És important reconèixer que cada persona enfronta el càncer de manera única, i que no hi ha una manera “correcta” de fer-ho. En comptes d’imposar expectatives poc realistes de fortalesa i heroisme, s’hauria d’oferir un suport compassiu i comprensiu als qui enfronten aquesta malaltia, respectant les pròpies necessitats, desitjos i límits.

Rosa, de cinquanta-cinc anys, lidera un programa de ràdio de màxima audiència, és una dona irònica i amb caràcter. Àgata, que ronda els quaranta, treballa d’infermera a un hospital, és discreta i sensible. Carol, que encara no ha fet els trenta, no està gaire centrada professionalment, i és directa i desinhibida.

Es parla molt sobre el tractament i la curació del càncer, però la convivència amb la malaltia en el dia a dia, en societat, i les seqüeles emocionals sovint queden en segon pla. Aquest estigma es pot manifestar en forma de judicis o comentaris inadequats, en el tracte diferent o la marginació de les persones que han sobreviscut a la malaltia. Històricament, el càncer ha estat una malaltia estigmatitzada que s’associa a la mort i el patiment. La societat necessita un canvi de perspectiva, on es comprengui que el càncer no defineix la persona, cap malaltia no defineix ningú. Necessitem un enfocament on l’evidència i l’empatia siguin les claus per fer front socialment al càncer d’una manera més efectiva i, sobretot, humana.

Rosa, Àgata i Carol, que interpreten l’obra són tres vides que no tenen res en comú, fins al dia que cada una es troba… un bony al pit. Les tres vides faran un gir de 180 graus. Tres grans actrius del nostre país: Àngels Gonyalons, Sara Espígul i Sara Diego, es posen a la pell d’aquestes tres dones per explicar-nos amb tendresa, amb sensibilitat, però també amb molt de sentit de l’humor, la seva vivència a partir de l’aparició de la malaltia.

Durant una quimio moltes persones s ‘han fet amigues encara que en la vida real no ho serien per valors i actituds distintes però els o les gilipolles també tenen càncer i continuen sent gilipolles. Però encara que es facin amics o amigues inseparables, que riuen junts, que ploren… Passi el que passi, per forta que sigui la amistat… res compensarà el que han passat.

Sobretot no hem de fotre un personatge dient que el càncer ha valgut la pena. Perquè no val la pena mai.