Camille Claudel neix al 1864. Tot i el temps transcorregut des de la seva mort, el 1943, és per a molts una persona desconeguda.

La interpretació de la seva obra artística es veu sovint sota un prisma exclusivament autobiogràfic. Es compara la vida amb l’obra. A les escultures es destaca el caràcter dramàtic relacionat amb ella: una dona desvalguda i turmentada. En definitiva, s’exhibeix l’artista esqueixada del context històric i dels batecs del segle XIX, un segle confabulat en contra de les dones. Un temps que no reconeix el dret a l’educació i en prohibeix l’accés a l’àmbit públic, que les reclou a l’àmbit privat. En néixer, un destí definit: convertir-se en esposes i mares i tenir cura dels fills.

Entre les professions artístiques l’escultura es considera una activitat impròpia d’una dona. Un treball físicament dur, i envoltat de pols, que impregna la roba, els cabells, la pell. Dones mal vestides i descurades no acceptades al seu temps. Camille Claudel, una jove inquieta i apassionada, no va acatar ni la voluntat materna ni la social. Anhelava alguna cosa més que un anell i un altar, anhelava independència i llibertat. Camille Claudel, va ser, sobretot, una magnífica escultora, figura central de l’expressionisme de principis del segle XX, menystinguda en vida. Camille va ser víctima d’una societat masclista contra la qual estava entossudida a rompre’s la cara. I se la varen rompre.

Per sort, i amb l’ajuda del seu pare, Alfred Boucher, el director de l’Acadèmia privada Colarossi, en descobreix el talent a les primeres escultures i serà durant tres anys el seu mestre. Tot i ser una dona aconsegueix presentar les seves primeres escultures, l’any 1882, al Saló d’Artistes Francesos.

El 1884 entra com a ajudant al taller de Rodin. Ell veu com modela, es meravella per la ruptura amb la concepció tradicional que abandona els cànons clàssics per posar tota l’atenció en mostrar el moviment, la llum i les passions humanes. Els seus estils s’assemblen. Al taller es treballa amb models nus i ella posarà per a Rodin. Tots dos es compenetren cada dia millor, Rodin li encomana donar forma als peus i mans d’algunes peces i ella se sent valorada i feliç. La relació tant artística com sentimental cada vegada és més estreta, tot i els 24 anys els separen, ja que ella en té 19 i ell 43. A les composicions de Rodin apareix la imatge de Camille i la família Claudel s’escandalitza. El pare li ofereix llogar-li un taller, comprar marbre i bronze, a canvi de la ruptura amb Rodin, que ella no accepta.

Amb Rodin té una relació borrascosa, ell no amaga altres amants alhora que enllaça Camille amb promeses de casament. Fins i tot la va obligar a avortar. Ella, cansada de sentir que darrere les seves escultures hi ha les mans de Rodin, de les actituds esquives d’aquest i decebuda per l’incompliment de la promesa de casar-se amb ella, al 1892 es muda a un apartament i taller per ella sola. Dedica dia i nit a esculpir. Tot just es relaciona directament amb Rodin. Se’n mantindrà allunyada del 1893 al 1895. No obstant això, l’escultor li continuarà prestant ajuda, mentre Camille segueix amb l’afany per desmarcar-se’n. Exposa al Saló de la Societat Nacional de Belles Arts. Octave Mirbeau, crític d’art, elogia les seves obres però remarca la condició d’alumna de Rodin per damunt altres consideracions. Octave Maus, crític d’art belga i director de la Lliure Esthétique, la convida a exposar les seves escultures al Saló, a Brussel·les, on a l’any 1894 presenta les seves noves escultures (El Vals, Contemplació, El Salm, El Primer Pas). Tot i que col·leccionistes i mecenes n’admiren l’obra, per fer-li encàrrecs requereixen l’aprovació de Rodin. Els pensaments, les idees i les emocions s’expressen en masculí i en el cercle de l’escultura reina Rodin.

La seva situació personal és molt dura. Sa mare l’ha rebutjada, son pare, ancià, amb prou feines aconsegueix ajudar-la i el seu germà és a l’estranger. Aïllada al seu taller, esculpeix dia i nit. El galerista Eugéne Blot que exhibeix artistes impressionistes queda fascinat amb les escultures de Camille Claudel. Conscient del seu talent, s’implica a la difusió de la seva obra i el 1905 organitza una exposició personal d’escultures en bronze. L’exposició, tot i les bones crítiques no anima els pobables compradors. Nerviosa i extenuada, s’esfondra. Cau en l’apatia, el desànim i en una tendència creixent a l’aïllament. Culpabilitza a Rodin, està convençuda que vol arruïnar-li la vida, que l’espia i vol robar-li l’obra i copiar-la. Tot just menja per por a un enverinament, gairebé no dorm, per si de cas. Manté la porta i la finestra, no permet que hi entri gens de llum.

Mentre viu el pare, el seu gran defensor, no hi ha perill però al morir al 1913, sa mare i el seu germà la internen, primer al sanatori de Ville-Evrard a París i després al de Montdevergues, a prop d’Avinyó. Se li diagnostica mania persecutòria i deliris de grandesa. Potser fos cert, però tenia raó quan deia que era una gran escultora i que l’havien menyspreat. Potser tenia moments de deliri, però segur que en va tenir molts de lucidesa, tal com proven les cartes. Unes cartes on denuncia la injustícia del tancament contra la seva voluntat i reclama la llibertat. Sa mare no la va visitar mai i el seu germà poques vegades. Mor el 1943 i l’enterren en una tomba sense nom, amb el número 1943-n392, al cementeri de la institució mental de Montdevergues. Més envant les restes de Camil·le, entre altres pacients oblidats, desaparegueren per sempre per unes obres al sanatori.

Després de la mort del seu germà Paul, el 1955, René Marie Paris, neta d’aquest, decideix m donar-la a conèixer. La seva obra al final ha triomfat. El seu germà havia dit que “tenia llum”, encara que després fos un dels entestats a convertir-la en ombra. Ombra primer sota el seu mentor i amant. Ombra sota la família. Ombra al manicomi i ombra fins als seus ossos purs. Només ens queda la seva obra, tan atenta a la llum.

L’any 2017, el poeta manacorí Bernat Nadal guanya el Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra amb un poemari que neix com a reivindicació no només de l’obra sinó de l’existència de l’escultora Camille Claudel. Aquesta obra, per tant, a més de ser un homenatge és una concessió de perpetuïtat. La història de Camille Claudel serveix com a exemple de com la dissidència és incompatible amb l’èxit. La seva història és la de moltes altres. Així en la tercera part del llibre, en “Lletres a Camille“, el poeta es posa dins en la pell de nou escriptores que varen compartir amb ella la dissort de ser el punt on intersequen la condició d’artista i dona, començant per Emily Dickinson i acabant amb Sylvia Plath, passant per Simone de Beauvoir, Elisabeth Bishop, Mercè Rodoreda,Teresa de Jesús o Anaïs Nin. Jo n’he introduïdes unes quantes a la pel·lícula. Bernat Nadal desxifra la història i ens la fa accessible mantenint-se fidel als fets històrics. La tasca poètica sense precedents davant la qual ens trobem no ha de passar desapercebuda i per això he volgut filmar aquest drama biogràfic sobre la escultora sent absolutament fidel a “Cant de Camille”, la segona part del llibre. Reindivicam Camille Claudel com a dona lliure i artista, cosa que li negaren en vida.

La pel·lícula es projectarà dia 26 de febrer a les 19 h. al Teatre de Manacor. Al col·loqui posterior comptam amb la presència de Lucía Mestre, historiadora de l’Art entre la Universidat de Barcelona i la de La Sorbona, que ha treballat 20 anys en el mercat de l’Art a París i al departament de Pintura Antiga de Sotheby’s entre Londres, París i Nova York. Conduirà el col·loqui Sebastià Sansó de la Revista 07500. En Bernat Nadal, poeta, actrius, actors i jo esperam que pugueu gaudir-ne.