dic: Sí. -I xerres anglès? -Sí. […] -Idò, mira ens hauries de fer un favor. Avui vespre véns a La Cubana i tocaràs amb nosaltres amb l’orquestra. Bé, resulta que un dels músics els havia fuit amb una sueca i és clar anaven cercant com a desesperats un negre per poder ocupar el seu lloc. […] Me digueren: -Tu tranquil, tots els negres saben cantar o almanco això pensen els blancs. […] Bé, com que el sou estava bé, cony! Me’n vaig anar cap allà. Me foten una brusa, me donen unes maraques i unes tumbadores i és clar, com que eren coses faciletes, me vaig enganxar.

El Terreno, allò era mortal. Imaginau les sueques, no havien vist un negre en la vida. Havia de sortir per les finestres, cada vespre tenia set o vuit dones que m’esperaven. Quin puta merder! Allò era horrorós, era horrorós d’hermós, és clar!.

Llavors, per la Catalunya comarcal, va esser quan vaig veure aquella gent, aquella fe, aquella cosa… Aquella devoció que te tenien quan te deien: -Te necessitam, te necessitam… Hòstia, mai ningú en la vida m’havia dit, te necessitam. Era senzillament emocionant. Llavors va esser quan veritablement un va començar a agafar consciència de país. Va esser una òsmosis.

La malaltia és una putada. En qualsevol cas té un costat positiu i és que estant malalt aprens a donar a cada cosa la seva vertadera importància. La vostra escala de valors, la dels sans, es troba totalment trastocada.

Malalt i quasi moribund, no vaig perdre ni la fam ni la barrinera; No en mancaria d’altra!. Que per llei ja m’havia de considerar un jubilat…? Senyor, senyor! Què vos he de dir? Per llei també vaig ser espanyol.

El millor que vàrem fer Raimon, Ovidi, Maria del Mar i jo fou mostrar el significat ampli de la nació tant al Principat, com al País Valencià i a les Illes. A les actuacions explicava que “els mallorquins no som catalans perquè parlem català. Just al contrari: parlam català perquè som catalans”.

Entrevista inclosa al segon número de la Revista07500 en paper, que podeu trobar a les llibreries manacorines i portenyes.

Respostes extretes de l’entrevista que li va fer Jaume Sastre per la revista L’Estel de Mallorca, 15 de maig de 1993 i del llibre ’30 anys de Guillem d’Efak’, de Bartomeu Mestre, juny de 1994. Foto: Arxiu Municipal de Manacor