Jordà Barceló – DJ Barolec (Manacor, 1983) ha estat premiat com a millor DJ mallorquí de música techno als primers Mallorca Electronic Music Awards (MEM) que es van celebrar aquest dimecres al Teatre Xesc Forteza de Palma. Un reconeixement que equipara culturalment l’estatus de la música electrònica a la resta de l’escena.

– Què ha suposat per a la música electrònica mallorquina la creació d’uns premis anuals?

– Els premis MEM han fet que es reconegui institucionalment que la música electrònica també és cultura. I això és molt important per equiparar-la amb les altres.

– Vostè pràcticament va començar a punxar coincidint amb el boom del techno a Mallorca.

– Es podria dir que, encara que la música electrònica sigui anterior als anys 90, aquí va començar a guanyar força amb l’escena de discoteques. L’experiència d’anar a una sala per veure un DJ no es va popularitzar fins fa 30 anys, amb el house i el techno. Vaig punxar per primera vegada sent adolescent al Carreró de Portocristo, que era el lloc on t’iniciaves en la marxa nocturna si eres de la zona de Manacor. Record que va ser al pub Golf on vaig decidir que això era el que volia fer. Quan vaig veure arribar el DJ Mario Álvarez com una estrella, amb un amic que li pduia les maletes, vaig pensar: “Què és això?”. Punxava un house underground que no s’escoltava gaire en aquella època. La gent pujava als bancs de pedra del local per veure millor el que feia, els scratches… Poder dominar la pista així és increïble.

– Era fàcil trobar material per punxar?

– No gaire. Men record anar de Manacor a Palma amb una moto de 49 cc només per això. Allà començaven a arribar els primers discos a Tocata, a Discos Oh! de Juan Campos o a Virus, al carrer Aragó. Àngel Costa o Isaac Indart eren els noms de moda. Patinar, comprar discos, la PlayStation… Moto, punxar i tenir al·lota era al que aspiràvem els joves del meu entorn. A un amic li van comprar un tocadiscs per haver tret bones notes; després a un altre també… i així vam començar a anar de casa en casa provant i organitzant les primeres festes privades.

– Doni’m una petita lliçó: quines són les diferències substancials entre el house i el techno?

– El house prové sobretot del funky i va a 123 beats per minut (bpm); és més lent, harmònic i instrumental. En canvi, el techno és més ràpid, contundent i industrial, per dir-ho d’alguna manera. Prové de Detroit, on la indústria era molt potent i el renou de les màquines va influenciar el seu so.

– El techno cada cop va més ràpid?

– Si tens 17 o 18 anys i et tanquen a casa per una pandèmia, quan surts vols viure ràpid tot el que t’has perdut. Per això crec que ara el so és més revolucionat i contundent. Velocitat i duresa… és més hardcore.

– Tornem al Carreró: a quin pub va començar a punxar de veres?

– Al Carreró vam formar un grup de col·legues. El primer lloc on van confiar en nosaltres va ser al pub s’Òliba Club, on en Miquel Gallego ens va permetre punxar vinils un divendres. Amb la primera festa va veure que això funcionaria bé, i aviat també va dur-hi altra gent important de l’escena balear.

– D’on ve el seu nom artístic?

– Barolec ve de girar les darreres lletres de Barceló, que és el meu llinatge. Ho vaig ‘copiar’ de DJ Marc Marzenit… Un dia li vaig demanar si era francès. Em va explicar que en realitat es deia Martínez. Vaig cercar Bartolec a Google i no hi havia res, així que vaig saber que aquest seria el meu nom. Com a DJ Barolec el meu estil més pausat, perquè em reconeguin com a tal. Al principi em feia dir simplement Jordà, però en moltes festes em feien punxar a primera hora, quan calia un ritme més tranquil. Així que per no confondre el personal vaig adoptar aquest altre nom.

– Es considera un DJ vocacional?

– Totalment. En realitat ho faig perquè m’agrada moltíssim. He pensat a deixar-ho més d’una vegada… però és el que més em satisfà. Aquesta és la fórmula perquè també gaudeixi la gent que m’escolta. De fet, diria que som més clubber que DJ. És a dir, pas més gust quasi d’estar a la pista que a la cabina. Perquè des de baix pots notar el que la gent demana i el que més li agrada. És imprescindible adoptar aquest lloc de tant en tant per no perdre el contacte i tenir aquest feedback.

– És inevitable relacionar la música amb les drogues o és una reputació ampliada?

– Quan punxes has d’anar clar i saber el que fas; si no, és impossible mantenir sempre el mateix nivell. És cert que al món de la música electrònica hi ha drogues, però n’hi ha per tot… El que passa és que estam més estigmatitzats perquè és un estil on això mai s’ha amagat, a diferència d’altres. Alguns sempre ens han assenyalat amb el dit mentre tenen l’altra mà a la butxaca. També perquè és un estil musical molt físic, que requereix certa resistència, i d’aquí que el consum pugui tenir més ‘lògica’.

– La seva professió és compatible amb tenir una família?

– Miri, de jove era molt caparrut i si havia de deixar dinars familiars per la música, per exemple, ho feia. Era la meva prioritat. I això al principi genera dubtes i poca empatia en moltes persones del meu voltant. El fet de treballar de nit influeix, és clar… però és això, una feina. També hi ha bombers o policies que tenen horaris nocturns i tenen dret a tenir una vida familiar, no? És cert que sempre estic en contacte amb gent de festa, però en aquests moments jo estic treballant. Aquest reconeixement ha fet que la família i els amics em vegin d’una altra manera, i això és d’agrair.

– En quin estat de salut es troba l’escena electrònica mallorquina actualment?

– Ara l’escena està més viva que mai! Res a veure amb els temps de la Guerra de l’Iraq i del president Aznar. Ho recordo perquè aquell any 2011 hi va haver molts caps de setmana sense ni una sola festa de música electrònica a tota l’illa! El que passa és que ara potser és més important tenir una marca pròpia que ser bo. Abans pesava més la tècnica; ara, a més, has de ser especial.

– Es pot ser massa vell per ser DJ?

– Mai es és massa vell! Miri Jeff Mills, que pràcticament va ser l’inventor de l’estil i encara està en actiu!