Fa només unes setmanes que Rubén Gallardo (Felanitx, 1992) sen va dur el premi internacional al millor compositor del Films InFest Festival de Nova York, per la banda sonora de la pel·lícula Mirror Stacy, un drama que l’ha duit a aconseguir un dels seus somnis: ser premiat als Estats Units i que això pugui servir com a trampolí per poder triar nous projectes que el duguin a Hollywood. I és que encara que dugui 10 anys d’experiència, la carrera acaba d’enlairar-se. Amb l’estudi a Manacor, ens conta com és posar música a imatges i donar emoció i vida a les escenes.

-Comencem pel principi. Quan es va començar a interessar per la música?

-Monpare ja era músic a un grup que es deia Rupits, així que des dels 3 o 4 anys ja record estar envoltat d’instruments. Un piano, una guitarra… però el que realment sempre em va interessar més de ben petit va ser la percussió. Quan mamare menys s’ho esperava ja era dins la cuina agafant qualsevol cosa per fer renou.

-Sap tocar de tot idò

-Sí, una mica de tot, també el baix elèctric, la flauta travessera, el saxo, alguns instruments ètnics… Com a compositor sempre va bé saber tocar un poc tot per poder incloure certes sonoritats quan és necessari, per anar provant tessitures.

-Passa pena que la intel·ligència artificial acabi llevant-li feina?

-No massa. És cert que existeixen llibreries virtuals i que la IA et pot solucionar moltes coses i crear melodies, per exemple. Però pens que així només es perd l’ànima i el toc diferent que tot compositor ha de tenir. La música és l’ànima de qualsevol història, sigui del gènere que sigui. És preciós quan arribes a tenir la teva pròpia signatura com a autor. Hans Zimmer o John Williams, per dir-ne dos, és evident que la tenen.

-Com sen va tèmer d’aquest premi internacional a Nova York?

-Ha estat una mica per sorpresa, perquè és complicat endur-sen un premi com aquest. Si bé és cert que estava nominat amb quatre pel·lícules distintes i tenia més opcions, no m’ho pensava mai. Fins que la directora em va enviar un missatge donant-me l’enhorabona, nomen vaig fer a la idea.

-Com aconsegueix formar part d’un projecte?

-Hi ha dues maneres. A porta freda, fent de comercial i oferint els teus serveis a portals especialitzats que demanen professionals per acabar de fer l’equip. O bé que, quan ja et coneixen, et recomanin i vagis agafant un nom dins la indústria.

-Necessita tenir imatges per poder començar a treballar o es guia també per arguments i conceptes?

-Sempre als directors els deman tres coses per començar a treballar: tenir el guió definitiu de la pel·lícula, el guió musical per saber quan ha d’entrar una determinada tessitura, i finalment les imatges. Normalment treball a posteriori quan el muntatge ja està fet. És quan veig les imatges que puc percebre i connectar amb el que estan vivint o patint els personatges.

-El cinema també va arribar de petit com la música?

-Sempre m’ha agradat. Abans de tenir més feina procurava anar-hi dues o tres vegades per setmana. En realitat veig l’art com un conjunt de coses que sempre m’han interessat. De fet primer vaig tenir una companyia de teatre on també actuava; després vaig muntar un grup musical amb un cosí… que és quan vaig començar a composar música, heavy primer i un poc més sinfònica més tard, quan entràrem en contacte amb altres bandes de la península.

-Quina fou la seva primera banda sonora?

-És una història molt curiosa, perquè fou una mica de casualitat. Tenia un amic que estudiava cinema a Madrid i que, durant els estius tornava a Mallorca per filmar alguna cosa. Era 2015 i la peli es deia Zero. Jo per aquells temps feia de tècnic de llums i so. Volia il·luminar unes escenes i em va demanar ajuda. Després em va dir si faria una melodia al piano per una altra escena… al final el film es va estrenar a la sala Rívoli de Palma, dins un festival on vaig acabar per ser premiat!. No en tenia ni idea d’on anava; em van asseure devora l’actriu Claudia Cardinale. Jo al·lucinava. Aquest guardó me va obrir moltes portes i sobretot em va ajudar a saber què era el que volia fer a la meva vida. Poc després Toni Caimari i l’actriu Macarena Gómez me cridaren per un projecte a Madrid, i fins ara.

-Vostè pot mirar tranquil·lament una pel·lícula al cinema o sempre s’està fixant en quan entra o com sona la música?

-Difícilment puc disfrutar [riu]. Sempre penses, jo ho hauria fet d’una altra manera. Em fix en la qualitat del so, si hi ha coses virtuals o no etc. Però tot això no lleva que en molts de casos m’arribi a emocionar quan una banda sonora és intensa.

-A quin gènere li agrada més posar música?

-El que domin més és el drama. Però no faig distincions a l’hora de treballar. Tot i això li confessaré una cosa: encara que sembli tot el contrari, el més complicat és posar música a una pel·lícula d’animació.

-Per què?

-Per la gran varietat d’accions diferents que pot haver-hi en pocs segons de diferència. Entre 2023 i 2024 m’he encarregat de la banda sonora d’una pel·lícula anomenada Spring, que de fet ha estat el meu primer projecte d’animació… i ho he pogut comprovar.

-Un mal guió es pot arreglar amb una bona música?

-La banda sonora pot treure una pel·lícula endavant, salvar-la… però també enfonsar-la. La música et fa entrar a l’essència, però si un moment és dramàtic, per exemple, no basta amb crear una música adient, has de saber també què vol transmetre el director amb allò, si li vol donar un toc de comicitat o ho vol deixar en silenci o amb els instruments mínims. Pots fer una música superèpica i no ser el que l’escena necessita…

-Com els passa a molts escriptors, una banda sonora s’acaba o s’abandona?

-Més bé s’abandona. Quan després l’escoltes en el moment de la projecció, penses que sempre hi ficaries o llevaries coses. Està clar que allò més important, però, és disfrutar del procés de creació. De cada cop ho disfrut més.

-Què li agradaria que passés els pròxims anys?

-Que els projectes que m’arribin tenguin cada cop més força… fins arribar a la meca, a Hollywood. De fet ara mateix entre el 60 i el 70% dels projecte en que estic treballant són de fora d’Espanya. En aquests moments faig feina en pelis de Nova York, Londres o Sydney, a Austràlia. També enguany he començat a fer feina a La Societat, un documental basat en la pel·lícula de J. Bayona, La sociedad de la nieve.

-La seva supòs que encara és una feina una mica autogestionada

-Som el meu propi mànager i el qui duu els temes legals [somriu].

-Per acabar, un compositor i una pel·lícula preferida

-Hans Zimmer, ho tenc claríssim; i la pel·lícula seria Interestellar (Christopher Nolan, 2014). La banda sonora és seva.