La Sala Imperial ha perdut ja tots els seus trets referencials. Fa un dies va perdre el darrer: el rètol de neó tan característic de la seva façana d’entrada.

Ara, transformada en una església evangelista que tan sols espera els darrers permisos municipals per obrir, comença un nou camí, més de 70 anys després.

Pedro Navaja es dessagna en un carrer del barri vell de Ciutat de Mèxic mentre la nit calla. Enganyat, acaba admetent el destí anunciat uns anys abans a la cançó de Rubén Blades. A l’altra banda de la pantalla, a la platea, un grup de joves passa les darreres hores del capvespre de diumenge a Manacor. És 7 d’abril de 1985 i aquesta és la darrera sessió de cinema comercial que es projecta a la Sala Imperial. D’això ja en fa 40 anys.

El 2 de desembre de 1952, Guillem Grimalt dona a conèixer el nom amb què batejarà el nou cinema que acaba d’habilitar en un casal vell del carrer Rector Caldentey, al centre de la ciutat. Fa unes setmanes que ha demanat als veïns que proposin com s’ha de dir. 396 desitjos dels quals 25 coincideixen: Sala Imperial.

900 butaques

L’obra, de més de tres milions de pessetes, 713 metres quadrats i 900 butaques totals repartides entre platea i primer pis, arriba a concentrar 40 picapedrers durant setmanes, per aconseguir acabar a temps les àguiles de guix del sostre o els frescos decoratius de la resta de l’espai.

Segons explica la premsa de l’època i el detallat estudi Teatres i Cinemes de Manacor, de Dolors Domínguez i Margalida Febrer, el 30 de setembre de 1953, després de la pertinent benedicció i de la projecció del NO-DO del dia anterior, Gary Cooper i Mari Aldon donen el tret de sortida amb un programa doble compost per l’èpica Tambors llunyans i Hores de somni, una divertida comèdia musical amb David Niven. La recaptació inaugural es destina a les parròquies d’Els Dolors, Crist Rei i als pobres de la localitat.

De Manolo Escobar al bingo

La Sala Imperial sempre va ser un espai obert a iniciatives ciutadanes o privades, des dels cineclubs Aries i Perlas, fins a concerts, representacions teatrals (Xesc Forteza hi estrenava tradicionalment) o mítings polítics. La casualitat va voler, per exemple, que a principis de 1981 la sala acollís dos concerts completament diferents: la nit de Reis, Manolo Escobar omple horabaixa i vespre. Per 700 pessetes, l’espectacle inclou les actuacions d’Imperio de Triana, l’humorista Tony Antonio i el duet Voces de América. Cinc setmanes després, la companyia local estrena Gimnèsies i Pitiüses, de Guillem d’Efak, amb música d’Antoni Parera Fons.

El 13 de desembre de 1985, l’ajuntament de Manacor concedeix la llicència d’obertura perquè la Sala Imperial es reconverteixi en bingo. Quinze dies més tard obre les portes amb 350 socis, una capacitat per a 238 persones i 18 empleats. El 2012 tanca definitivament.