“Manacor fou un punt molt important d’aquella nova onada musical que va arribar amb els 80”

Revista 07500

| Revista 07500

Juan Antonio Forés Pinxo és, amb seguretat, un dels majors experts en la societat mallorquina dels anys vuitanta. Social, cultural, però sobretot musical. Aquest dijous 23 de gener, tant ell com el productor Xesc Mulet seran al Teatre Municipal de Manacor per presentar Mallorca 1983. Signes a l’arena, una pel·lícula documental sobre com l’ona expansiva de llibertat que venia de Madrid, després de la mort del dictador Francisco Franco, va influenciar la música illenca i la seva evolució durant els primers anys de la dècada. Ho faran gràcies a l’organització del Cinemaclub 39 Escalons.

D’on parteix la idea del documental?

Ve del projecte MallorcaNochentas en el que duc treballant els darrers 15 anys. Vaig començar poc a poc… però amb el pas del temps ha agafat una dimensió de material recuperat tan notable, que en un dels molts encontres que he tengut al llarg dels anys amb Xesc Mulet (responsable de la productora La Perifèrica) vam decidir convertir-ho en un documental. En principi no li posàrem data, però després de la pandèmia en veure que ja sen començaven a anar molts amics, decidírem tirar cap endavant.

Com recopila tot aquest material, d’on li arriba?

La inquietud va sorgir de navegar per internet i de contactar amb un parell de persones que fèien una cosa semblant a altres ciutats com Alacant, Múrcia o Màlaga, que havien creat webs rescatant maquetes i informació de grups locals dels vuitanta. Uns d’ells, el que duia la web de Múrcia em va dir: “llegeix-te el llibre ‘Cabello de Ángel’ de Fernando Merino sobre el pop-rock a les Balears, i anima’t al fer una cosa semblant. Allà hi tens tota la història”… i així ho vaig fer. Poc a poc es va anar passant la veu i vaig poder contactar amb grups que començaren a passar-me el poc material que guardaven: maquestes, pósters, discos…

Ha costat?

Sí perquè ho has de fer durant el teu temps lliure. Però paga la pena. Fa un poc més de 10 anys tot això ja es va convertir en una exposició a la Misericòrdia… i ara en un documental.

Quin fou el fil conductor de la Movida Madrileña amb Mallorca?

L’arribada aquí d’uns promotors vinculats amb el segell Pancoca, que alhora distribuia a Mallorca material de Discos Dro, o Grabaciones Accidentales. Eren unes persones que venien d’Astúries encara que eren coneguts com els bascos. Començaren a organitzar concerts entre 1981 i 1982, duent a Mallorca grups peninsulars de moda. Fins que Mallorca es va convertir en una de les aturades imprescindibles dels nous grups que sorgien. Per aquí passaren Aviador Dro, Derribos Arias, Alaska y los Pegamoides, Seres Vacíos… eren un punt que tots volien incloure a les seves gires. Els grups mallorquines que pegaren el bot a la península, en canvi, ja foren posteriors, del 1984 i el 1985. Els primers foren El Primer Tercio, Peor Imposible, Cerebros Exprimidos, Furnish Time… Posteriorment La Granja, La Búsqueda, Montenegro etc. Pero no n’hi hagueren en realitat tants; a la inversa no era gens senzill.

El documental és més un exercici de nostàlgia o per voluntat de tenir un document històric?

Hem intentat fugir de la nostàlgia i dels documentals estàndars. No hi ha entrevistes a l’ús; tret dels quatre personatges principals de la pel·lícula, no n’hi ha de personals en que es vegi la cara de qui parla, sinó que més bé són taulades al voltant d’unes cerveses a un bar i xerrant sense un guió previ, de forma improvitzada. Però és clar, un periodista ens va dir un cop: “És difícil allunyar-se’n si estàs rememorant aquells anys…”. Ho hem fet cercant anècdotes perquè sigui molt més dinàmic. Tot amb un nexe d’unió amb un supergrup que surt i que creàrem per a l’ocasió, fent versions de Pere Pla a la Sala Sabotaje. El que volíem sobretot era no avorrir amb el relat de quatre vells de 60 anys, que recorden el que va passar en fa 40.

Signes a l’arena, el títol, és per la cançó?

Sí, és per la cançó Fex Caduc, amb la que Furnish Time guanyàren el primer Concurs Pop-Rock de Palma 1983. Amb en Pere Pla precisament en vaig estar parlant molt d’aquest projecte. Quan va morir ja l’havíem començat. Li agradava molt la idea d’anomenar-lo així.

Per què el 1983?

Perquè per a mi fou el moment àlgid del canvi. L’any en que es va celebrar el darrer Selva Rock, que fou una icona del moviment anterior, i en que, com deia, va venir el primer Concurs Pop-Rock de Palma on es va començar a donar veu a nous grups mallorquins.

Quin era el grup mallorquí que creu que en aquells moments tenia més projecció?

Furnish time tenia una qualitat molt superior a la que hi havia per aquells anys a l’illa. Tengueren la sort de tocar com a teloners dels Smiths davant 300.000 persones al paseo Camoens de Madrid, l’any 1985. Fou gràcies precisament a aquells promotors asturians dels qui parlava abans. Crec que es deien DPM (De Puta Madre Producciones). Furnish estaven al punt més alt. Al dia següent d’aquell concert havien d’entrar a gravar el seu nou LP amb, ni més ni manco, que Nuevos Medios, el segell que editava a Golpes Bajos, per exemple. Però quan arribaren a l’estudi, el tècnic els va rebre amb la notícia que l’enregistrament s’havia cancel·lat. L’amo del segell els va dir que a darrera hora els havia sorgit un nou grup que li feia més ganes, i que ja no li quedaven més doblers. Aquell grup era Semen Up. Això va fer que quedessin molt desmoralitzats. És cert que després arribaren a enregistrar el disc de forma més independent, però no van arribar al suport que havien de tenir.

Parlau supòs de les drogues i els seus estralls als anys 80

Se’n parla com un punt o factor important d’aquella època, està clar. No tot fou color i alegria. Es va quedar molta de gent pel camí a conseqüència del consum. El sida i l’heroïna van pegar molt fort. Era una perfecta desconeguda per als joves… Si eres guai havies de provar l’heroïna, semblava que t’havies de punxar per estar de moda.

En sortiren també de grups referencials a Manacor? En parlau?

És clar que sí! Uns dels punts importants d’aquella nova onada fou Manacor, sobretot amb la gravació del single En dissabte de MAC, al 1982, abans del Pop-Rock; Christian Volker, Toni Nicolau amb Peppone, Plàstics No… i a prop de Manacor, Felanitx també fou bressol de grans grups com Corpus Christi… En realitat al documental ens aturam al 1985. Molta de gent ens comenta que mancaria una segona part.

I serà així?

Primer hem de reposar tot això, donar-li promoció al documental i que la gent el conegui. Tengui en compte que encara no s’ha fet l’estrena oficial, que la farà IB3 Televisió com a coproductors que són, pel març o abril… després botarà a plataformes i mirarem d’anar a qualque festival de la península. Ha de rodar. Després hauríem de mirar si tenim temps i ganes de fer-ne una segona part.

En una frase, definieixi aquells temps, la Mallorca musical dels anys vuitanta

Sempre dic que l’època que tu creus més important és aquella que et toca amb 18 anys, i per a mi fou la de principis dels vuitanta. Un temps de recerca de la llibertat, on pensaves que qualsevol cosa era possible, amb relativa poca censura i que estava oberta a noves expressions culturals, musicals, fanzines, ràdios… era un no aturar després de tantes dècades de dictadura. I sobretot sense xarxes i sense mòbils… avui ho expliques i costa d’imaginar. Havies d’anar als bars on sabies que hi hauria la gent que t’interessava.

Què n’espera del col·loqui posterior a la pel·lícula?

Que poguem reflexionar i intentar respondre als dubtes que poguem. També duré alguns Llibres-CD de l’homenantge a The Cure editat fa poc.

 

 

publicitat
07500 botiga

Vols comprar el teu exemplar?

publicitat
publicitat