Sa Torre, com passa també amb Fartàritx, és un Manacor independent, un poble dins un altre. Elevat per damunt la resta de ciutat, les seves fronteres són clares: les avingudes per un costat, la ronda de Felanitx per l’altre i les vies del tren, al nord, delimiten una barriada d’extrarradi, un afegit quadriculat de cases econòmiques d’una altura, que va crèixer orgullosa als anys 50 i 60 del segle XX i que ara, passades les dècades, encara conserva la postal obrera (la plaça de les Perleres recorda el passat socio-industrial) en imatge i esperit. Sa Torre és culte i no ho sap. No embafa perquè, simplement, mai ha fet les coses per agradar a ningú més que a ella mateixa.

El barri s’assenta en una estètica eclèctica (no hi ha cap casa igual que dugui a entendre que hi ha hagut promocions) i lletja com un marès mal referit, en uns carrers assolellats (tret de l’avinguda dels Pins de Sa Torre els arbres són comptats) i en una traquil·litat guanyada a base de ser ignorats i no importar-nos. Perquè a la Mallorca contemporània és amagats com es perpetuen millor certs punts identitaris vitals, aquells que fan que quan et mires al mirall et reconeguis i puguis expandir les mires.

A Sa Torre hi ha pocs bars, pocs comerços, pocs serveis, cap museu, cap cinema… però té un element patrimonial de primer ordre, una escola aferrada, un centre creatiu com Ennigulart i la peculiaritat que a un mateix carrer, el de Sant Rafel, hi visquin tres capçaleres periodístiques de Manacor, des del Cent per Cent fins al Manacor Comarcal de la plaça de la Indústria, passant per aquesta mateixa, la Revista 07500. I això que poques vegades la notícia és a la barriada.

Poques. Aquest divendres sí. La segona Ximbombada de la plaça Berard, organitzada pels propis veïnats de manera espontània, fou com és Sa Torre: familiar, lliure i sense preocupacions pels horaris o les formes. Al voltant d’un fogueronarro (coronat per una merda, una llosca i una mosca emprenyadora, com a denúncia als propietaris de cans que deixen els excrements sense recollir), els Glosadors de Mallorca van impartir una classe magistral als més petits, per crear pedrera, per consolidar el fil d’unió fora de la massificació de Sant Antoni.

Una base que, després de sopar i amb la llenya cremada i acollidora, va florir en la fosca. Alumnes de Sa Torre i alumnes de Sant Francesc es van anar picant entre rimes, mentre els més experimentats recitaven tonades (picants en molts de casos, iròniques sempre) i els ja habituals (Xurí, Maribel Servera, Garba, Toni Vives, Toni Riera o l’actor Toni Gomila, també del carrer de Sant Rafel) desplegaven metralletes abeurades, dits apuntadors i rialles sonores. Glòria a les persones apassionades i feineres. Bona sort a la resta de manacorins.