Una escultura en pedra a tamany més o menys real de Sant Vicenç Ferrer presideix la portalada d’entrada a l’església del Convent que, coses de la vida, també duu el seu nom. Es tracta d’un temple barroc (d’entre els segles XVII i XVIII) però amb poques floritures i de façana eminentment llisa i feta en marès. Amb una rosassa florida que a damunt en té una altra per acabar de donar llum natural al cor. Però no ens desviem. El sant. Quin problema té.

Si heu llegit el titular sabreu que el seu arxienemic, ara mateix, són els coloms. En totes les seves formes i colors, fa anys que es col·loquen a l’arrecés de la figura, a la capelleta just per davall dels casetons ornamentats i entre la vestimenta del dominic. Si vos hi fixau, a més, sempre veureu un colom damunt el munyó que té alçat, com si fos part de l’obra. El problema?: que com passa en moltes obres històriques fetes en pedra porosa, els excrements d’aquestes aus, en ser corrosius, les degraden fins a tal punt de desintegrar-les poc a poc si no es posa remei.

Ara, i conscient del problema, l’ajuntament de Manacor, que tenia damunt la taula dues opcions, sembla que ha decidit acabar amb els plomats de forma expeditiva. Primer es va contemplar l’opció de posar una xarxa fina entre l’arc que sobresurt fins a l’altura del portal, d’un color i una densitat tal que la vista quasi ni ho notés. El beige era una bona opció. Els contres: que els coloms tendeixen a rompre la barrera i després s’hi queden atrapats amb tràgiques conseqüències.

Així és que la brigada ja té a la seva disposició la capsa amb la solució, que no és altra que unes fileres de punxons fins, com els que ja hem vist en molts de monuments, que faran que els animals ni puguin posar les ungles, a risc de dur-se una bona punyida. Un sistema de pseudotortura tan inquisidor com efectiu; millor conservar el patrimoni històric que una guarda de coloms, en definitiva. Així idò, prest veurem a Sant Vicenç ple de punxes metàl·liques. Tot té un preu.