La majoria de les cures a persones dependents per raons de salut es fan a l’interior de les llars i són de caràcter no remunerat, i només una petita part són proveïdes per les institucions sanitàries formals. No sempre l’entorn familiar es presta a cuidar, a ser pares dels nostres pares. I si hi ha un cuidador constitueix la part invisible de l’anomenat “iceberg del benestar”, en què la part visible correspon als serveis formals de cura i només en ocasions. Trobades familiars que en principi haurien de ser d’aparent normalitat, i que en qualsevol moment, per qualsevol causa (en l’ obra de teatre “ Amnèsia “ que podren veure aquest dissabte l’Alzhèimer de la mare) acaben esdevenint una tragicomèdia.
No éssent el tema nou i que en principi no hauria d’oferir gaires novetats, sí que en mans de Nelson Valente, un mestre en reflectir el realisme quotidià de moltes nissagues familiars és capaç de començar amb un somriure que s’encomana a l’auditori, en un ambient ple de presumpta felicitat, i acabar fent caure punyals sobre els personatges.
Nelson Valente és segurament l’autor i director argentí amb més presència als nostres escenaris des de fa uns anys. En concret, des de l’estrena d’ la fantàstica” El loco i la camiseta.”
El teatre de Valente es mou en el terreny de la comèdia naturalista de famílies disfuncionals. És a dir, famílies on un dels individus trenca la lògica de comportaments, de pensaments i de relacions i es converteix en el detonador de les autèntiques actituds vitals de la resta de la família. Comèdies amb un punt còmic travessades per elements dramàtics que sovint gelen el que fins aquell moment era una dinàmica i entretinguda trobada familiar.
A Amnèsia hi ha totes les constants del teatre del creador argentí: una família, un espai realista i un element pertorbador.
Però sempre apareix una corrent d’aire fresc que s’agraeix en temes complicats, i que acaba oferint una perspectiva de col.loqui i de reflexió davant del drama de la mare que ha perdut la memòria i de la pressumpte responsabilitat dels fills , dos d’ells amb les respectives parelles, presumint del que son, i una tercera filla la malhumorada, però en definitiva l’únic element familiar que ha tingut a la mare sota la seva custòdia, davant la negligència dels germans, una perspectiva tan real com la vida mateixa. Una dóna la cara i els altres la giren, fins que s’acaba plantejant una situació d’emergència. I què més dolorós que deixar un germà sol en què potser és la tasca més difícil de la vida adulta, ser pares i mares dels nostres pares?
A l’Auditori de Manacor “Amnèsia ” de Nelson Valente qui també fa de director, està interpretada per Mercè Aránega, Anna Moliner, Míriam Iscla, Joan Negrié, Victòria Pagès, Biel Rossell.
En un poble de Catalunya, una família planifica passar un cap de setmana junts a la casa on viu la Griselda amb la seva mare, la senyora Josefina, que no vol (o no pot) enfrontar-se a la realitat i decideix viure dins de la poesia. Els seus altres dos fills són el Marcel i l’Eulàlia, que venen amb les seves parelles: la Cèlia i el Sam.
Una pregunta empesa per un desig personal provocarà un caos: “Algú pot quedar-se un temps amb la mare?”. Aleshores apareixen l’egoisme, el masclisme i la mentida, i es genera un moment insostenible que els portarà a un final inesperat.
Al mal de veure els nostres pares envellir pot sumar-se un bàlsam al remar junts amb els qui s’han compartit els anys de criança o el desgust de veure la família fallar. Cadascú tria, que la vida és llarga però no tant…