El somriure permanent en ‘Un matrimoni de Boston’

Revista 07500

| Revista 07500

Dissabte passat, quan Emma Vilarasau apareix a platea per una porta lateral de l’Auditori de Manacor i baixa l’escala que la durà a l’escenari el públic la rep amb un gran aplaudiment. Com estima i valora Manacor aquesta gran actriu! També ho feia amb Anna Lizaran, que fa quasi dues dècades interpretava aquest mateix paper. Emma es familiaritza ràpidament amb els espectadors de les primeres files —“em cordes el collaret, sisplau?”—, complicitat que les actrius mantenen durant tota l’obra.

David Mamet és un dels escriptors més extraordinaris de la literatura nord-americana contemporània. “Un matrimoni de Boston” es va estrenar l’any 1999 i es va qualificar com una raresa pel fet d’estar protagonitzada per una parella de lesbianes en la societat retrògrada i masclista de finals del segle XIX. Per ser un matrimoni de Boston en sentit estricte calia que les dues dones disposessin de prou independència econòmica per no dependre financerament de cap home i, encara menys, estar mantinguda per un amant conscientment o inconscientment aliè als seus veritables gustos amorosos. No obstant les circumstàncies concretes de les protagonistes, el que fa Mamet és explorar les relacions d’amor en general. “Un matrimoni de Boston” parla d’amor, sexe i poder.
Segons diu Emma Vilarasau a una entrevista, “En una relació lèsbica l’amor és més important que la possessió”.

Pel que fa al llenguatge de l’obra original, Sellent, el traductor, detalla “És un text escrit a finals del segle XX, però situat un segle abans. Ressona molt Oscar Wilde amb la sofisticació del llenguatge, aquesta artificiositat, amb unes expressions de vegades usades amb poca exactitud. La parla de la criada és popular i contrasta amb la de les altres dues dones”.

El 2005 Josep Maria Mestres va marcar una fita al teatre amb aquest text en el Lliure gràcies a Anna Lizaran i un personatge que semblava fet a mida de la seva presència escènica. Gairebé dues dècades després el director torna a muntar l’espectacle amb part del repartiment original: Emma Vilarasau assumeix ara el paper de Lizaran, mentre que Marta Marco afronta l’antic rol de Vilarasau. Completa el grup la incorporació d’Emma Arquillué, que interpreta la criada que Marco va fer fa 20 anys.

Les dues, acompanyades per Emma Arquillué, filla de Pere Arquillué ben conegut per l’espectador manacorí, fan un treball màgnífic. Com exemple, és que cal ser grans actrius per passar d’un vestit victorià luxós amb collaret a ficar-se en unes ridícules teles amb barrets de plomes, convençudes que seran capaces de fer-se passar per espiritistes.

Mamet la va escriure tenint molt present els paràmetres habituals del teatre nascut a l’època victoriana. Però també i per damunt de tot la capacitat demostrada ja pel geni d’Oscar Wilde a l’hora de prescindir d’aquests paràmetres exhibint un enginy exemplar i deixant desvergonyidament despullades les hipocresies, les convencions i els absurds als quals s’enfronten els seus personatges.
I val a dir que allò que semblava una raresa llavors potser ho continua sent encara ara, quan ja hauria d’estar absolutament assumit i integrat en la normalitat.

Per acabar, i com anècdota, el collaret que du Emma Vilarasau és el mateix que lluïa la inmensa Anna Lizaran.

publicitat
07500 botiga

Vols comprar el teu exemplar?

publicitat
publicitat