El terme ancià deriva de la paraula llatina antianus, i significa que va davant o que és anterior.

I quan definiríem que una persona és “vella”? La resposta varia segons l’edat. Si tens menys de 30 anys, els estudis mostren que és probable que diguis que la vellesa comença als 60. Si en tens entre 40 i 50, en podries posar 70. Si tens 60 o 70 anys, la teva definició de “vell” podria ser d’uns quants més. De tota manera a caldera vella, bony o forat.

La societat actual, és una societat que no valora la gent gran, és una societat que només valora les coses en funció de la seva utilitat, i en aquest sentit, la tònica general, és pensar que la gent gran no serveix per a res. Per a moltes persones, els ancians no són més que una molèstia, un destorb del qual cal desprendre’s.

Ja des de la Grècia Clàssica, les lleis obligaven a respectar els més grans, però evidentment i tenint en compte la mofa que es feia dels ancians a les comèdies gregues, no tothom acatava aquesta norma. Encara que filòsofs com Plató relacionen la vellesa amb la virtut (areté) i la vida feliç. Aquest fidel deixeble de Sòcrates afirma el següent en relació amb la vellesa:

«Però aquell que no s’ha de retreure res abriga sempre una dolça esperança, benefactora, nodrissa de la vellesa.»
Plató. “La vellesa”. La República, Llibre I

Però el seu moment de glòria el van viure els ancians a les cultures primitives. Aquestes cultures veneraven la gent gran els qui consideraven savis i coneixedors de tots els secrets de l’univers, que mantenien contacte amb els déus. Com més edat tingués l’ancià, més respectable era aquest. La longevitat de les persones, al contrari que en èpoques posteriors, era símbol de saviesa i motiu d’admiració, ja que els ancians tancaven a la memòria tot el saber dels seus avantpassats.

Però la cultura occidental, hereva de la tradició grega-judeu-cristiana, va esborrar de la memòria popular la idea que relacionava la vellesa amb la saviesa, la virtut i la felicitat. El sentit de la paraula vell va adquirir un caràcter pejoratiu que va continuar durant l’Edat Mitjana, el Renaixement i l’Edat Moderna, i que ha llegat fins als nostres dies. A partir de Grècia, allò bell, allò nou, allò jove posseeixen una connotació positiva, mentre el contrari, allò lleig o allò vell, es considera una cosa negativa i no desitjable.

Avui més que mai la gent vol romandre eternament jove i recorre a tècniques que prometen la joventut eterna, sense ser conscients que la veritable fortuna consisteix en el fet de poder arribar a vells.

Ramon Llull descrivia amb claredat quina era la concepció vell en una autèntica joia de la lírica lul·liana pel seu caràcter pregonament humà i per les seves notes de sensibilitat:

“Soc vell, soc pobre, menyspreat;
no rebo ajuda d’home nat
i molts grans fets he començat.
Per bona part del mon he anat,
molt bons exemples he donat:
soc poc conegut i estimat.
Vull morir en pèlag d’amor.”

Sens dubte la maduresa ens fa savis, prenem millors decisions i reflexionem més. Aprenem en definitiva a tenir paciència i a viure respectant i acceptant el curs dels esdeveniments. I aquí rau la veritable saviesa, no tant en l’acumulació de coneixements com en la manera d’enfrontar-se als problemes amb temperança, paciència i serenitat.

Acabaré amb amb dues cites que qui les va escriure tenien dues formes distintes de veure la vellesa:

“Aquesta bella història que va ser la meva vida, es va convertir en falsa mentre m’ho explicava” Simone de Beauvoir

“Un individu mai no és víctima de la realitat, sinó de la seva de construir-se-la” G. A. Kelly