Hi ha una part de la societat que em genera una especial fascinació: els negacionistes. Les temperatures oscil·len i hi ha clars canvis en els patrons climatològics globals, però, així i tot, existeixen negacionistes del canvi climàtic. Fa més de dos mil anys que se pot provar científicament que la terra és rodona, però avui en dia 2.000.000 d’espanyols creuen aferrissadament que la terra és plana. I dins tot aquest brogit, que no deixa de fascinar i sorprendre, pareix que hem perdut l’oremus entre tots. Giram l’esquena a l’evidència constatada perquè posam per davant la nostra limitada experiència personal. I dic limitada, ja que com humans tenim unes limitacions físiques, culturals i socials que ens condicionen la percepció del món. Un exemple clar són els nostres ulls: els humans veiem un espectre de la llum i dels colors molt restringit. Però si veiéssim el món com altres animals, que per exemple també poden veure els rajos ultraviolats, tendríem uns altres noms pels colors?

Crec que els negacionistes em generen tanta fascinació per què sempre he pensat que representen l’altre extrem del meu propi sistema de creences: que les proves empíriques a base de l’estudi, de la constatació tangible i de l’experimentació, ens acosten una mica més a la veritat sobre la condició humana i el que ens envolta. Però aquesta gent i jo no després no som tan diferents, perquè no s’aferren a teories vàcues: han desenvolupat tot un sistema alternatiu (sinònim amable per dir poc fonamentat, tergiversat, sensacionalista i limitat) per reafirmar la seva veritat. I aquí, és on torna a sortir el gran problema de la nostra societat: la manca de cultura científica. I la cultura científica, que no és sinó el fet de saber interpretar dades, ve donada a base d’educació. Però aquest peix es mossega la cua: hem crescut en una educació que no ens ha preparat per gestionar críticament aquest bombardeig de dades, d’opinions i de maneres de veure el món en el qual hem aterrat durant el s.XXI. Si pensàveu que només estan en voga les fake-news sobre política, sobre la quantitat de cases okupa que realment hi ha, o els remeis miraculosos per afeccions del cos i l’esperit, em sap greu dir-vos que l’educació, la psicologia educativa i la del desenvolupament també pateixen aquest mal. Perillosament, l’aula pot fer de catalitzador d’aquestes idees, i que corrin com el virus de la grip a l’hivern.

Aquest virus té ferida de mort l’educació: acceptam com vàlida i generam programes educatius sense base científica a partir de la darrera teoria captivadora i sensacionalista que hem sentit sobre el funcionament de la ment. En el nostre àmbit ho anomenam neuromites. Solen ser sentències curtes molt impactants, amb percentatges que ningú ha validat, i que, en el nostre cas, beuen directament de les neurociències. Un neuromite, igual que qualsevol teoria conspiranoica és fàcilment desmuntable, però moltes vegades, com que no tenim prou formació, ens l’acabam creient o validant perquè sempre tornen: aprofiten moments de crisi i s’alimenta directament de pors i creences compartides de la societat, o han estat la base de campanyes de desinformació. Entre els més famosos, tenim les joies de la corona que sé cert que en algun moment haureu sentit: que només utilitzem el 10% del nostre cervell, que les vacunes causen autisme, que posar Mozart als infants els fa més intel·ligents o que hi ha 5 grans blocs seccionats d’intel·ligències múltiples.

Totes aquestes teories beuen normalment del sensacionalisme més barrut: es publica un article teòric o amb dades limitades i manipulades. Amb això, aquells més desemparats, els neuroplanistes com m’agrada anomenar-los afectuosament, s’hi agafen com si fos gairebé una descoberta equiparable a una experiència religiosa, perquè de cop i volta tot fa sentit, responent a l’experiència pròpia (i, recordem, limitada). Treuen rèdit d’una narrativa que els dona via lliure a les seves teories alternatives i que els proporciona ales per predicar aquesta veritat absoluta, tractant de descreguts a la resta de societat que no hi combrega. Això crea unes tàctiques de xoc (com l’estratègia del nou govern nord-americà) que generen un rebombori i desconfiança entre la societat, la qual entra en pànic, i comença a actuar des del “nosaltres contra els altres”. 

Aquestes estratègies de desinformació cridaneres, accessibles i que mobilitzen una resposta gairebé primal dins nostre, fan que 40 anys més tard encara hàgim de dedicar esforços científics a demostrar que l’autisme, el TDAH o la dislèxia tenen una base neurobiològica i no venen causades per vacunes, que tota la música clàssica fa el mateix impacte, però no ens puja punts en una escala de quocient intel·lectual, o que el cervell és una xarxa neuronal, i per tant ni només fem servir aquest 10%, ni podem ser més de l’hemisferi dret o esquerre o tenir un tipus d’intel·ligència concret. En canvi, sí que s’ha constatat que el nostre cervell optimitza certes vies, però com tot en aquest món, s’ha d’aprendre a interpretar els matisos. Un dels grans reptes que tenim com a societat no és només guanyar punts i deixar d’estar a la cua dels informes de rendiment escolar en comprensió lectora. És ensenyar interpretació lectora.