Es podrà veure a La Fornal els dies 25 i 26 de gener
Sergi Mateu, és un dels actors destacats del teatre català. Nascut a Sabadell ha pogut realitzar una llarga i dilatada carrera professional al teatre (La Gavina, Leni, Sempre teu), al cinema (La ràdio folla, Laura a la ciutat dels sants, Souvenir, La febrer d’or) i la televisió (Hospital Central, La Riera, Secrets de família). El pròxim 25 i 26 de gener serà a la Sala la Fornal de Manacor.
No ve sol, ve acompanyat amb un text, per cert traduït per ell mateix, un molt bon text, ple de silencis, pauses i acotacions, d’un dels grans mestres del teatre contemporani Samuel Beckett, premi Nobel de literatura l’any 1969. De tant en tant només els grans actors s’atreveixen a interpretar-ho. I ni Beckett ni Mateu, venen sols, arriben a Manacor amb un antic conegut de la casa (havíem coproduït L’Amant de Harold Pinter) l’excel·lent director d’actors Boris Rotenstein, l’home que va abandonar l’URSS, que va deixar Sant Petesburg als inicis de la Perestroika per instal·lar-se a Barcelona, on ha esdevingut, des del primer minut, un director reconegut. Amb aquests vímets estam convençuts que les nits del 25 i 26 de gener seran a La Fornal dues grans nits de teatre. I no només per això si no per ser una peça estranya, de col·leccionista i que tot bon espectador l’hauria de veure i gaudir-la.
Krapp té 69 anys, envellit, solitari. Acostuma a gravar-se en una cinta com si esdevingués el seu diari personal. Però avui s’asseu per escoltar una cinta enregistrada per ell mateix de quan en tenia 39. Allà, el seu jo del passat, comenta que acaba d’escoltar una cinta de quan tenia 20 anys i després explica un passatge de la seva vida. Fragmentat, experimental, sovint ampul·lós, el vell Krapp ho comenta amb gestos i mirades. Fins i tot, arriba a manipular el missatge original aturant-lo, avançant o tornant a escoltar alguns fragments. Aquest anar i venir en l’eix cronològic fa que anem entenent els talls de vida a poc a poc i els anem reconstruint dins del nostre cap.
L’última cinta de Krapp es va estrenar el 1958 al Royal Count Theatre de Londres. Fou dirigida per Donald Mc Whinnie i protagonitzat per Patrick Magge. Dins la dècada del anys 70 Fernando Fernán Gómez la va interpretar en format pel·lícula per TVE.
Em venen al cap molts interrogants de com serà aquesta peça feta per un director tan personal com Boris. I com serà interpretat per un Sergi Mateu, galant i home d’èxit.
L’Última Cinta de Krapp podrem definir-la com una crisi d’identitat? Una renúncia constant a les anteriors etapes de la nostra vida, joventut i maduresa per no haver complert les expectatives creades, tant com a individu com a col·lectiu?
L’obra de Beckett, és plena de silencis, pauses, acotacions. Com si enfrontaran l’actor i el director que són ambdós creadors d’un espectacle per ser fidel al text?
Què ens seduirà d’aquest llop perdut que es Krapp contínuament en expectativa i amb un interès teatral enorme?
Es diu que aquesta obra és la més autobiogràfica de Beckett, on s’enfronta al seu passat des d’una posició del present. Un fet que segurament ens toca a tots.
El crític Lluís Mayenc diu de l’espectacle:
“Beckett és conscient del poder evocador del llenguatge i és per això que en totes les seves obres hi juga un paper central però també és igualment cert que el porta fins als seus límits. En aquesta obra tota la càrrega narrativa i bona part de l’acció està centrada en un discurs enregistrat i com aquest és llegit pel seu emissor 30 anys més tard. En cap moment sabem per quin motiu fa i guarda les cintes però l’obra ens regala, tal com anticipa el títol, una última cinta que respondrà amb força l’anterior. Boris Rotenstein és fidel al text original i, sobretot, és fidel a si mateix, a la seva llarga trajectòria i el seu precís treball amb els actors. Rotenstein no és la primera vegada que s’enfronta al dramaturg irlandès ni tampoc a L’última cinta. De fet, va ser el primer a portar Beckett a l’URSS (a la Casa dels escriptors de Leningrad) amb aquesta mateixa peça l’any 1968, només deu anys després de la seva estrena.
A banda d’un molt bon text i un director molt afinat aquesta peça requereix un actor que la sostingui. I aquest és en Sergi Mateu. Quan l’actor trepitja l’escenari ja veiem tota la càrrega que porta al damunt. La manera de pelar un plàtan o mirar una cinta el fa únic i interessant. No són simples activitats quotidianes sinó que les converteix en potents accions físiques plenes de significat”.
Joan Gomila