Sant Antoni. Necessitat col·lectiva, celebració o banalització de la festa?

Revista 07500

| Revista 07500

Sant Antoni és una de les festes més esperades i sentides pels manacorins i manacorines; ens uneix i ens identifica com a poble; per això es viu amb intensitat, amb respecte i, darrerament, amb la incòmoda massificació, una cosa que segur no esperava fa més de mig segle Mossèn Mateu Galmés, entre d’altres, quan va impulsar la recuperació de la festa.

La cultura del festeig és tan antiga com la humanitat. Allò que canvia són les maneres de celebrar. La festa significa un triomf sobre l’adversitat. És una cosa pulsional, instintiva. La necessitat de festeig és una necessitat bàsica de la comunitat. La festa actua com a vàlvula de fugida del malestar cultural. El desenvolupament cultural implica una renúncia. La festa habilita permisos que en altres contextos no es podrien donar. Tots ens mereixem celebrar l’alegria de viure. Ningú no pot acceptar l’aclaparadora realitat. Per això hi ha els refugis com els somnis, la literatura i la festa. La festa és un refugi.

Encara que ningú dubta que festejar és bo i forma part de la vida, alguns especialistes qüestionen les formes actuals i fins i tot parlen de la banalització ja que últimament tot és festeig i no hi ha celebracions. La festa i la celebració no són el mateix. El festeig remet a festa, a alguna cosa divertida. En canvi, celebració es remet a la història del Sant a qui es devociona i, malauradament, la gran majoria sols no en coneix la història.

Sant Antoni Abat va viure retirat al desert fent penitència. Amb ell varen arribar alguns deixebles que varen continuar el seu exemple; poc després de morir el sant un d’aquests seguidors en va escriure la vida; és la “Vita Antonii” de Sant Atanasi. Sant Antoni va ser tengut des del primer moment com a miraculós, però fins molt més tard no se’l va encomanar la tasca de guarir la malaltia del “foc sagrat” i la protecció dels animals.

Va ser a finals del segle IX quan nou cavallers francesos varen decidir partir cap a Bizanci a la recerca del cos d’Antoni l’Ermità, l’anacoreta d’Egipte, canonitzat com a Sant Antoni Abat o de Viana, aquest nom pres del poble francès on són les relíquies, actualment Saint-Antoine-de-Viennois. La tornada va coincidir amb la propagació d’una de les pitjors epidèmies conegudes de l’Europa medieval, l’anomenat “ignis sacer” o foc sagrat, que té com a símptomes la gangrena de peus, cames, braços i mans i les extremitats que es momifiquen i cauen, a més de provocar al·lucinacions, convulsions i avortaments.

Al segle XI va començar a adquirir fama de guaridor d’aquesta malaltia llavors en alça i difícil de guarir. Els afligits de foc sagrat anaven en peregrinació a l’església de Sant Antoine de Viennois. Com que eren molts els malalts que s’hi havia d’atendre es va fundar una congregació religiosa a aquest efecte, els Antonians, que amb els seus hàbits negres i creus blaves foren durant segles els distintius d’una de les ordres religioses més enigmàtiques i desconegudes de la Cristiandat.

L’ordre antoniana atenia els pacients en un hospital contigu a l’església; a Palma, a l’església de Sant Antoni al carrer de Sant Miquel. Sembla que els religiosos, per sustentar tants malalts com arribaven, compraven porcs, que els fidels alimentaven; aquests porcs especialment dedicats al sant duien al coll una campaneta amb la creu en forma de Tau, que era símbol de Sant Antoni. Tau és la lletra hebrea i grega que feia servir Sant Francesc com la seva signatura, molt utilitzada per l’església per la seva semblança amb la creu.

Altres tradicions afirmen que Sant Antoni va començar a ser advocat dels animals des que una vegada va curar un porc malalt; la fama obtinguda com a «sanador de porcs» es va estendre posteriorment fins a convertir-lo en protector de totes les bèsties domèstiques.

Respecte a la representació del porc al costat de l’eremita, en talles, pintures i gravats hi ha altres versions: potser el porc representi els animals que el sant empara, però també que en el porc encarni el dimoni, que, després d’haver estat vençut pel sant, va ser condemnat a seguir-lo fidelment sota la figura d’aquell animal. Aquesta darrera versió recull les més velles tradicions de l’Antiga Església, heretades del judaisme, segons les quals, els porcs, animals prohibits i immunds per als jueus, són estada de dimonis.

La història dels Antonians a Espanya està directament relacionada amb el Camí de Sant Jaume, ja que Castrojeriz, poble emblemàtic del camí a la província de Burgos, va ser el lloc triat per establir el primer convent espanyol, fundat el 1146 sota el patrocini d’Alfons VII. El convent, avui en ruïnes, disposava d’un santuari esplèndid i d’un hospital on els pelegrins trobaven alleujament a les moltes malalties ocasionades per la duresa pròpia del camí, ja que l’ordre antoniana va ser creada amb fins hospitalaris, si bé la seva especialització era a la curació del “foc sagrat” o “ foc de Sant Antoni”.

Els pelegrins demanaven als clergues de l’ordre de Sant Antoni, que tenien hospitals dedicats completament a l’atenció d’aquest mal al llarg de la ruta, que toquessin les extremitats amb el bàcul en forma de Tau, o que els donessin petits escapularis anomenats Taus, o que els alimentessin amb pa i vi beneïts amb el bàcul abacial també en forma de Tau. De mica en mica, mentre recorrien el camí, els malalts milloraven. En arribar davant l’Apòstol estaven totalment guarits. Però en tornar a casa, passat el temps, tornaven a emmalaltir, tornaven a peregrinar i tornaven a guarir. Aquestes infal·libles curacions “miraculoses” varen ser part de la legitimació del poder de Sant Jaume i de l’ordre de Sant Antoni a Europa.

Avui dia se sap que el foc de Sant Antoni és una malaltia vascular, coneguda actualment com a ergotisme, que es contrau en ingerir de manera habitual aliments contaminats amb toxines produïdes per fongs paràsits que es troben fonamentalment en el sègol. Molts llocs d’Europa tenien com a base de la seva dieta el pa de sègol, al contrari d’Espanya on era més habitualment el pa de blat, la qual cosa explica les curacions i les recaigudes.

I tornant a la festa, divendres passat en el Molí d’en Costa la Plaça de la Concòrdia quedà petita pels santantoniers amb ganes de bauxa que cantant amb els papers blancs a l’aire, contrastant amb el negre de les dessuadores, donaren fe de com l’assaig dels Goigs aixequen cada anys més passió. Tenim una setmana plena de fervor. Un posada en marxa per preparar-se per la festa grossa de la revetla de Sant Antoni.

VISCA MANACOR I VISCA SANT ANTONI!

publicitat
07500 botiga

Vols comprar el teu exemplar?

publicitat
publicitat